Alguns no hem votat aquest 28M ni votarem més fins que arribi una nova generació de polítics que es proposin de debò la sortida d’Espanya de l’OTAN i la refundació d’aquesta Unió Europea, instruments criminals de les elits globalistes

Hi ha arranjaments als edificis que són importants. Però és una autèntica estupidesa no fer res més que preocupar-se per aquests arranjaments quan un incendi s’ha declarat al nostre edifici europeu i amenaça seriosament de col·lapsar-lo i fins i tot enderrocar-lo. La guerra no és a Ucraïna. Tota Europa està en guerra: (conclusió final, des del minut 3:16 fins al 3:23). I alguns ja no estem per votar programes i partits estúpids, suposadament progressistes i ecologistes.

Després d’haver vist el que no s’ha vist mai, un govern d’esquerres finançant criminals neonazis que assassinen comunistes, tot aquest progressisme i ecologisme tan sols em sembla col·laboracionisme covard i traïdor. Igual que un sobiranisme que sembla que coincideix al 100%, horror!!, amb el senyor Borrell en alimentar l’incendi a l’edifici europeu. O és que els seus dirigents són tan ignorants que encara no s’assabenten del totalitarisme que ve?: (des del minut 12:40 fins al 26).

Molts amics se sorprenen que a aquestes alçades de la meva vida hagi decidit no votar aquest 28M. Continuen convençuts que votant poden contribuir a posar remei a les coses en el nostre, cada vegada més petit, món occidental. Compte que ve el llop Vox!, els diuen. Per part meva, ja fa temps que estic convençut que sense un esdeveniment o conjunt d’esdeveniments providencials, que som incapaços de preveure, la humanitat s’autodestruirà. Esdeveniments tan providencials com totes aquelles constants físiques fonamentals inherents ja al mateix Big Bang i aquells esdeveniments (sovint catastròfics) que, sorprenentment, han anat “conspirant” perquè sorgissin la vida i la consciència.

En tot cas, la salvació no vindrà des de dins d’aquest pervers i putrefacte sistema anglo-occidental. Vindrà de fora d’aquesta cada cop més petita i patètica “comunitat internacional”. Estrafent el títol que Pere Sampol va donar al seu llibre, Espanya no té remei, crec que aquest Occident no té remei. La qual cosa considero que és molt més greu encara. Perquè penso que, encara que els sobiranistes no semblen voler-se’n adonar, el problema més gran per a ells no és Madrid sinó Brussel·les.

Si fos ciutadà dels Estats Units, sí que votaria a les properes eleccions. A Robert F. Kennedy Jr. Tot i que segurament col·laboraria així a que s’executés la seva sentència de mort. Però aquí la paraula estadista ha desaparegut del diccionari. Els joves europeus han de creure que és un ens fantàstic de la Mitologia. Només coneixen els Sánchez (capaç de perseguir pels passadissos el titella principal de l’actual esperpent occidental), els Scholz (capaç d’escoltar impertèrrit aquest mateix titella principal amenaçant de destruir els gasoductes que asseguren la bona marxa de l’economia alemanya), etc.

Només veig lacais ignorants i mediocres convertits en líders honorables per uns grans mitjans al servei de l’Imperi de la mentida: (des del minut 2.09 fins al 2.12). Uns mitjans capaços de convertir el sanguinari ninot Zelenski en un gran líder mundial (des del minut 2:26 fins al 2:55). I de presentar com a dèspota boig i sanguinari l’únic estadista europeu actual, el president Putin: (des del minut 2:55 fins al 3:16).

Per què votar, si ja sé que els triomfadors electorals, siguin del color que diguin ser, només es dedicaran, com han fet fins ara, a executar les directrius que les elits financeres anglo-occidental els imposin? Unes directrius que han estat i continuaran sent bel·licistes, opressores, criminals i fins i tot genocides. Com podria trair els valors que han guiat tota la meva vida: la dignitat, la justícia, la no col·laboració amb qualsevol mena d’opressió, la rebel·lió davant de qualsevol abús dels més indefensos…?

A més seria un estúpid més que viu al “meravellós” Regne de la Babia del que és políticament correcte mentre s’enfonsa el Titanic anglo-occidental. Juntament amb la seva arrogant i despietada elit dedicada a apropiar-se dels bots salvavides que els portaran als refugis nuclears. Una elit que durant aquestes darreres dècades ha conduït Occident a una bogeria insostenible i insuperable de 2.000 bilions de dòlars en derivats i al deliri d’unes guerres sense fi.

Una gent extremadament perversa que sap que Ucraïna ja ha perdut la guerra i que s’encamina cap a una societat totalment delmada i fins i tot cap a la seva possible desaparició com a nació sobirana (si és que era sobirana des del Cop de l’Euromaidan el 2.014). Però que, malgrat això, estan entossudides a allargar el conflicte per tots els mitjans, sense aturar el flux armamentístic criminal que ja és d’uns 250.000 milions de dòlars. Entossudides a allargar-lo, fins i tot sacrificant tota Europa.

Perquè la derrota d’Ucraïna no només serà un seriós “inconvenient” per al complex militar industrial sinó fins i tot la humiliant derrota de la “invencible” OTAN i l’esfondrament de l’hegemonia anglo-occidental al costat del seu déu Dòlar, el Zeus de l’Olimp al que adoren com la global moneda única de reserva. El món viu un duel en què estan en joc dues necessitats totalment existencials: la de la supervivència mateixa de Rússia o la de la prolongació de l’hegemonia anglo-occidental sustentada en el dòlar: (des del minut 1:40 fins al 2:02). Europa i el món estan en una situació límit com mai en la història. I el gran problema és que aquest Occident arrogant i criminal no té remei.

Fa gairebé tres dècades, alguns de nosaltres, conscients que no existia una massa crítica social suficient per aturar les massacres massives de centenars de milers de refugiats hutus al Zaire, vam intentar suplir aquest dèficit amb accions que, tot i ser minoritàries, fossin radicals. Com un dejuni que va arribar a ser de quaranta-dos dies. D’aquesta manera vam aconseguir el suport d’una vintena de premiats amb el Nobel o els grups polítics del Parlament Europeu. Així com un suport mediàtic considerable.

Però, per desgràcia, el panorama va anar canviant radicalment. Com tots sabem, al Parlament Europeu la corrupció és galopant. El llegat d’Alfred Nobel ha estat traït. I els mitjans occidentals han estat comprats per les grans empreses d’inversió, com ara Black Rock o Vanguard, propietat de les elits globalistes. Fa més d’una dècada, els títols dels diferents apartats del primer capítol del meu segon llibre, La hora de los grandes “filántropos”, no anaven gaire errats: El segrest de la democràcia; El segrest de l’economia; El segrest de la informació; El segrest de l’educació; El segrest de les grans ONG per als drets humans, la democràcia i la llibertat; etc.

Més tard ho vam intentar per la via judicial. L’Audiència Nacional d’Espanya era a l’avantguarda mundial de l’anomenada Justícia universal. Vam aconseguir una cosa insòlita, atesa la nostra petitesa: el jutge Fernando Andreu Merelles va emetre quaranta ordres internacionals d’arrest contra la cúpula de l’actual govern “alliberador” de Rwanda, en realitat una camarilla genocida i terrorista instrumentalitzada per aquestes elits globalistes i els seus titelles com Bill Clinton i Tony Blair. Però llavors li va arribar el moment a la justícia: en un complot, tret a la llum per cinc cables de Wikileaks, va ser ella aquesta vegada la segrestada. Fent servir l’ONU com a arma, van aconseguir criminalitzar-nos i desactivar –per ara– la querella que havíem promogut.

Després de les nostres experiències d’aquestes dècades, hem arribat a la conclusió que aquestes elits d’autèntics psicòpates menyspreen les manifestacions. Per multitudinàries que siguin. Com les que es van produir a Barcelona contra la invasió de l’Iraq. I menyspreen més encara els papers: manifestos i signatures. Hem arribat a la conclusió que a Occident la jurisdicció universal és ara més un problema per a la pau que una via per a ella. Però també hem arribat a la conclusió que hi ha alguna cosa nostra que no han de tenir mai més: el vot als seus titelles polítics.

És, sobretot, una qüestió de dignitat personal. Si som pocs, no és responsabilitat nostra. Lev Tolstoi, Mahatma Gandhi i tants altres sabien molt bé que la veritat no és qüestió de majories. I Martin Luther King tenia clar que un veritable líder no se sotmet als consensos sinó que els crea. Però, segur que són pocs els qui s’adonen que l’OTAN i l’actual Unió Europea són uns veritables instruments criminals?

Segur que la creixent desafecció política no es deu, en certa mesura, a aquestes qüestions, aparentment allunyades de les nostres preocupacions quotidianes però els efectes desastrosos de les quals són més evidents cada dia en les nostres vides? I pel que fa a les noves tecnologies per a la informació i la comunicació entre nosaltres, per què al “gran mestre” de la geoestratègia, Zbigniew Brzezinski, li preocupava tant que el desvetllament polític, per elles afavorit, pogués ser el gran obstacle per al seu projecte de dominació anglo-occidental?

Aquells que diuen rebre la seva autoritat del mandat del poble, segur que es començaran a preocupar de debò si es comença a fer realitat aquest gran Moviment Mundial per la Pau, pel qual clamen cada vegada més veus. Un moviment integrat per tots aquells que siguin conscients que, en aquest món globalitzat i nuclearitzat, la pau és la prioritat absoluta.

Foto: Activistes per la pau al Regne Unit es manifiesten contra l’expansió de l’OTAN.

Són capaços de canviar els Estats Units abans de desfermar una guerra nuclear? (EIR, 19.05.2023)