Esta noche me dirijo a vosotros desde el Palacio Real, donde  la Corona celebra actos de Estado en los que queremos expresar, con la mayor dignidad y solemnidad, la grandeza de España.

             FELIPE VI

Alguns s’han preguntat per què el monarca va elegir el Saló del Tron del Palau Reial de Madrid com a plató del seu discurs anual de Nadal? Per què Felipe VI, obsessionat en transmetre una imatge de senzillesa després de l’abdicació del seu pare (forçada per una mala imatge de dilapidació en caceres i amants), elegeix un marc tan sobrecarregat de luxe, tan fastuós, en uns moments en què bona part dels seus súbdits pateixen privadeses o, directament, misèria? Ell mateix respon, en una de les primeres frases del seu discurs: para expresar la grandeza de España.

El Palau Reial, començat a construir l’any 1738 per ordre de Felipe V, és el palau reial més gran d’Europa occidental, el doble que el Palau de Buckingham o el Palau de Versalles. Efectivament, la magna obra pretenia mostrar al món, i als súbdits d’Espanya, la grandesa de la Corona espanyola i el seu imperi. I, quasi tres-cents anys més tard, el rei Borbó, i les elits espanyoles, nostàlgics d’aquella Espanya imperial, mantenen el mateix concepte de grandesa que tenien al segle XVIII. L’escenari elegit, per tant, no és casual. Per a ells, la Corona i la nova aristocràcia manifestada en els grans empresaris que medren a costa de l’Estat, el contingut del discurs i el continent són la resposta al “desafiament” separatista de Catalunya. Són, simplement, una demostració de poder: el poder del passat.

Un governant modern, del segle XXI, basaria el seu concepte de grandesa en la prosperitat del seu poble, en els valors democràtics, en el respecte als drets humans, en la igualtat entre les persones, en la capacitat de servei dels governants, en l’honestedat política,… Però, Espanya continua essent diferent. En aquests moments tan transcendentals, el Poder creu que no necessita arguments, ni raons, ni capacitat de seducció. El Poder només creu en l’ostentació. I, mentre el Poble ha castigat durament els dos partits de torn, pel mal ús que han fet del Poder, el Rei recrea una imatge del segle XVIII. Però, com el rei nuu, sol, enmig d’aquell saló immens, entre domassos, or i joies, Felipe VI ha transmès al món la imatge més anacrònica d’una Espanya vella, cansada i casposa. Pobre Rei, si creu que el món trobarà gran la seva nació per un palau de fa tres-cents anys. Pobre Rei, si creu que els seus súbdits l’estimaran més perquè es mostra fastuós. I pobra Espanya, si per a sotmetre una part dels seus ciutadans, només té els argument de la força i la por.

Però, el Rei d’Espanya no té cap nin que li digui que va nuu. Perquè tots els mitjans de comunicació estatals li riuen les gràcies. Cap no li haurà retret que la seva imatge ofèn tanta gent que ho ha perdut tot. Ni cap d’aquests mitjans haurà cedit la seva veu als representants dels milions de persones que volen abandonar aquesta Espanya tan gran. A cap els interessa saber per què tants ciutadans no es troben bé dins Espanya? I el Rei, tampoc s’ho demana?

La grandesa que mostra el Rei encara fa més gran la misèria dels milions de persones que, aquestes festes, no han pogut encalentir casa seva, o no han pogut alimentar degudament els seus fills. Per a ells no hi ha hagut cap paraula de consol, ni tan sols d’esperança. I mentre bancs, empreses energètiques i concessionàries de serveis públics continuen saquejant l’Estat, el Rei ens ha mostrat la grandesa d’Espanya.