Em dic Jimena (pel Cid) Rodrigo. Sóc argentina. Tinc 42 anys i en fa 4 que sobrevisc amb els sirians a Alep. El terror de l’Estat Islàmic és irracional, però els seus fins estan molt pensats: arriben a enterrar vius nens cristians davant les seves mares per causar èxodes i controlar territori.

Vaig néixer a Villa Mercedes, San Luis (Argentina), en una família d’avi navarrès, de Tudela: una casa amb cinc germans on es respirava fe.

Per què es va fer monja?

Perquè em faltava alguna cosa i vaig descobrir que aquesta cosa era fer més per tots així que vaig començar el noviciat fa 24 anys en una comunitat fundada a l’Argentina, el Verbo Encarnado. Als 19 anys, la comunitat em va enviar a l’ Orient Mitjà.

Quants són vostès, allà?

Entre Egipte, l’Iraq, Síria, Jordània…, 64. La meva primera destinació va ser Betlem, on vaig aprendre àrab, però en aquell portal hi havia menys pau que en aquest de Madrid on fem la foto i els cristians palestins pateixen l’ocupació.

On la van enviar després?

A Egipte i hi vaig treballar 12 anys fins al 2000. Tampoc no era un destinació fàcil, però sí bonic, perquè estem donant testimoni de la persecució de la minoria cristiana copta. I llavors em van fer provincial de l’orde.

Va multiplicar els seus problemes!

Al contrari, eren moltes esperances: hospitals, orfenats, escoles, universitats…Tots cristians en moments molt difícils per a nosaltres. La veritat és que vaig anar a totes, viatjava contínuament i vaig aprimar-me molt…

Doncs cuidi’s, que fa molta falta.

Per això, el 2010 els metges em van demanar que em prengués un descans i, per relaxar el meu ritme, vaig triar una comunitat tranquil·la al país més estable de la regió: Síria…

Quin ull té vostè per al relax!

Llavors Síria era estable! El vaig triar perquè era un país independent, pròsper, de gent molt treballadora, on no s’aplicava la xaria, la llei ­islàmica, i es gaudia de certa tolerància. Però així que hi vaig arribar vaig començar a veure les primeres manifestacions.

Contra el règim?

Ja llavors aquestes revoltes estaven plenes d’estrangers que parlaven l’àrab amb altres accents i venien pagats per començar a Síria una altra guerra contínua.

El règim d’ Al-Assad no és exemplar.

És menys dolent que el terror de l’Estat Islàmic i la guerra civil. En aquestes manifestacions ­llavors ja van començar a esquarterar cristians… Creu vostè que eren demòcrates de classe mitjana lluitant per la llibertat?

…

Síria ha estat envaïda per mercenaris de potències estrangeres que hi dirimeixen els seus foscos interessos. Després van anar aconseguint territori gràcies al terror més irracional amb finalitats racionals… Provocar l’èxode i guanyar.

Què és el pitjor que han fet?

Per exemple, enterrar vius nens cristians, pel fet de ser-ho, davant de les seves mares…

Com és un dia seu a Alep?

Fa quatre anys que no han deixat de caure bombes, ni un sol dia. Vivim amb una estoneta de corrent elèctric al dia i una altra estoneta d’aigua a les canonades . Un dia ens va caure un míssil terra-terra a la catedral.

I vostè hi era, dins?

Jo anava a pujar a la terrassa, on m’hauria destrossat, però just em van avisar que havia de baixar…I llavors va caure. Hi va haver quatre-cents morts i centenars de ferits. Jo vaig agafar una de les meves estudiants amb una biga de ferro clavada a l’esquena i la vaig portar a l’hospital, però estava col·lapsat… A més, ens bombardejaven també els hospitals…

Por? No ha volgut fugir mai?

Al contrari, la sensació que causa la guerra de perill imminent dota d’enorme intensitat la vida. T’aferres al moment i fins a l’acte més nimi es carrega de significat. És el mindfulness, el contacte ple amb l’aquí i ara –i per al cristià també amb el que arribarà– més profund que conec.

Per què ha sortit d’Alep?

Vaig haver d’anar a l’Argentina per un problema familiar i estic desitjant tornar a Síria. Per aconseguir sortir d’Alep vaig agafar un autobús per remotes carreteres locals fins a arribar a la frontera amb el Líban.

Veu cap final per a tot aquest horror?

Veig les estudiants sirianes que resisteixen: vénen a classe dia rere dia des de llogarrets aïllats ara devastats… Aquest poble tirarà endavant per molt que el vulguin enfonsar!

Estudien sota les bombes?

Les aules estan obertes i fem classes, sí senyor. Les noies i nois vénen a la universitat des de llunyanes viles jugant-se literalment el coll per arribar a ser algun dia enginyers o metges… Per això em dol tant veure altres joves als nostres països menyspreant l’oportunitat d’aprendre.

Altres sirians s’han estimat més anar-se’n.

Alep va ser una pròspera capital de cinc milions d’habitants i la majoria encara resisteix dient-li al terror que no hi creuen i fent una vida com més normal millor, però centenars de milers més se n’han anat, i se n’aniran més si no els assistim al seu propi país.

A més de caritat, és una inversió.

Ningú no vol abandonar casa seva per venir aquí: i podem aconseguir que molts més resisteixin allà sense emigrar. Per això hem llançat la campanya “Amb els refugiats en origen”.

Els refugiats són una part del problema.

Un principi de la solució és la proposta del Papa que l’ONU forci una aliança global per al cessament de les hostilitats. Però el que frenaria la guerra és que tots els països deixéssim de vendre armes i comprar petroli als contendents.