Primera part

Els petits no som impotents davant la increïble impunitat de la qual gaudeixen “les nostres” elits

Aquest article és en realitat la continuació de l’anterior. De nou, per tant, podria ser titulat “Quines revolucions autèntiques i perdurables serien encara possibles a Occident?”. Però he preferit aquest nou títol perquè em resulta profundament pertorbadora la impunitat gairebé absoluta de la qual gaudeixen aquelles perverses i satanistes elits anglo/occidentals que en aquest moment arrasen Palestina, així com l’est de la RD del Congo, atacat des del 1996 a partir de la Rwanda ja arrasada prèviament el 1994.

La inexpugnable impunitat d’aquestes poderoses elits en ple segle XXI és una realitat tan increïble que ens porta al límit de les nostres posicions ètiques, i fins i tot de la nostra comprensió del gran misteri que és la Vida. Ens provoca un veritable xoc. Almenys als qui, tot i que vivim lluny de semblants ferocitats sagnants, conservem encara alguna empatia cap a les víctimes de tal violència i crueltat, així com alguna rebel·lió interna davant d’unes injustícies i barbàries tan insuportables.

La submissió de l’Occident col·lectiu al lideratge de l’Angloesfera

Com a líders de l’Occident col·lectiu, format per països com els europeus, liderats al seu torn per polítics indignes, no em refereixo només a les elits del Regne Unit, sinó que en el terme “anglo”, precedint al de “occidentals”, incloc necessàriament als Estats Units. Fins i tot es podria incloure tota l’Angloesfera: el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. De fet el Canadà ha jugat un importantíssim rol en l’enorme tragèdia de l’Àfrica Central.

Però per aquesta via hi podríem anar incloent també moltes altres nacions. Com la Rwanda actual, en la qual, una vegada arrasada la pràctica totalitat dels estrats superiors de la gran massa social hutu, es va arrasar també la llengua francesa. Hi podríem incloure fins i tot Irlanda i tota la Mancomunitat Britànica de Nacions (Togo, Gabon, Moçambic i Rwanda). Però segurament ens desviaríem massa de l’objectiu d’aquest article. Així que limitem-nos ara com ara a incloure, al costat del Regne Unit, només els Estats Units i el Canadà en aquesta categoria de “anglo”.

Austràlia i Nova Zelanda, que formen part d’una espècie d’OTAN del Pacífic liderada pels Estats Units i el Regne Unit, l’AUKUS (així com d’altres aliances i acords de col·laboració mútua, com l’anomenada Els Cinc Ulls), deixem-les de moment en stand by fins a veure què s’atreveixen a fer els Estats Units i el Regne Unit en aquella regió.

La culpa més gran no recau sobre els executors

Certament, els executors de tals neteges ètniques són Netanyahu i Kagame. Amb els seus respectius seguicis, per descomptat. Per això mateix, en el cas de Rwanda, el jutge de l’Audiència Nacional Fernando Andreu va emetre no un sinó quaranta mandats d’arrest en la querella promoguda per nosaltres mateixos. No m’oblido del poderós lobby jueu mundial, que pressiona i instiga, sobretot a l’Administració dels Estats Units, sinó que l’incloc, com a part molt important, en aquesta elit anglo/occidental a la qual acuso com la responsable última d’aquests grans crims.

En realitat la nostra querella hauria d’haver estat contra aquestes elits financeres de l’Angloesfera, que van arrasar Rwanda el 1994 amb el propòsit d’arrabassar els extraordinaris recursos naturals del Zaire. Les mateixes que, uns anys més tard, utilitzant altre cop el govern de George W. Bush, al costat del laborista Tony Blair i de l’entonat ximple útil d’Aznar, van arrasar l’Iraq.

Però a la primera dècada del segle XXI hauria estat una querella impossible, perquè encara no ha arribat l’hora en la qual seran destruïts els destructors de la terra (Apocalipsi 11, 18). Crec, tanmateix, que seria un gran error donar a aquests sanguinaris éssers monstruosos (deformes psíquicament, moralment i espiritualment) com són Netanyahu o Kagame, un protagonisme i unes responsabilitats últimes en aquestes enormes carnisseries. Hauria de ser clar que els executors no són necessàriament els culpables últims.

Però em pregunto a vegades si en certes persones, algunes d’elles molt mediàtiques i “exitoses”, no s’emmascara un previ antijudaisme visceral, darrere d’un antisionisme obsessiu i fanatitzat, que els porta a realitzar unes anàlisis geopolítiques tan estranyes i distorsionades que acaben convertint el monstre Netanyahu i el sionisme en el responsable últim de tanta barbàrie que es produeix al món des de fa segles. La qual cosa corre a favor dels veritables responsables últims no només de l’espantosa tragèdia de Gaza sinó de moltes altres, com les de Iugoslàvia, l’Iraq, Burundi, Rwanda, Zaire/RD del Congo, Líbia o Síria. Per citar tan sols algunes de les últimes.

Boutros Boutros-Ghali i un món tan tenebrós com el creat per Tolkien

Una querella contra aquells que hi havia darrere Bill Clinton o Tony Blair no hagués estat realista. Crec que prenem la decisió possibilista que el mahatma Gandhi hagués pres: (minuts 6-11). Fins i tot demandar judicialment els poderosos gendarmes locals dels anglo/occidentals a l’Àfrica Central ja era gairebé una utopia.

De fet, fins i tot un secretari general de les Nacions unides, Boutros Boutros-Ghali, va perdre el seu càrrec per atrevir-se a afirmar que el genocidi de Rwanda va ser responsabilitat  100% dels Estats Units, amb la col·laboració del Regne Unit. Ell mateix es va referir a això, amb una formulació una mica més diplomàtica que unes altres seves anteriors, com vaig recollir al llibre Àfrica, la mare ultratjada:

“En tot cas, els fets que demostren l’existència de totes aquestes manipulacions [mediàtiques] són incontestables i per si mateixos prou eloqüents, per més que s’hagi aconseguit evitar la seva difusió massiva en els grans mitjans de comunicació. N’hi ha prou citant el fet que el 22 d’abril de 1994, és a dir, en plena carnisseria genocida, el Consell de Seguretat de l’ONU, a demanda de l’FPR, dels Estats Units i de Bèlgica, reduís la MINUAR a 270 homes, dels quals 120 eren civils. Ja llavors qui era en aquell moment el secretari general de l’ONU, Boutros Boutros Ghali, va lamentar aquests fets. El 1999, al seu llibre Mes années à la maison de verre, ho feia el més públicament possible: ‘Els Estats Units, amb l’enèrgic suport de Gran Bretanya, van fer tot el possible per a impedir la posada en marxa a Rwanda d’una força de les Nacions Unides i ho van aconseguir’.

Tanmateix, l’FPR continua any rere any pretenent anorrear tots aquells que no se sotmeten a les seves mentides, i ho fa ni més ni menys que amb l’acusació que la primavera de 1994 el món va abandonar els tutsis quan eren sistemàticament massacrats. Dos mesos més tard, després de les reiterades peticions de Boutros Boutros Gali sobre l’enviament de cinc mil cascos blaus i les permanents obstruccions dels Estats Units i els seus aliats, es posava en marxa, per la resolució 929 del Consell de Seguretat, l’Operació Turquesa. Aquesta iniciativa francesa, igual que la que pretenia reforçar la MINUAR o la que dos anys després volia protegir els refugiats al Zaire, va ser i continua sent injuriada per tots aquells que no volien cap obstacle per a un FPR alliberador. La resta de la comunitat internacional, que ha actuat davant aquests fets amb una covardia fora de l’habitual, va deixar sola França, abandonant així el poble de Rwanda.”

Donar a aquests autèntics monstres el rol central seria com centrar-se erròniament, en llegir Tolkien, en els paorosos nazguls (els nou genets negres), els més poderosos servents de Sauron a la Segona Edat de la Terra Mitjana . O centrar-se en els terrorífics caps dels orcs: el Profanador Azog , el Gothmog de la Primera Edat o el Gothmog de la Tercera . Perquè era Sauron, el creador de l’anell únic, el qui tenia el poder de pervertir molts poderosos senyors i convertir-los en tenebrosos nazguls, així com el poder de crear hordes d’orcs assassins.

Genocidi o neteja ètnica?

Abans de continuar desenvolupant l’argument central d’aquest article, crec que és necessari un aclariment. Per què, en referir-me al projecte increïblement descarat d’arrasar Gaza, acostumo a optar per la categoria de “neteja ètnica” molt més que per la de “genocidi”, malgrat que segurament allà s’hi està donant un genocidi real, com fins i tot demostren multitud de desvergonyides declaracions públiques dels dirigents sionistes? (de fet, ja escrit aquest text, acaba d’aparèixer la notícia del dictamen de l’ONU: genocidi). La gran càrrega, hollywoodienca sobretot, amb la qual s’ha recarregat la categoria jurídica de “genocidi” no és asèptica o imparcial, com res en l’esfera del poder mundial.

M’indigna en gran manera qualsevol tipus de minimització del terrible genocidi nazi. Però això no m’impedeix veure les intencions d’utilitzar-lo: absolutitzant-lo, convertint-lo en excepcional, fins i tot únic en la història. He après molt de l’experiència de veure com durant més de tres dècades s’han utilitzat aquestes categories jurídiques tant per a minimitzar les grans massacres d’hutus (no només ruandesos, sinó també burundesos i congolesos), massacres que superen numèricament els set milions de jueus massacrats per l’Alemanya nazi, com, per contra, per a inflar el nombre de víctimes patides per l’elit feudal tutsi.

Així que, entre moltes altres qüestions referents a la definició de genocidi, qüestions en les quals ara no podria estendre’m, és important entendre que es dóna una cosa paradoxal quan acceptem moure’ns en aquestes categories tècniques: es poden assassinar 10 milions d’hutus i de congolesos evitant la categoria “genocidi”, alhora que és inqüestionable el dret a utilitzar tal categoria per a aplicar-la a la massacre d’uns 300.000 tutsis, tal com calculen científicament els professors i investigadors estatunidencs Christian Davenport i Allan C. Stam en el seu document What Really Happened in Rwanda? (Què va passar realment a Rwanda?).

Manipulacions tècnico-jurídiques entorn del terme “genocidi”

D’altra banda, el genocidi no exigeix planificació. Així que el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda va concloure que, tot i que no hi va haver planificació prèvia, han de ser qualificades com a genocidi les massacres realitzades els 100 dies de la primavera de 1994. Genocidi anomenat pel règim genocida de Paul Kagame el genocidi dels tutsis. I això malgrat que, segons l’informe de Davenport i Stam entre altres, el nombre d’hutus assassinats en aquells mateixos dies per l’FPR de Kagame pel fet mateix de ser hutus (la qual cosa ens hauria d’obligar a considerar tals massacres com a genocidi) va ser més gran que el dels tutsis. Malgrat, a més, que no tots els tutsis exterminats van ser assassinats pels extremistes hutus, sinó que també ho van ser per la gent de l’FPR, que els consideraven traïdors. I malgrat, finalment, que va ser enorme el genocidi d’hutus abans i després d’aquests 100 dies citats.

Per contra,  arrasar Gaza ha estat metòdicament planificat, fins i tot autoprovocant els atacs d’Hamàs el 7 d’octubre de 2023 . Així que, des de fa moltes dècades existeix massa manipulació jurídico-tècnica sobre el terme “genocidi” i massa càrrega mediàtica, política i emocional, amb l’objectiu d’absolutizar el genocidi nazi. I després, des de fa tres dècades, massa manipulació per a assimilar el genocidi dels tutsis (l’elit feudal de Rwanda i Burundi triada pels anglosaxons per a realitzar el saqueig del Zaire/RD del Congo) al genocidi per antonomàsia, l’executat pels nazis.

Tot això em porta a utilitzar preferentment la categoria “neteja ètnica”, molt menys manipulada. Més enllà de categories tècnico-jurídiques manipulades i manipuladores, una enorme i planificada neteja ètnica és per a mi molt més greu que un genocidi no planificat i molt  menor quantitativament. L’eliminació no planificada i tan sols parcial d’un grup ètnic o religiós pot ser considerada genocidi. Però no pot ser-ho el projecte d’arrasar i buidar, sense reparar en els mitjans més criminals possibles, el superpoblat petit territori de Gaza, en el qual hi viuen dos milions d’éssers humans. No pot ser qualificat així –segons la doctrina oficial dominant en els grans mitjans– per més que es tracti d’una barbàrie inqualificable. És una pertorbadora realitat aquesta barbàrie amb la, que de fet, es va sistemàticament executant aquest genocidi mentre el món, impassible, el tolera.

La no-violència insisteix: existeix Algú més poderós que “les nostres” elits

Malgrat això, davant l’obscena impunitat de la qual gaudeixen “les nostres” elits i davant tanta sensació d’impotència per part nostra davant de tal impunitat, els mestres del Moviment de la no-violència insisteixen a afirmar que existeix Algú més poderós que “les nostres” elits. La figura de Jesús de Natzaret que ens transmeten els quatre Evangelis, els Fets dels apòstols, les epístoles canòniques i el Llibre de l’Apocalipsi és no tan sols el gran referent, el Fill unigènit de Déu, per al pastor baptista Martin Luther King sinó també una figura de referència i inspiració per a l’hindú mahatma Gandhi. Així que em centraré de moment en Ell o començaré per Ell.

Estudiant i meditant el missatge que, a través d’aquests textos (extraordinàriament fiables), ens arriba d’Ell (d’una manera també extraordinàriament fiable), és evident que no se’ns parla en absolut d’impotència, sinó d’un veritable i definitiu triomf sobre el mal. Però no podem dir que siguin fàcils les condicions exigides per a aconseguir tal triomf. En realitat tals condicions superen totalment les nostres pròpies possibilitats:

“Jesús, mirant al seu voltant, diu als seus deixebles: ‘Que n’és de difícil que els qui tenen riqueses entrin al Regne de Déu!’. Els deixebles van quedar sorpresos en sentir-li aquestes paraules. Però Jesús, prenent altre cop la paraula, els va dir: ‘Fills, que n’és de difícil entrar al Regne de Déu!’ […] ells se sorprenien encara més i es deien els uns als altres: ‘I qui es podrà salvar?’. Jesús, mirant-los fixament, diu: ‘Per als homes és  impossible, però no per a Déu, perquè tot és possible per a Déu’.” (Marc 10, 23-27).

Però deixem per a la segona i tercera part d’aquest article una anàlisi més detallada de tals exigències. Una anàlisi que utilitzi categories no necessàriament cristianes ni necessàriament religioses, amb les quals fins i tot un agnòstic pugui sentir-s‘hi còmode. Podríem classificar-les en quatre blocs, que, en conjunt, constitueixen un paradigma de certeses, principis i valors superiors que al meu entendre serien capaços d’acabar amb la insuportable impunitat dels qui en aquest moment estan arrasant Gaza i l’est de la RD del Congo. He titulat aquests quatre blocs de la manera següent: fermes certeses superiors, lúcid discerniment interior, decidit lliurament absolut i incansable esperança certa.

El coronel Larry Wilkerson: S'encén l'alarma a l'Orient Mitjà – Rússia contra Occident ho arrossega tot a l'infern (Dialogue Works, 17.09.2025)