Dedicat a la nostra estimada i admirada Victoire, que és forta i que ja ha vençut la mentida i el maligne (1Carta de sant Joan 2,14).
En el meu anterior llibre, Los cinco principios superiores, vaig intentar explicar com podem construir, segons els mestres de la No violència, el món millor que molts creiem possible. D’aquí el seu subtítol: “Com reconduir la gran transformació en la qual es troba immersa l’espècie humana”. Ara, a El Shalom del resucitado, intento mostrar alguna cosa que per a mi és una certesa: aquest món millor no només és segur sinó que fins i tot ja ha començat.
La realitat subjacent
En realitat en el llibre plantejo una hipòtesi científica i teològica molt més desconcertant: aquest món plenament feliç no només existeix ja, subjacent al nostre món quotidià tan carregat de penalitats, sinó que fins i tot està estretament imbricat en ell. És com el costat bo del tapís de la vida, del qual ara només en veiem la cara posterior: un encreuament inintel·ligible d’ordit i trama de fils que no ens permet ni tan sols imaginar el meravellós disseny que ja existeix de “l’altre costat”.
La física quàntica ens parla d’una realitat subjacent, imperceptible per als nostres sentits però sense la qual no existiria el que anomenem “la realitat”. Perquè no es tracta d’”una altra realitat” –amb les seves desconcertants lleis tan estranyes a les de la ciència newtoniana– sinó de la “dimensió profunda” –fent servir sempre aproximacions metafòriques– d’una sola i única realitat.
Com acabo d’afirmar es tracta d’una hipòtesi no només teològica sinó també científica. Després de la defunció del seu amic Michele Besso el març del 1955, Albert Einstein, ja en les seves últimes setmanes de vida (moriria el 18 d’abril), va escriure unes línies a la família d’aquest el 22 de març: “Ara ha deixat aquest estrany món una mica abans que jo. Però això no vol dir res. Les persones com nosaltres, els qui creiem en la física, sabem que la distinció entre passat, present i futur no és més que un miratge obstinadament persistent”.
Observem que no diu “els qui creiem en Déu” o “en la vida eterna” sinó “els qui creiem en la física”. Segur que el geni que, amb les seves intuïtives hipòtesis, tant s’avançava sempre a les proves experimentals, haurà passat en l’últim instant de la seva fascinant vida per la universal, paradoxal i màgica experiència que tal instant es converteix en etern. Es converteix en un instant en què deixa d’existir el temps convencional, aquest “miratge obstinadament persistent” d’un passat i un present que semblen avançar sempre irremeiablement cap al futur. Es converteix en un instant etern en el qual tota la nostra vida transcorre davant nostre amb tot luxe de detalls.
Raimon Panikkar, considerat per molts el més important pensador català, va inventar un terme per expressar que no existeix el temps sense l’eternitat ni l’eternitat sense el temps: tempiternitat. Per això són possibles en la nostra realitat convencional espurnes de la veritable realitat global: uns sublims cants en boca d’uns esclaus negres torturats i humiliats, una transfiguració tabòrica en la solitud d’un ermitatge, una experiència de la “naturalesa essencial” enmig de l’enrenou de les activitats quotidianes en un monestir zen…
Una nit fa gairebé dos mil anys
Però avui no m’ocuparé ni de tal dimensió subjacent ni de la realitat global tempiterna. Tal tractament necessitaria un marc més ampli que el marc en el que avui estem, el reduït marc d’una única xerrada. Avui em mouré només en el marc quotidià espai-temporal en què, estic convençut, fa gairebé dos mil anys va començar tot, va començar la gran revolució, la nova creació. Tal certesa és paradoxal en aquesta hora en què retornen els cops d’estat a Llatinoamèrica, en la qual el gran genocida Paul Kagame segueix fent un terrible mal a l’Àfrica Central, o en el qual les desigualtats i la concentració dels diners i el poder no només no desapareixen sinó que creixen acceleradament. I tot això per causa d’un gran afany de dominació hegemònica imperial renovat i passat de moda.
És certament una certesa paradoxal però, com sap molt bé la física actual, la realitat és en si mateixa paradoxal. I aquesta naturalesa paradoxal de la realitat, en la qual els aparents oposats s’integren sorprenentment, és només un dels molts trets estranys i gairebé increïbles del nou paradigma científic: la realitat és creada en gran mesura per l’observador; res és el que sembla; hi ha un ordre en el caos; només podem referir-nos a la realitat subjacent mitjançant analogies, metàfores o paràboles…
Això és precisament el que va fer Jesús, ensenyar mitjançant paràboles. I més en concret: referir-se a un Regne de justícia i pau –que ell anomenava el Regne de Déu o Regne dels cels, utilitzant paràboles com la del sembrador, la del gra de mostassa o la del llevat. Ara, seguint aquest mètode didàctic i utilitzant aquestes mateixes paràboles, podríem dir que aquest món nou, que Jesús afirmava que havia arribat amb ell mateix, sembla ser com una fràgil planteta que no arriba a créixer. I molt menys a desplegar-se plenament i acollir les aus de cel.
Les similituds entre la realitat profunda de la qual sempre van parlar els místics de totes les tradicions i la realitat subjacent de la qual ens parla la física actual són moltes. Són tals que, encara que totes dues no es referissin a la mateixa realitat, podríem com a mínim utilitzar una d’elles com a metàfora o paràbola de l’altra i viceversa. Seria un recurs lícit que no tindria res a veure amb els concordismes poc seriosos en els quals des de fa dècades s’ha caigut des de moviments com el de la Nova Era.
Els processos revolucionaris
Segons diferents nivells d’anàlisi de la realitat podríem donar diferents explicacions de per què, dos mil anys després, segueixen triomfant la mentida, la injustícia i la violència. La gent del carrer en culpa els polítics. Altres fan un pas més i en culpen els poders econòmics i mediàtics que condicionen gairebé absolutament la política. Un pocs són conscients d’alguna cosa més, d’allò que afirmaven els genis de la generació prodigiosa de mahatma Gandhi i Albert Einstein o, una mica més tard, Martin Luther King: les generacions futures es lamentaran més del silenci de la gran massa dels bons que de la maldat d’uns pocs. És també allò que Antonio Gramsci anomenava el consentiment.
Però avui aquí, en aquesta reduïda trobada –de persones disposades a desplaçar-se i trobar-se per tractar de la suposada salutació d’algú suposadament ressuscitat–, jo m’atreviria a afirmar que el món està tan malament perquè cadascú de nosaltres no acabem de creure en el poder de Déu. O, en les categories no teistes de mahatma Gandhi, no acabem de creure en la força poderosa de la Veritat. Davant d’aquesta tesi, segurament algú de nosaltres reaccionarà pensant que gairebé estem caient en un espiritualisme poc realista. O que és massa autoexigència. No crec que sigui així. Intentarem veure-ho.
Crec que és cert que les grans revolucions només arriben quan s’arriba a una massa crítica social suficient. Però aquesta veritat ha de ser integrada en un marc més ampli: aquesta massa crítica suficient sempre té el seu origen en el lliurament lúcid i generós d’una petita minoria. El concepte d’integració o unificació no només és fonamental en l’àmbit de les ciències naturals sinó també en el de les anàlisis polítiques econòmiques –que han de ser cada vegada més globals– o en el de l’espiritualitat. Albert Einstein, per exemple, no va anul·lar les lleis d’Isaac Newton, només les va integrar en un marc més ampli. De la mateixa manera hem d’ampliar el marc de la nostra visió espiritual.
Un petit grup de galileus
Pel que fa als textos pasquals, si en alguna cosa estan d’acord tots els exegetes i teòlegs dignes de ser tinguts en compte és que de sobte es va produir una transformació radical en aquells que constituïen el reduït entorn dels amics del crucificat. Semblen estar d’acord en això fins i tot aquells que consideren com a llenguatge mitològic tots els relats neotestamentaris de miracles o d’aparicions del ressuscitat. Va ser una transformació d’un reduït cercle d’amics que va ocasionar la que segurament és la major revolució de la història.
Va ser una revolució tan gran que, encara als nostres dies, segueix donant éssers tan excepcionals com el pare Mugica o el pare Mario. Referint-me només a dos successors actuals d’aquells galileus en aquest Buenos Aires en el qual avui tenim la nostra trobada. Dos successors amb carismes tan diferents i alhora tan magnífics. I paradoxalment, tots aquells galileus que van canviar la història van acabar com el seu “fracassat” mestre: assassinats. Va ser una gran revolució mundial. Tanmateix, sense el lliurament absolut d’un reduïdíssim grup que va experimentar en les seves pròpies vides el sorprenent poder del seu Mestre i Senyor ressuscitat, tal revolució no hauria estat possible.
Si ells no haguessin estat fidels a la seva missió, el Ressuscitat no hauria pogut iniciar el seu Regne ni s’hauria pogut donar l’actual massa crítica dels milions de cristians autèntics també fidels a l’Evangeli, més enllà de tants altres milions de cristians inconseqüents o fins i tot traïdors al mandat de Jesús. Per això ell els va dir alguna vegada: “A qui molt se li ha donat molt se li exigirà” (Lluc. 12, 48). I per això mateix, conscient del molt que he rebut, personalment em sento especialment responsable.
Així per exemple, aquesta convicció em va ser de molta utilitat per a prendre la decisió d’iniciar el nostre dejuni, que va arribar als quaranta-dos dies, davant de les massacres massives d’hutus ruandesos al Zaire el 1996 i davant de la inacció de la comunitat internacional. Com era de suposar, diversos amics m’intentaven fer veure que érem massa pocs per a una acció amb semblant pretensió d’esdevenir una denúncia internacional. Tanmateix, la meva certesa era que, precisament perquè érem molt pocs, jo estava obligat a suplir la manca de massa crítica suficient amb una acció tan radical com era el dejuni.
Per això, quan afirmo que la nostra manca de fe en el poder del ressuscitat és una causa fonamental de que el nostre món estigui tan malament, no crec estar caient ni en espiritualismes poc realistes ni en autoexigències excessives. Més aviat crec que es tracta de lucidesa. Específicament cristiana.
Fins i tot el més petit pot canviar el curs del futur
Abans de continuar he d’aclarir que quan parlo de la nostra responsabilitat personal no pretenc, és clar, esmenar la plana als mestres que es lamentaven del silenci de la gran massa dels bons. Es tracta d’una cosa molt més simple: ells també es refereixen d’una manera o altra a la nostra responsabilitat personal. Cadascú de nosaltres entenem aquests gegants segons les nostres pròpies limitades coordenades mentals. Per això és que gairebé ningú té en compte aquella altra afirmació de mahatma Gandhi: “Un sol ésser humà, si està fonamentat en la Veritat, pot establir les bases per a la caiguda i la regeneració d’un imperi”.
També el reverend Martin Luther King exhortava els seus fidels a creure molt més en el poder de Déu. En un sermó al qual va posar per títol “El nostre Déu és poderós”, el tretzè dels setze que va recollir en el seu llibre La força d’estimar, relata la commovedora experiència que, en una situació límit, va canviar per sempre la seva vida. I recordem que també Jesús, després de parlar a les multituds, ensenyava en privat als seus deixebles i els sol·licitava un lliurament total. Els deia que el qui no estigués disposat a renunciar a tot no podia ser el seu deixeble.
Així que, insisteixo, si nosaltres, que tant hem rebut, no acabem de creure en el poder del Senyor ressuscitat, som en gran mesura responsables del penós estat del nostre món. Per contra, ell ens assegura que si tinguéssim fe com un gra de mostassa mouríem muntanyes. O que si creguéssim en ell faríem obres fins i tot més grans que les seves.
El cos gloriós del ressuscitat
Per anar concloent, anem ja a la qüestió central d’aquesta trobada nostra: Com arribar a la certesa que ja ha començat un món en què la veritat, la justícia i la pau triomfaran finalment? O més específicament: Com els cristians podem arribar a la certesa que el senyor Jesús ressuscitat es va aparèixer tangiblement als seus amics i va menjar repetidament amb ells en unes trobades que van anticipar el banquet escatològic del Regne definitiu de Déu? Perquè si Crist no hagués ressuscitat la nostra creença en el poder de Déu seria una pura teoria fruit de l’especulació. I si els deixebles no van veure i tocar el seu cos gloriós no hi ha explicació seriosa per a la radical i sobtada transformació que es va donar en ells.
No crec que aquestes aparicions tangibles es puguin eliminar amb tanta facilitat –com massa sovint es fa– del kerigma o nucli primitiu de l’Evangeli. Crec que sant Pau donava per tan suposada la materialitat de les aparicions que el sentit de la seva enèrgica afirmació de Corintis 15, 14 seria aquest: “i si Crist no se’ns va aparèixer tangiblement, vana és la nostra fe”. Si no fos així, l’expressió “el seu cos gloriós” (a Filipencs 3, 21) i les seves explicacions sobre tal misteri (al llarg de Corintis 15) no tindria gaire sentit. S’hauria referit simplement a un esperit, sense necessitat d’utilitzar l’inequívoc terme “cos” ni d’enredar-se en una cosa tan contradictòria com és l’expressió “cos espiritual”.
Admiro profundament tants herois que al llarg de la història han estat capaços de donar la seva vida generosament. Però personalment no veig cap necessitat de renunciar a aquesta certesa que no fa sinó potenciar el que de generositat pugui haver-hi en mi. Finalment afegiria un altre interrogant que també considero necessari: Com podem arribar a la certesa que les nostres eucaristies són l’actualització d’aquells inefables menjars pasquals? Perquè els relats pasquals són en gran mesura textos litúrgics. Són textos no només per ser estudiats. Van ser escrits per ser acollits amb el cor, per ser llegits i viscuts a les celebracions del memorial-actualització d’aquelles trobades amb el Senyor Jesús al voltant d’una taula o al voltant d’unes brases a la vora del llac. Trobades que tenen la potencialitat de transformar-nos a nosaltres igual com els van transformar a ells.
El Shalom que ho va canviar tot
Estic convençut que una nit fa gairebé dos mil anys un esdeveniment imprevist ho va canviar tot. Tot va començar aquella nit. Va néixer un món nou i meravellós. Aquest és el nucli del llibre. Ho destaco ja a la segona pàgina de la introducció, després de la transcripció del relat de l’Evangeli de Joan de les dues aparicions de Jesús als seus amics a Jerusalem: “Si aquest text relata uns fets que efectivament van succeir durant les primeres hores de la nit d’un diumenge de primavera a la Jerusalem de fa gairebé dos mil·lennis, una cosa essencial hauria de canviar no només en la nostra comprensió del fenomen humà sinó fins i tot en la nostra mateixa visió de la Vida i del Cosmos.” Més tard completo l’anàlisi:
“Finalment, si creiem que aquests textos relaten fets fonamentalment històrics, per més que estiguin escrits en un gènere literari particular, s’obre una altra qüestió molt digna de consideració: el fet que aquell ‘Shalom’ sigui la primera paraula pronunciada solemne i reiteradament pel ressuscitat als seus amics no pot ser considerat irrellevant. No pot ser insignificant (mancat de significació) el fet que en aquell moment, que considero el moment culminant de la Història, el ressuscitat hagi utilitzat reiteradament aquest terme per dirigir-se als seus amics, un petit grup de seguidors reunits a Jerusalem, a la sala àmplia del pis superior d’una casa de la muntanya de Sió, reunits com a avançament d’una Nova Humanitat en un Univers Nou.
La utilització de semblant salutació per part del ressuscitat no pot ser ni intranscendent ni una mera formalitat: en la mentalitat d’aquells galileus, la salutació, les benediccions o malediccions d’un patriarca o d’un profeta gaudien del poder de ser eficaces, és a dir, de realitzar allò que anunciaven. Si tal cosa és certa, molt més eficaç serà la solemne paraula d’aquell a qui Tomas anomena (proclamació que és el punt final de l’Evangeli de sant Joan) “Senyor meu i Déu meu”!, quant més eficaç serà la seva solemne paraula profètica en aquell moment, que era –Jesús mateix ho sabia bé– el punt culminant de la Història, el punt d’inflexió del Cosmos!”
Com, doncs, arribar a la certesa interior que aquests textos relaten uns fets fonamentalment històrics? A tot el llarg del llibre recullo algunes experiències, gairebé totes elles de cristians del meu propi entorn, que ens confirmen l’actuació i el poder de l’Esperit. Però tals experiències actuals ni tan sols haurien estat possibles sense una tradició mil·lenària, sostinguda per una comunitat viva, en la qual els textos pasquals constitueixen el cor mateix d’ella. Per tant, la certesa interior sobre la historicitat del nucli fonamental dels esdeveniments relatats als textos pasquals sorgeix d’un pressentiment-experiència personal i col·lectiva alhora, històrica i actual alhora. No neix ni des de la mera especulació, ni des de la pura emotivitat. Ni des d’”experiències” estranyes. Ni des de l’àmbit exclusivament personal ni només des del col·lectiu. Ni des d’un present sense perspectiva històrica ni des de la fixació en el passat.
Tot i que es tracta d’una historicitat, la d’allò nuclear de tals relats, que no crec que pugui ser provada o demostrada en el sentit estrictament científic. Com a màxim podríem referir-nos –i així ho faig al llibre– a “senyals”, a fenòmens o esdeveniments que apunten a aquesta historicitat. Com poden ser el conjunt d’esdeveniments que van seguir a la mort del Mestre. O el sorprenent fenomen del Llençol de Torí, que ha dut tants científics a les mateixes portes de la fe en la resurrecció de Jesús de Natzaret. De la mateixa manera que el descobriment de les constants físiques fonamentals està duent tants altres científics d’altíssim nivell al Principi Antròpic, segons el qual és absolutament inversemblant que el cosmos, la vida i la consciència hagin aparegut per atzar.
La naturalesa de la matèria-energia
Però el que sí que afirmo amb energia i argumento extensament al llarg de tot el llibre és que, superat ja el passat cientificisme materialista i racionalista, res en la ciència actual impedeix creure en el que relaten els textos pasquals. La certesa que amb el Shalom del ressuscitat va començar el regnat de la veritat, la justícia i la pau xoca frontalment amb totes les barbàries que s’han succeït des d’aquella nit fins avui. Però a més hi ha un altre suposat xoc a què he de fer referència: el que es dóna, segons ens diuen eminents exegetes i teòlegs, entre tots els fenòmens miraculosos relatats a la Bíblia –incloses les aparicions del ressuscitat– i la ciència actual. Cosa que és absolutament falsa. Per la qual cosa la inexistència d’aquest suposat xoc és relativament fàcil de desemmascarar.
És bastant sorprenent que a aquestes alçades, un segle després de la publicació de la teoria de la relativitat i de l’arribada de la física quàntica, teòlegs de primera línia s’atreveixin a fer afirmacions tan passades de moda com la de que un cos, encara que sigui el d’un ressuscitat, mai podrà travessar una paret. Ni tan sols coneixem la naturalesa i el funcionament de la matèria-energia, però els citats teòlegs s’atreveixen a dictaminar el que podria o no podria fer el cos gloriós –segons l’expressió paulina– del ressuscitat. És igualment sorprenent que neguin la possibilitat de guaricions inexplicables de malalts ja desnonats. Aquests teòlegs –racionals, cultes i “seriosos”, europeus gairebé en la seva totalitat– mai s’han molestat gaire en sortir de la seva bombolla acadèmica. N’haurien tingut prou amb conviure una sola setmana amb el pare Mario a González Catán perquè s’enfonsessin totes les seves magnífiques teories.
També he trobat escoles i mestres espirituals molt centrats en l’experiència de “la naturalesa essencial” que no s’han adonat que l’interès per fenòmens com el de les aparicions corpòries del ressuscitat o el de la bilocació, fenomen que sens dubte segueix donant-se en l’actualitat, no es deu a un morbós afany pels fenòmens estranys i aparatosos. No s’han adonat que, com explico al llibre, aquí estem tocant el moll mateix de la recerca científica actual sobre la naturalesa i el funcionament de la matèria-energia. Recerca a la qual aquests fenòmens aportarien, si no fossin menyspreats, molta llum i moltes respostes. Són fenòmens estranys simplement perquè estan més enllà de la frontera dels mètodes d’experimentació actuals.
Repeteixo la cita que ja vaig fer més amunt qualificant-la com l’essència mateixa del llibre: “Si aquest text relata uns fets que efectivament van succeir durant les primeres hores de la nit d’un diumenge de primavera a la Jerusalem de fa gairebé dos mil·lennis, una cosa essencial hauria de canviar no només en la nostra comprensió del fenomen humà sinó fins i tot en la nostra mateixa visió de la Vida i del Cosmos. “Les aparicions tangibles d’aquell Jesús fracassat, traït, torturat i assassinat no només ho van canviar tot en la nostra lluita per un món més fratern i habitable: el seu cos gloriós és –en expressió d’Olivier Clément– l’última metamorfosi de la matèria-energia. Una metamorfosi meravellosa i definitiva.
I acabo aquest penúltim apartat amb l’últim paràgraf del tercer capítol del llibre: “És per tot això pel que em vaig referint amb una certa reiteració al fenomen de la bilocació. No perquè es tracti d’un fenomen fantàstic, d’aquells que tant agraden als amants del que és estrany i esotèric. M’hi he referit perquè està precisament al mateix centre de les qüestions més fonamentals de la física actual i perquè fins i tot apunta respostes a elles: la qüestió de la relació entre la ment i el cervell, la gran tasca de la ciència actual, segons deia Erwin Schrödinger; la qüestió d’allò que el mateix Erwin Schrödinger va anomenar entrellaçament quàntic (predit el 1935 per Albert Einstein, Boris Podolsky i Nathan Rosen en la seva formulació de l’anomenada paradoxa EPR –les inicials dels tres cognoms–), entrellaçament pel qual és instantània la connexió entre dues partícules que abans havien estat unides, encara que es trobin en extrems oposats de l’Univers, fenomen aquest, el de l’entrellaçament, que Erwin Schrödinger va considerar no un tret més de la mecànica quàntica, sinó el més característic d’ella; els suggeriments de John Wheeler i Richard Feynman sobre la possibilitat que les ones electromagnètiques puguin viatjar tant cap endavant com cap enrere en el temps, amb tot el que això implica per a la nostra concepció de l’espai-temps; etc.”
L’Esperit Sant i nosaltres ho durem a terme
A partir d’aquella nit tot va quedar tan condicionat pel Shalom del ressuscitat que es podria dir que ara la iniciativa és seva. La qual cosa no vol dir que ja siguin innecessaris els nostres esforços i lluites per construir la Terra Nova. Al contrari: l’exigència és encara més gran si és possible, perquè Ell ens ha revelat clarament el seu projecte i ens demana la nostra participació en ell. Però reposem en la certesa que aquell que ens insta a donar de menjar a una multitud de desvalguts i exclosos (Lluc 9, 13) té el poder de multiplicar els nostres cinc pans i dos peixos.
Solem passar les nostres vides resistint-nos a la invitació del Senyor de deixar-ho tot, abandonar-nos a les seves mans, seguir els seus passos. Fins al dia en què ens rendim i descobrim, consolats, que el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera (Mateu 11, 29). Un dia es van queixar els deixebles: Qui és capaç de semblant renúncia total? Però la resposta del Mestre va ser aquesta: “El que és impossible per a l’home, és possible per a Déu” (Lluc 18, 27). No importen ni les nostres pors ni la nostra sensació d’impotència.
Estem disposats nosaltres avui a continuar la prodigiosa revolució que va iniciar aquell petit grup de galileus que un dia van experimentar el poder de Jesucrist, el ressuscitat? Després de vuitanta anys, crec que ja és hora que l’exegesi i la teologia tanquin el cicle que es va iniciar amb la desmitologització de Rudolf Bultmann i tornem al Senyor ressuscitat el poder d’obrar de nou en les nostres vides els antics prodigis salvadors. Com els dies posteriors a aquella primera Pasqua cristiana, narrats al darrer llibre de la Bíblia cristiana, els Fets dels Apòstols: “l’Esperit Sant i nosaltres…” (15, 28) deien els apòstols (testimonis del ressuscitat) per a referir-se a una manera conjunta d’actuar. Va ser així com van canviar la història.