La sentència del cas Gürtel, a més de les condemnes a destacats càrrecs públics del Partit Popular, ha constatat dos fets importants: el finançament il·legal del partit, pràcticament des de la seva creació, i l’existència d’una caixa B provinent del cobrament de comissions il·legals. Sense menysprear que el Tribunal ha considerat que el president del Govern, Mariano Rajoy, va cometre perjuri en la seva declaració.
La gravetat dels delictes que el Tribunal considera provats haurien d’haver suposat la dimissió immediata del Govern espanyol i la dissolució del Partit Popular. Per desgràcia, res d’això no passarà ja que els dirigents del PP no tenen el més mínim sentit democràtic ni consciència moral.
Independentment del resultat de la moció de censura que el PSOE ha registrat, el cicle de control de les principals institucions per part del Partit Popular està acabat. Per molt que els dirigents del PP s’aferrin al poder amb dents i ungles, els electors li passaran factura. Però, ni les condemnes judicials ni la pèrdua del poder no compensaran el mal que els populars han infringit als espanyols i a l’Espanya que tant diuen estimar.
El pas del Partit Popular per les institucions espanyoles ha suposat el desprestigi de l’activitat política, en general. La corrupció, l’amiguisme, el clientelisme, la privatització de serveis públics, l’absurda planificació de grans infraestructures (com l’alta velocitat, ja iniciada pel PSOE), el rescat de grans infraestructures fallides econòmicament, el fre a les energies renovables amb l’impost al sol… Més que el que han robat amb el cobrament de comissions a canvi d’adjudicacions irregulars, el cost econòmic de tot aquest desgavell és incalculable, a més de suposar una hipoteca per a les generacions futures.
També hem de parlar del dany moral infringit a una societat que s’ha avesat a la corrupció. O el missatge que els joves han après: és més important «tenir bo» amb el poder que no la preparació i l’esforç personal —l’exemple dels màsters universitaris de Cifuentes i companyia ho diu tot—. Però, de tots els mals atribuïbles a aquesta saga de dirigents sense escrúpols, el pitjor és haver enfrontat entre ells els ciutadans de l’Estat espanyol. Rajoy, per assolir el poder al capdavant del seu partit, va atiar la catalanofòbia. El recurs d’inconstitucionalitat presentat contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i la posterior sentència d’un Tribunal Constitucional partidista, evità el definitiu encaix de Catalunya amb Espanya. La Transició política i la incorporació d’Espanya a Europa havien despertat la il·lusió que, a la fi, l’Estat espanyol s’acostaria a les democràcies europees i assumiria el fet plurinacional avançant cap a models polítics semblants als de Bèlgica o de Suïssa, respectuosos amb el plurilingüisme. Però, tot això se n’ha anat a norris. Les maniobres del Partit Popular per situar persones afins ideològicament a les més altes instàncies judicials ara passen factura. El resultat és prou conegut: violència policial, empresonaments preventius arbitraris, euroordres de detenció sense cap base jurídica sòlida… I, com dèiem, el pitjor de tot, l’odi desfermat en bona part dels espanyols contra Catalunya i els catalans.
Avui, d’aquella «transició modèlica» no en queda res. La imatge d’Espanya davant el món és la d’un Estat autoritari, amb un sistema judicial totalment i injustament desprestigiat per la politització del Tribunal Suprem i del Constitucional, governat pel partit més corrupte d’Europa.