“Una vegada que has estat a Cambodja, no deixaràs mai de voler matar a cops Henry Kissinger amb les teves pròpies mans”.
Anthony Bourdain, A Cook’s Tour (2002)

Si un currículum carregat de crims és garantia de longevitat, sens dubte Henry A. Kissinger (HAK, per abreujar), ha de comptar com un bon espècimen. La llista de carnisseries atribuïdes a aquest centenari, directes o no, és extensa, la mà en elles, grossa i ocupada. Hi ha les intromissions assassines a l’Amèrica Llatina, els conflictes del Vietnam, Laos i Cambodja (es diu que les intervencions a Laos i Cambodja van deixar 350.000 laosians i 600.000 cambodjans morts). Després va venir la selectiva vista grossa a Indonèsia i Pakistan, i el despietat patrocini de cops d’Estat a l’Àfrica.

Pel que fa a la guerra del Vietnam, la desviació d’aquest pornògraf del poder i el seu intent de guanyar-se els favors de Richard Nixon, candidat a la presidència el 1968, no va tenir límits. Amb accés privilegiat com a assessor del Departament d’Estat dels Estats Units, es va convertir en el conducte d’informació de la campanya de Nixon per sabotejar els esforços de l’Administració Johnson per negociar una pau anticipada amb el Vietnam del Nord. Es tractava de convèncer el Vietnam del Sud que les condicions de pau que podrien negociar serien molt més favorables sota una administració Nixon. Les perspectives de pau es van tirar per terra; la guerra va continuar i, finalment, es va concedir un miserable Premi Nobel de la Pau al Doctor el 1973. Les forces estatunidenques es van retirar aviat, deixant els impotents sud-vietnamites en mans dels seus més forts oponents del nord.

La victòria electoral de Nixon el 1968 va marcar el començament d’una era de despietada subversió de l’ordre internacional, una era que es repeteix en aquests temps difícils d’ascens de la Xina i d’ansietat imperial estatunidenca. Kissinger, treballant amb Nixon, va pensar que convèncer Ho Chi Minh del Vietnam del Nord perquè tornés a les converses seria més fàcil si s’atacaven les rutes de subministrament nord-vietnamites a Laos i Cambodja. Amb un cinisme que regirava l’estómac, aquestes operacions de bombardeig van rebre diversos noms gastronòmics: Operació Menú, Pla Esmorzar. Quan el programa encobert de bombardejos va ser tret a la llum pel New York Times el 9 de maig de 1969, Kissinger va donar corda al director de l’FBI, J. Edgar Hoover, perquè no només posés sota vigilància diversos periodistes, sinó també un selecte nombre de funcionaris del govern, inclosos els seus ajudants al Consell de Seguretat Nacional. Un d’aquests últims, Morton Halperin, demandaria posteriorment el seu antic cap, Nixon i el Departament de Justícia, per escoltes il·legals dels telèfons de casa seva i de la seva oficina.

A Xile, Nixon i Kissinger van enverinar les aigües de la política d’aquell país, desestabilitzant el govern democràticament elegit del president socialista Salvador Allende i aplanant el camí per a un sagnant cop que va instal·lar el general Augusto Pinochet. Tot just vuit dies després de l’elecció d’Allende, el setembre del 1970, Kissinger, en conversa amb el director de la CIA, Richard Helms, va declarar emfàticament: “No deixarem que Xile se’n vagi pel desguàs”. Tres dies després, Nixon, en una reunió que incloïa Kissinger, va dir infamement a la CIA que “fes grinyolar l’economia [xilena]”.

El novembre de 1970, Kissinger va demostrar un nivell de perícia gairebé insensible en afirmar en un memoràndum que l’elecció d’Allende “tindria un efecte sobre el que passés a la resta de l’Amèrica Llatina i al món en desenvolupament, sobre quina seria la nostra futura posició a l’hemisferi i sobre el panorama mundial en general”. Permetre governs socialistes elegits democràticament a les Amèriques seguint les línies “titoistes” del govern d’Allende “seria molt més perillós per a nosaltres que a Europa”, creant un model amb un “efecte que pot ser insidiós”.

La venalitat de Kissinger, i la seva complicitat com a pinxo d’escriptori, ens proporcionen una reserva sense fons. Per commemorar l’ocasió del seu centè aniversari de naixement, Nick Turse, de The Intercept, ha revelat una sèrie d’atacs no denunciats contra civils cambodjans durant la guerra secreta, cosa que suggereix que el programa va ser més expansiu i despietat del que s’havia suposat anteriorment. “Aquests atacs van ser molt més íntims i potser fins i tot més horribles que la violència ja atribuïda a les polítiques de Kissinger, perquè els poblets no només van ser bombardejats, sinó també metrallats per helicòpters de combat i incendiats i saquejats per tropes estatunidenques i aliades”.

Els incidents són massa nombrosos per enumerar-los, deixant-nos un catàleg de crueltats macabre i desesperant. Tanmateix, els seus propis relats amb prou feines fan llum sobre aquestes gestes. Els Anys de la Casa Blanca són estèrils pel que fa als seus sagnants èxits, i les memòries són un relat selectiu extret de memoràndums, notes i teleconferències que aquest fals Metternich havia generat mentre ocupava el càrrec. El 1977, com era d’esperar, Kissinger es va fer amb més de 30.000 pàgines de transcripcions diàries de converses telefòniques en què havia participat, documents que ell anomenava amb murrieria “papers personals”. En la seva glòria autoreflexiva, podia furtar, tallar i ajustar.

S’han fet esforços per aconseguir la seva merescuda detenció, encara que tots han acabat en un atzucac legal i pràctic. El gener del 2015, manifestants de CODEPINK es van aventurar a fer una detenció ciutadana durant una audiència del Comitè de Serveis Armats del Senat estatunidenc. Al Regne Unit, l’activista de drets humans Peter Tatchell també va fer una temptativa l’abril del 2002, en sol·licitar una ordre judicial al Tribunal de Magistrats de Bow Street en virtut de la Llei de Convencions de Ginebra de 1957. Els càrrecs afirmaven que “mentre era assessor de seguretat nacional del president dels EUA del 1969 al 1975 i secretari d’Estat dels EUA del 1973 al 1977, [Kissinger] va encarregar, va ajudar i va instigar crims de guerra al Vietnam, Laos i Cambodja”.

El jutge de districte Nicholas Evans no estava disposat a seguir-lo, obstaculitzat per poders superiors. Per procedir, calia el consentiment del fiscal general. A falta d’això, “no hi puc fer res”. Aquesta és la manera d’operar de HAK, un braman oleaginós per sobre dels altres. Que enxampin Pinochet; el qui és al darrere sempre s’escapa.

El millor, doncs, és concloure aquesta salutació a l’home el dia del seu aniversari reflexionant sobre els comentaris del més cru i delicat dels comentaristes culinaris (i socials), Anthony Bourdain. En la seva visita a Cambodja per a la seva sèrie Cook’s Tour, només va poder reflexionar sobre per què un home així no compartia banqueta a l’Haia amb altres criminals de guerra. “No podràs obrir mai un diari i llegir sobre aquesta escòria traïdora, prevaricadora i assassina assegut en una agradable xerrada amb Charlie Rose o assistint a algun esdeveniment d’etiqueta per a una nova revista de moda sense ennuegar-te”. Lamentablement, molts al cosmos Kissinger continuen fent-ho sense ni tan sols immutar-se.

El Dr. Binoy Kampmark va ser becari de la Commonwealth al Selwyn College de Cambridge. Actualment és professor a la Universitat RMIT.

Font: Global Research

Henry Kissinger: Secretos de una superpotencia, Stephan Lamby, 2008