L’esperança de molts acaba de patir un duríssim cop. Em refereixo a l’esperança dels qui anhelàvem i volíem creure que el nou papa, l’argentí Francesc, es comportaria no només com un voluntariós servidor de Crist i defensor de pobres i marginats sinó també com un lúcid seguidor del Jesús històric, condemnat a mort pel cinquè prefecte de la província romana de Judea, Ponç Pilat, per ser testimoni de la veritat (Joan 18, 37). Un Jesús que no es va deixar enredar en les mentides i manipulacions dels poderosos i que va proclamar la veritat de manera inequívoca i amb una gran energia. 

Dilluns passat el papa Francesc va rebre als salons del Vaticà, amb tots els honors, amb una encaixada de mans i amb un històric somriure a la cara, un veritable monstre: Paul Kagame, president de Rwanda. Sembla inacabable el debat al voltant de la posició de Pius XII davant el nazisme i, especialment, sobre la qüestió de si el seu silenci davant del genocidi nazi pot explicar-se o no per la por de provocar represàlies i mals majors. Però, almenys, jo no he vist mai cap imatge d’una trobada tan cordial entre Pius XII i Adolf Hitler com la que es va donar dilluns passat al Vaticà. La foto de la trobada entre Paul Kagame i el successor d’aquell a qui el Senyor Jesús va encomanar que confirmés en la fe els altres deixebles (Lluc 22, 31-32) és profundament desoladora i pertorbadora per als cristians coneixedors de la realitat que es va viure i se segueix vivint a Rwanda i al Congo.

Com intentaré demostrar a la segona part d’aquest article, la meva equiparació entre Paul Kagame i Adolf Hitler és absolutament pertinent pel que fa a les seves respectives responsabilitats en dos dels grans genocidis del segle XX. El nombre de víctimes mortals a Rwanda, Burundi i al Congo des de 1990, que segurament superarà la xifra de deu milions, no és comparable a la xifra d’aproximadament seixanta milions de víctimes mortals que hi va haver a la Segona Guerra Mundial. Però les veritablement comparables entre si són la xifra, d’una banda, de les víctimes jueves del genocidi nazi (segurament més de sis milions, sense comptar els gitanos, els presoners soviètics o polonesos i altres persones “asocials”) i, per l’altra, la xifra de les víctimes del doble genocidi a Rwanda: el genocidi oficial, el dels tutsis, i el genocidi dels hutus, no reconegut per l’establishment occidental però àmpliament documentat pel jutge Fernando Andreu, entre molts altres, i al qual l’ONU s’ha referit alguna vegada de manera vergonyant.

I el que és encara més greu: amb motiu de l’entrevista amb Paul Kagame, el papa Francesc va implorar “el perdó de Déu pels pecats i faltes de l’Església i dels seus membres, entre ells sacerdots, religiosos i religioses, que van cedir a l’odi i a la violència, traint la seva missió evangèlica”. I va afegir també: “Manifesto el profund dolor, de la Santa Seu i de tota l’Església, pel genocidi contra els tutsis i expresso solidaritat a les víctimes i a tots els qui van patir per aquests tràgics esdeveniments”. És la política de gestos del papa Francesc. Uns gestos que es tornen superficials i fins i tot contraproduents quan no estan fonamentats en una lúcida visió de la història i una clara anàlisi dels esdeveniments.

Caient en el parany de la versió oficial del genocidi ruandès, el papa Francesc ha demanat submisament perdó a aquell que és tant el responsable últim de tots dos genocidis, com també el qui va donar l’ordre de decapitar la cúpula de l’Església de Rwanda així com l’ordre d’assassinar diversos missioners i cooperants estrangers, entre ells nou espanyols. Tal versió d’un genocidi únic, el dels tutsis, un genocidi que va ser responsabilitat col·lectiva de tota l’ètnia hutu, un genocidi planificat pel “règim” hutu de Juvénal Habyarimana… és la que sosté encara, any rere any, un règim repressor a Rwanda i agressor permanent del veí Congo, un règim al qual el papa Francesc acaba de donar un impagable suport. Fins i tot al mateix Tribunal Penal Internacional ha quedat clara la falsedat de semblant doctrina, però el papa Francesc torna a caure-hi.

El papa Francesc acaba d’optar, com tantes altres vegades van optar els papes al llarg de la història, per la diplomàcia dels salons. Dels salons de l’Estat del Vaticà, tan allunyats del món real de les víctimes. Dels salons en els quals es mouen tants monsenyors massa influenciables pels criteris i poders d’aquest món; monsenyors que només semblen entendre de diplomàcia, institucions, lleis i ritus, però que semblen desconèixer l’empatia amb les víctimes i la misericòrdia. Igual que els passava a la casta religiosa que apareix a l’evangeli d’aquest diumenge (Joan 9, 1-41), el qual relata la curació d’un cec de naixement i la ceguesa d’una casta que no es va alegrar del prodigi sinó que es va escandalitzar que Jesús ho realitzés en dissabte. Són els salons en què el papa Francesc no ha arribat a rebre mai les grans víctimes de la tragèdia ruandesa (per cada víctima tutsi cal comptabilitzar més de deu víctimes hutus, sense comptar milions de congolesos, com també exposaré a la segona part d’aquest article). No les ha rebut tot i que alguna de les nostres reiterades peticions en aquest sentit les hi va fer en persona el nostre comú amic Adolfo Pérez Esquivel.

Son els salons en què, per contra, acaba de rebre amb un històric somriure al botxí sàdic de milions de ruandesos i congolesos. Els poderosos lobbistes finançats generosament per Paul Kagame des de fa anys gràcies al pillatge de l’escandalosa riquesa del Congo, han sabut arribar fins al papa Francesc i convèncer-lo. Un cop més els fills de les tenebres han estat més astuts que els fills de la llum (Lluc 16, 8). O simplement han tingut molts més diners i poder que nosaltres; simplement ha triomfat un cop més l’altre senyor d’aquest món, la riquesa (Mateu 6, 24).

És possible que tant durant les negociacions d’aquesta trobada (que tant legitima de nou un Paul Kagame la imatge del qual estava cada vegada més associada a crims massius) com durant els vint minuts de tal trobada a porta tancada, s’hagin dut a terme certes negociacions i cessions. De fet, el mateix dilluns a la tarda va ser alliberat a Alemanya sense cap explicació Enoch Ruhigira, l’exdirector del gabinet del president hutu Juvénal Habyarimana. President assassinat (al costat del de Burundi i les seves respectives comitives) per Paul Kagame el 6 d’abril de 1994, que va provocar així de manera conscient i premeditada l’esclat del genocidi dels tutsis de l’interior per part dels extremistes hutus. Per aconseguir el poder, Paul Kagame va optar per un modus operandi que feia de la provocació i del caos les estratègies principals, tal com va documentar el jutge antiterrorista francès Jean-Louis Bruguière al seu Auto del 17 de novembre del 2006. Buscava el caos que justifiqués l’opció militar i fes impossible qualsevol marc democràtic. En una democràcia, que ja tenia data, una data molt propera, el seu grup minoritari no tenia cap possibilitat d’arribar al poder, el poder absolut que era la seva única meta.

Pero, des del meu punt de vista, tot i en el cas que aquesta hipòtesis sobre cessions no comentades públicament fos certa, el preu de tals cessions ha estat massa alt: trair la veritat, convertir les grans víctimes en genocides col·lectius, proclamar com alliberador el major responsable del genocidi… Aquest camí d’arranjaments no confessats no ha estat el camí de la veritable heroïna d’aquesta història, Victoire Ingabire Umuhoza. Ella sí que ha seguit l’exemple de Jesús enfront de Pilat en la seva hora decisiva. Una hora en la qual podia haver estat alliberat si hagués estat una mica més “flexible”. Per això Victoire, la Mandela ruandesa, serà sempre per a mi el símbol de la fidelitat a la veritat i de la proclamació i denúncia inequívoques d’ella. Com Jesús de Natzaret o com monsenyor Romero.

Davant Ponç Pilat, en la seva hora decisiva, el comportament de Jesús va estar tan mancat de diplomàcia i prudència, que, des d’àmbits més donats al que és esotèric que a la crítica científica dels textos, alguns fins i tot afirmen que estava provocant la seva mort i que fins i tot va incitar Judes al fet que el traís. En tot cas, el que és ben cert és que davant de la pregunta de Ponç Pilat, “Així que tu ets rei?” (Joan 18, 37), Jesús hauria pogut evitar fàcilment la seva condemna a mort responent amb alguna cosa igualment certa: “No. Jo sóc un profeta religiós, no sóc un rei temporal com els d’aquest món”. O també: “Jo sóc rei, tot i que espiritual, no un rei polític com els d’aquest món”. Però, sorprenentment, va donar un sentit literal a aquella reialesa que tan sols era una analogia: “Sí, tu ho has dit, jo sóc rei”. I ho va fer conscientment, sabent que aquesta declaració el portaria a la mort. Tal va ser el seu lliurament a la veritat última més enllà de tota diplomàcia i de tota pretensió d’assegurar la seva vida, una vida futura en la qual certament podria fer encara moltes coses bones.

Que la veritat era per a ell un absolut queda molt clar en les solemnes paraules que pronuncia a continuació: “Jo per això he nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat”. Abans ja havia actuat també d’aquesta mateixa manera tan sorprenent, tan imprudent. Quan Caifàs, el gran sacerdot, li va preguntar “Ets tu el Messies, el Fill del Beneït?”, Ell va respondre: “Sí, sóc jo” (Marc 14, 61-64). Així va respondre, tot i saber que per salvar la vida n’hi hagués hagut prou amb declarar-se tan sols un profeta o fins i tot el mateix messies. Lamentablement són molt pocs els cristians que han arribat a interioritzar aquestes motivacions i aquesta manera de ser de Jesús. Possiblement, si als cristians actius d’avui se’ls presentés de nou el dilema del martiri, molts d’ells es dirien a si mateixos: “Bé, oferiré encens als déus i després podré seguir fent moltes coses bones, treballant en projectes solidaris, evangelitzant…”

Victoire, per contra, ha seguit l’exemple i el camí de Jesucrist. Abans del seu perillós retorn a Rwanda va estar pregant cada dia durant dues setmanes a la nostra petita església i demanant inspiració a la Mare de Déu de s’Olivar. Em va explicar la seva preocupació perquè es desencadenessin noves matances a Rwanda en el cas que fos assassinada. Ella i la seva família havien acceptat el que pogués passar-li, era el seu destí i la seva obligació, deien. Però la pertorbava la possibilitat d’aquest nou esclat criminal si entrava a Rwanda i era assassinada com el president Habyarimana. I jo no vaig saber ni vaig ser capaç d’intentar que desistís d’això. Més aviat al contrari. L’únic que vaig ser capaç de verbalitzar va ser una cita de mahatma Gandhi que figura a l’inici de la nostra pàgina web: “Si una sola persona fa un pas endavant a la vida, tota la humanitat se’n beneficia. Hem de complir el nostre deure i deixar en mans de Déu tota altra cosa”.

Què sentirà ara quan a la seva cel·la conegui l’amistosa trobada, entre somriures mutus, del papa Francesc amb aquell criminal que ha destrossat el seu poble, que té el veí Congo sotmès i que la manté a ella en una situació infrahumana? Què sentirà quan conegui que el representant mateix de Crist a la terra ha demanat perdó pel “genocidi dels tutsis”, reafirmant així la ideologia de l’únic genocidi, que sosté tot el sistema actual d’opressió a l’interior de Rwanda i d’agressió permanent al veí Congo? Què sentirà ella, amb la seva vida i la de la seva família alienades, que porta sis anys a la presó perquè va gosar pregar públicament per totes les víctimes de totes les ètnies? Què sentirà davant aquest gravíssim error, aquest històric error del papa Francesc que marcarà ja per sempre una Església que repeteix de nou avui al Vaticà els esdeveniments de la passió de Crist? El lliurament “absurd” i “ineficaç” de Victoire, un lliurament lliure i voluntari al pla del Pare, sí que està absolutament en línia amb el de Jesús: “Ningú em pren la vida, sóc jo qui la dono lliurement” (Joan 10, 18)

A la segona part d’aquest article exposaré una sèrie de dades contrastades que poden fer entendre el grau de psicopatia i perversió de l’home a qui el papa Francesc ha donat la mà. Seran unes dades que poden fer entendre també la magnitud dels crims dels que Paul Kagame és responsable. De moment, acabo aquesta primera part amb una cita de l’article que vaig escriure el juny del 2010, fruit de la indignació, quan va ser anunciat que Paul Kagame havia estat nomenat copresident, al costat de José Luís Rodríguez Zapatero, dels Objectius del Mil·lenni. Article que, al costat d’altres diverses accions de molts companys, va contribuir al fet que el president espanyol no arribés a trobar-se amb Paul Kagame:

“[Paul Kagame] És aquell que a partir d’octubre de 1990, per provocar el terror a la gran massa hutu i el despoblament d’una gran part de Rwanda per tal d’assolir més fàcilment el poder, va fer que centenars de camperols hutus fossin oberts en canal i lligats amb els seus mateixos budells. És aquell que va donar l’ordre d’assassinar nou ciutadans espanyols, testimonis molestos dels seus crims. És aquell que va donar l’ordre d’assassinar tres bisbes i desenes de persones que els acompanyaven, dient als seus subalterns desconcertats, que dubtaven d’haver entès bé les seves ordres: “Ja us he dit que netegeu aquestes escombraries”. És aquell que va metrallar personalment entre riallades desenes de civils en un mercat. És aquell que en un exaltat discurs es lamentava recentment d’haver assassinat només uns centenars de milers de refugiats hutus al Congo i no tots ells. És, en definitiva, com diu Filip Reyntjens [un expert tan moderat i respectat] al costat de molts experts que el coneixen bé, “el major criminal en actiu” del nostre món. Qualsevol pot trobar moltes més coses semblants a l’Auto emès pel jutge Fernando Andreu Merelles el 6 de febrer del 2008, en el qual es responsabilitza Kagame dels crims més greus possibles i es dicta Ordre d’arrest contra quaranta dels seus més importants col·laboradors.”