Estic ajupida sobre un tros rodó de formigó, i un home de 72 anys està assegut a la cuneta, amb el bastó al seu costat. Em diu que després de ser deportat dels Estats Units ha estat caminant pels carrers de Ciutat de Mèxic intentant trobar un lloc per quedar-se. Però tots els refugis estan tancats a causa de la pandèmia, incloent aquest on estem asseguts a fora, on hi sóc voluntària. S’ha quedat sense insulina per la seva diabetis i diu que ja no pot caminar.

Sóc conscient que pot ser que no sobrevisqui gaire temps. És la cinquena persona del dia a la qual he de donar l’esquena i no ho puc suportar.

Al refugi de migrants, organitzem grups de treball i esdeveniments per estructurar els dies buits i tractar d’evitar que s’acumuli la tensió. Ja és bastant dolent que molts dels refugiats d’aquí hagin fugit de la violència, només per esperar mesos pels seus visats, per ara estar atrapats a dins a causa de la quarantena, sense poder treballar, fins i tot informalment.

En un període de menys de dues setmanes, uns 7.000 immigrants han estat deportats dels Estats Units, amb el virus com a excusa. I aquí també, Mèxic està deportant refugiats i migrants a la frontera amb Guatemala, tot i que està tancada i no hi ha cap transport interestatal operant-hi. Els hondurenys i altres estan atrapats, sense lloc on quedar-se i sense forma de tornar al seu país. Molts poden morir si tornen. Fins ara, les mesures de contingència semblen estar fent més mal que bé.

Aquí, veiem els vídeos de persones animant els treballadors de la salut a Londres, i són inspiradors, però no estan realment connectats amb el que passa aquí. Sabem que el nostre sistema de salut no serà capaç d’aguantar gaire. També sabem que amb el 65% de la força de treball informal i sense prestacions d’atur, l’impacte econòmic de la quarantena serà devastador per a nosaltres. A la meva ciutat de Puebla, la meitat de la població no té accés a l’aigua, o no en té prou. Aviat, la gent serà expulsada de casa seva i la fam, que ja és a les seves ments, probablement es convertirà en una cosa comuna.

El govern nacional ha declarat que només les botigues i els serveis essencials poden romandre oberts. Aquells que poden, s’estan prenent seriosament la quarantena. Però tanta gent no pot quedar-se a casa per la qual cosa és una mica inútil. La dona amb el lloc de mol·luscs fora de la botiga d’Oxxo prop de casa meva segueix servint menjar, els llocs de carrer que venen fundes per a telèfons i aparells al carrer 8 segueixen aquí, la dona indígena que seu a terra venent nines maques de drap mexicanes, segueix aquí. Estimo que al voltant del 60% de les botigues i els llocs segueixen funcionant.

A l’Amèrica Central i Mèxic, només el 20% dels ancians tenen una pensió. Molts segueixen treballant, en condicions properes a l’esclavatge. I a Sud-àfrica, el distanciament és impossible quan els assentaments poden tenir només 380 vàters per a 20.000 persones. El risc, la por i la violència, formen part de la vida de molts als països pobres. La pobresa és una guerra sense fi, i el fet d’estar indefens i insegur, tant pel que fa a la salut com a l’economia, vol dir que la mort està sempre a l’aguait. És comprensible llavors que la gent reaccioni amb certa indiferència autoconservadora davant la quarantena. I per això no és raonable prendre els models xinès i europeu de resposta a la pandèmia i trasplantar-lo als països més pobres.

Quan veig tuits sobre “aquests tristos temps” em sento frustrada. Sí, són temps difícils, però les coses han estat horribles des de fa molt temps per a la majoria del món, per als més pobres i per a la gent de color. Però els mitjans de comunicació, els llibres d’història i les pel·lícules ens ensenyen a veure el món a través dels ulls del primer món blanc. D’aquí és d’on vénen els herois, on les notícies importen.

Mai s’ha considerat urgent posar al dia el món sobre les morts diàries per inanició (24.600) o sobre el nombre de persones que pateixen treballs o matrimonis forçats (40,3 milions). La consciència del salvatge impacte de la guerra dels Estats Units a l’Afganistan és baixa. El 2018, s’estima que hi va haver 228 milions de casos de malària a nivell mundial, i 405.000 morts per aquesta causa, la majoria nens. Però les persones que moren són els més pobres dels pobres, als països africans i a l’Índia. La malària, la fam, l’explotació, els feminicidis, els barris de tuguris i més són crisis per les que el món no s’aturarà.

L’anomenat “tercer” món és el món prescindible. L’any 2008 va ser una “crisi financera”, però l’actual desigualtat mundial que deixa més de la meitat del món vivint en condicions indignes no és una crisi, és acceptable.

Mentrestant, les conseqüències econòmiques i socials de les mesures de contingència de la pandèmia seran molt més greus als països i comunitats més pobres. A Mèxic ja s’assassinen unes 2.500 persones cada mes i és probable que els delictes violents només facin que augmentar a mesura que més i més persones perdin els seus ingressos. També és probable que augmentin les taxes d’agressió sexual.

A això s’hi afegeix l’enorme desigualtat de recursos a nivell mundial, cosa que significa que la majoria dels països més pobres no poden respondre al virus de la mateixa manera que Europa i parts de l’Àsia, encara que ho vulguin fer. La República Centreafricana, per exemple, només té tres ventiladors per a la seva població de 5 milions de persones. Mentre que els Estats Units té al voltant de 160.000 ventiladors, i això no és suficient, Mèxic en té només uns pocs centenars.

Els Estats Units i Europa estan acaparant l’accés a equips mèdics, màscares i materials de prova. El New York Times va informar que els fabricants han dit als països africans i llatinoamericans que les comandes d’equips de prova no es completaran fins d’aquí a uns mesos, perquè gairebé tot el que produeixen va als Estats Units i Europa. Els preus d’aquests productes també s’han disparat, fent més difícil que les regions més pobres els adquireixin. Fins ara, el nombre de casos confirmats als països més pobres és menor, però l’anàlisi d’aquestes xifres ha de tenir en compte que aquests països no tenen accés als reactius utilitzats per a les proves i estan paralitzats sense fer res, incapaços de fer proves ni tan sols als treballadors de la salut.

Si bé el moviment #StayAtHome és una increïble mostra de solidaritat humana i de la nostra capacitat per treballar realment junts pel bé comú, també fa recaure la responsabilitat de la solució de la pandèmia a persones individuals. I de fet, som part de la solució. Però els governs i les empreses han de retre comptes per les desigualtats que han perpetuat i que són decisives per saber qui viu o mor, i quants.

En aquest món, en què els vestits, els aparadors i els vestíbuls dels hotels es dissenyen amb la màxima cura, però els plans de salut i de prevenció de la pobresa no ho són, és inútil parlar de vèncer aquest virus sense abordar el context en el qual està sorgint. Juntament amb mesures com la congelació dels lloguers i la garantia dels drets dels treballadors, abordar realment una pandèmia mundial implica una planificació de la salut pública que traspassi les fronteres i faci front a la desigualtat mundial i la crisi climàtica.

Tamara Pearson és una periodista de molta trajectòria a l’Amèrica Llatina, i autora de The Butterfly Prison. Els seus escrits es poden trobar al seu blog.

Font:  Counterpunch

facebook
Twitter
Follow