Després de despatxar Corbyn, la indústria del desprestigi apunta a icones com Ken Loach i Roger Waters pel seu suport als drets dels palestins i la seva oposició a la maquinària bèl·lica de l’OTAN.
Què significa ser antisemita a la Gran Bretanya moderna? La resposta sembla cada cop més confusa.
Hem arribat al punt aparentment absurd que un líder polític famós pel seu antiracisme, una estrella del rock l’obra més cèlebre del qual se centra en els perills del racisme i el feixisme, i un cineasta de renom compromès amb causes socialment progressistes siguin qualificats ara d’antisemites .
Una altra ironia és que els qui són al darrere de les acusacions no semblen haver fet de l’antiracisme una prioritat, almenys fins que va demostrar ser un mitjà eficaç per derrotar els seus enemics polítics.
I tanmateix, la llista dels suposadament exposats com a antisemites –sovint només per associació– segueix ampliant-se per incloure objectius cada vegada més improbables.
Això és especialment cert al Partit Laborista, on fins i tot els vincles més vagues amb qualsevol de les tres figures icòniques de l’esquerra esmentades anteriorment –Jeremy Corbyn, Roger Waters i Ken Loach– poden ser motiu de mesures disciplinàries.
A un dels polítics de més èxit del Partit Laborista, Jamie Driscoll, batlle de North of Tyne, se li va prohibir el mes passat presentar-se a la reelecció després que compartís plataforma amb Loach per parlar sobre el lloc que ocupa el Nord a les pel·lícules del director.
No per casualitat, Driscoll ha estat descrit com “el corbynista més poderós del Regne Unit”, és a dir, partidari de les polítiques d’esquerra de Corbyn. El punt més baix d’aquest procés pot haver-se aconseguit al Festival de Glastonbury.
Ja el 2017, Corbyn, llavors líder del Partit Laborista, va ser el principal protagonista en exposar una nova i inspiradora visió de la Gran Bretanya. Sis anys després, els organitzadors van cancel·lar la projecció d’una pel·lícula, Oh Jeremy Corbyn: The Big Lie (Oh Jeremy Corbyn: la gran mentida), en què es posava en relleu la sostinguda campanya per desprestigiar Corbyn com a antisemita i acabar amb el seu programa d’esquerres.
La decisió es va prendre després que grups de pressió proisraelians llancessin una campanya per qualificar la pel·lícula d’antisemita. El festival va decidir que la seva projecció causaria “divisió”.
Què està passant?
Per entendre com hem arribat a aquest moment fosc, en què sembla que qualsevol cosa o persona pot ser titllada d’antisemita, cal analitzar el significat del terme, que canvia constantment, i els usos polítics que es donen a aquesta confusió.
Una gran ironia
Fa unes dècades, la resposta a la pregunta de què era l’antisemitisme hauria estat senzilla. Era el prejudici, l’odi o la violència vers un grup ètnic específic. Era una forma de racisme dirigit contra els jueus perquè eren jueus.
L’antisemitisme adopta diferents formes: des de l’hostilitat descarada i intencionada, d’una banda, fins al prejudici informal i irreflexiu, de l’altra. Les seves expressions també variaven en gravetat: des de marxes neonazis pel carrer principal fins a la suposició que als jueus els interessa més els diners que altres persones.
Però aquesta certesa es va anar erosionant de mica en mica. Fa uns 20 anys, l’antisemitisme va començar a abastar no només l’hostilitat cap a un grup ètnic, els jueus, sinó l’oposició a un moviment polític, el sionisme.
Hi havia una enorme ironia.
El sionisme és una ideologia, defensada per jueus i no jueus, que exigeix drets territorials i polítics exclusius o superiors per als immigrants, majoritàriament jueus, en una regió del Pròxim Orient habitada per una població nativa, els palestins.
La premissa clau del sionisme, tot i que poques vegades es declari explícitament, és que els no jueus són intrínsecament susceptibles a l’antisemitisme. Per tant, segons la ideologia sionista, els jueus han de viure separats per garantir la seva pròpia seguretat, encara que sigui a costa d’oprimir els grups no jueus.
La progenie del sionisme és l’autoproclamat “Estat jueu” d’Israel, creat el 1948 amb la generosa ajuda de les potències imperials de l’època, especialment la Gran Bretanya.
L’establiment d’Israel com a Estat jueu va exigir la neteja ètnica d’uns 750.000 palestins de la seva terra natal. El petit nombre que va aconseguir romandre al nou Estat va ser amuntegat o engabiat en reserves, de forma molt similar al que va passar amb els nadius americans.
Jerarquies racials
Res d’això hauria de sorprendre. Fa més d’un segle el sionisme va sorgir en una Europa colonialista molt imbuïda d’idees de jerarquies racials.
En poques paraules, els fundadors d’Israel aspiraven a reflectir aquestes idees i aplicar-les de manera que beneficiessin els jueus.
Igual que les nacions europees consideraven els jueus inferiors i una amenaça per a la puresa racial, els sionistes consideraven els palestins i els àrabs inferiors i que posaven en perill la seva pròpia puresa racial.
Només quan es comprèn el racisme sistemàtic i intrínsec del sionisme s’entén per què Israel s’ha mostrat no només reticent sinó incapaç de signar la pau amb els palestins. Això, alhora, ajuda a explicar la recent evolució del significat de l’antisemitisme.
Després que Israel fes fracassar les converses de pau d’Oslo el 2000 per impedir que s’establís un Estat per als palestins en un tros de la seva antiga pàtria, els palestins van llançar un aixecament, o intifada, que Israel va sotmetre brutalment.
L’esclafament per Israel de la lluita dels palestins per l’autodeterminació va coincidir amb l’arribada de nous mitjans de comunicació digitals que van fer molt més difícil que abans amagar la crueltat de la repressió israeliana.
Per primera vegada, el públic occidental es va veure exposat a la idea que Israel i la ideologia que el sustenta, el sionisme, podien ser més problemàtics del que se’ls havia animat a creure.
Les il·lusions romàntiques sobre Israel com a simple refugi per als jueus van començar a enfonsar-se.
Això va culminar els darrers anys amb una sèrie d’informes d’importants grups de drets humans que caracteritzaven Israel com un Estat d’apartheid. Tanmateix, els partidaris d’Israel, jueus o no jueus, han tingut dificultats per reconèixer les idees lletges i anacròniques de raça, apartheid i colonialisme al cor d’un projecte en el que van ser educats per donar-hi suport des de la infància.
En canvi, han preferit ampliar el significat d’antisemitisme per excusar l’abús d’Israel contra els palestins.
Així que, paral·lelament a l’esclafament per Israel de l’aixecament palestí, els seus apologistes van intensificar la difuminació de la distinció entre hostilitat envers els jueus i l’oposició a Israel i al sionisme.
Van iniciar una campanya per redefinir l’antisemitisme de manera que tractés Israel com una mena de “jueu col·lectiu”.
En aquesta nova i perversa manera de pensar, qualsevol que s’oposés a l’opressió dels palestins per part d’Israel era tan antisemita com qualsevol que marxés pel carrer principal cridant consignes antijueves.
A l’antagonisme amb Israel se li va negar el dret a presentar-se com a prova d’antiracisme o de suport als drets dels palestins.
Ingerència colonial
Aquesta evolució va culminar amb l’adopció per part d’un nombre creixent de governs i organismes oficials d’una definició d’antisemitisme totalment nova i extraordinària que donava prioritat a l’oposició a Israel sobre l’odi envers els jueus.
Set dels onze exemples d’antisemitisme de l’Aliança Internacional per a la Memòria de l’Holocaust se centren en Israel. El més problemàtic és l’afirmació que és antisemita argumentar que Israel és “una empresa racista”.
Aquest punt de vista ha estat un element bàsic del pensament antiracista i socialista durant dècades, a més de servir durant 16 anys com a base d’una resolució de les Nacions Unides.
Potser no és sorprenent que Israel exercís un paper fonamental entre bastidors en la formulació de la definició de l’Aliança Internacional per al Record de l’Holocaust (IHRA).
La nova definició podria haver tingut poca tracció, si no fos per dos factors clau.
Un era que no només als sionistes els interessava protegir Israel de l’escrutini o de crítiques serioses. Per a Occident, Israel era l’eix per projectar el seu poder militar a l’Orient Mitjà, ric en petroli.
Els beneficis que Occident rebia d’aquesta projecció de poder –continuar la intromissió colonial a la regió– també es podien dissimular dirigint l’atenció cap a Israel i allunyant-la de la mà rectora d’Occident.
Millor encara, la reacció contra el paper d’Israel en la inflamació del Pròxim Orient podia sufocar-se titllant d’antisemita qualsevol crític. Era la tapadora perfecta d’Occident i l’eina ideal per silenciar-lo, tot en una sola calúmnia.
El segon factor va ser l’explosió de Corbyn a l’escena política el 2015, i el seu gairebé fracàs dos anys després en unes eleccions generals, quan va obtenir el major augment de vots per als laboristes des del 1945. Li van faltar 2.000 vots per guanyar.
L’inesperat èxit de Corbyn –contra tot pronòstic– va subratllar agudament els urgents interessos compartits de l’establishment britànic i el moviment sionista.
Un govern de Corbyn frenaria els privilegis d’una elit governant; amenaçaria la maquinària bèl·lica colonial d’Occident, l’OTAN; i intentaria posar fi al suport militar i diplomàtic del Regne Unit a Israel, l’aliat clau d’Occident a l’Orient Mitjà.
Després de les eleccions del 2017, la classe política –el Govern, els mitjans de comunicació, la dreta laborista i els grups proisraelians– no va escatimar esforços per suggerir constantemente que Corbyn i els centenars de milers de nous membres d’esquerres del Partit Laborista que va atreure eren antisemites.
Sota la creixent pressió dels mitjans, la definició de la IHRA va ser encolomada al partit la tardor del 2018, creant una trampa on l’esquerra estava destinada a caure cada vegada que adoptés una postura de principis sobre Israel i els drets humans.
Fins i tot l’autor principal de la definició de la IHRA, Kenneth Stern, va advertir que estava sent “utilitzada com a arma” per silenciar els crítics d’Israel.
La campanya contra l’antisemitisme va restar energia i impuls a la campanya de Corbyn per a les eleccions generals del 2019. El qui havia estat un inspirador líder esquerrà es va veure obligat a adoptar una postura permanent d’actitud defensiva i evasiva.
Purga de membres
Corbyn va ser expulsat dels bancs laboristes el 2020 pel seu successor, Keir Starmer, que havia estat elegit líder amb la promesa d’aportar unitat.
Ell va fer el contrari.
Va emprendre una guerra contra l’ala esquerra del partit. Els pocs aliats de Corbyn al gabinet a l’ombra van ser expulsats. Després, l’equip de Starmer va començar una purga implacable i d’alt perfil dels membres del partit que recolzaven Corbyn, inclosos els jueus antisionistes, sota l’argument que eren antisemites.
El debat sobre les purgues es va prohibir a les circumscripcions locals, amb l’argument que podria fer que els “membres jueus” –en realitat, els apologistes d’Israel– se sentissin insegurs.
Aquest procés va assolir un nou nivell de surrealisme amb la prohibició, el mes passat, que la popular figura de Jamie Driscoll, primer batlle de North of Tyne, es presentés a la reelecció amb una plataforma socialista.
Driscoll havia avergonyit els funcionaris de Starmer en demostrar que gestionar la societat en benefici de tothom podia ser una manera de guanyar vots. Calia castrar-lo. La qüestió era com aconseguir-ho sense deixar clar que Starmer no estava lliurant realment una guerra contra l’antisemitisme, sinó contra l’esquerra.
Així, es van fabricar una sèrie d’associacions tendencioses amb l’antisemitisme per justificar la decisió.
Driscoll va ser castigat no per dir o fer res antisemita –fins i tot segons la nova definició ampliada de la IHRA– sinó per compartir una tribuna per parlar de les pel·lícules del director Ken Loach. Cal assenyalar que Loach no havia estat expulsat del partit per antisemitisme.
L’expulsió de Loach el 2021 s’havia justificat perquè havia acusat els funcionaris de Starmer de fer una caça de bruixes contra l’esquerra del partit. El tractament de Loach va demostrar així la mateixa acusació per la qual va ser expulsat.
Però per reforçar el feble pretext per atacar Driscoll, que fins i tot en la versió oficial era totalment aliè a l’antisemitisme, els mitjans de comunicació van ignorar els motius declarats de l’expulsió de Loach. En lloc seu, van posar èmfasi en les fantasioses afirmacions que el director havia estat sorprès negant l’Holocaust.
No només es va prohibir a Driscoll tornar-se a presentar com a batlle, sinó que, segons els informes, qualsevol menció del seu nom pot donar lloc a mesures disciplinàries. S’ha convertit, en una aterridora frase de la novel·la distòpica de George Orwell 1984, en una “no persona”.
Paral·lelament, Starmer ha supervisat la cursa del partit de tornada als braços de l’establishment. Ha abraçat ostentosament el patriotisme i la bandera. Exigeix suport incondicional a l’OTAN. La política laborista torna a ser esclava de les grans empreses i contrària a les vagues dels treballadors. I, des de la mort de la reina, Starmer ha intentat inclinar-se el més baix possible davant del nou rei sense caure.
Tot el seu enfocament sembla dissenyat per fomentar una atmosfera de desesperació a l’esquerra. El cap de setmana, en un senyal de com s’expandeixen les purgues ràpidament, es va saber que la policia de Starmer havia estat trucant a la porta d’una figura propera a l’establishment del partit, l’antic redactor de discursos de Gordon Brown, Neal Lawson.
Dissidència cultural
Res d’això és sorprenent. Els laboristes, sota Corbyn, van ser els únics que van resistir la presa total de la política britànica per part de l’ortodòxia capitalista neoliberal i depredadora el socialisme lleuger de la qual era una aberració massa òbvia.
Ara, amb Starmer, aquesta amenaça política ha desaparegut.
Hi ha un consens bipartidista, és a dir, de l’establishment. El govern britànic va votar ahir a la nit a favor de prohibir tots els organismes públics, inclosos els governs locals, que aprovin el boicot a un país pel seu historial d’abusos contra els drets humans: Israel.
La legislació protegirà de fet Israel de boicots fins i tot a productes procedents d’assentaments jueus, construïts il·legalment a Cisjordània i Jerusalem Est per expulsar els palestins de la seva pàtria històrica.
Michael Gove, secretari de Comunitats, ha argumentat en el debat dels Comuns que aquestes expressions pràctiques de solidaritat amb els palestins “danyarien la cohesió de la comunitat i alimentarien l’antisemitisme” a Gran Bretanya.
El govern sembla creure que només cal protegir les sensibilitats dels elements sionistes més extremistes dins de la comunitat jueva del Regne Unit, i no les dels palestins britànics, els àrabs britànics o els britànics que es preocupen pel dret internacional.
El partit de Starmer, que comparteix l’hostilitat del govern cap al boicot a Israel, va aconseguir que els diputats laboristes s’abstinguessin en la votació, cosa que va permetre la seva aprovació. Un grapat de diputats conservadors es va encarregar de subratllar que el projecte de llei soscava la solució de dos Estats que el Govern i el Partit Laborista defensen només de boca.
Alicia Kearns, presidenta de la Comissió d’Afers Estrangers, ha afirmat que el projecte “atorga una impunitat excepcional a Israel”.
En nom dels laboristes, Lisa Nandy es va referir als boicots a Israel com un “problema” que calia “tallar”, i al seu lloc va instar a introduir esmenes a la legislació per suavitzar els draconians poders del projecte de llei per multar organismes públics.
Els laboristes de Starmer van facilitar l’aprovació del projecte de llei fins i tot quan Israel va llançar ahir l’assalt més gran a Cisjordània en 20 anys. Almenys 10 palestins van morir en l’atac inicial contra Jenin i més de 100 van resultar ferits, mentre milers fugien de la seva ciutat.
Dimarts, les Nacions Unides es van declarar “alarmades” per la magnitud de l’assalt israelià a Jenin.
Per part seva, l’Organització Mundial de la Salut va informar que l’exèrcit israelià estava impedint als equips de primera intervenció arribar fins als ferits i tractar-los.
Amb tota la dissidència política sobre Israel esclafada, el que queda ara són petits illots de dissidència cultural, representats de manera més visible per un grapat de vells gegants de l’escena artística.
Figures com Loach i Roger Waters són vestigis d’una època diferent, en què ser socialista no s’equiparava a ser antisemita.
Loach era una espina al costat de Starmer perquè provocava onades des de dins del laborisme.
Però l’abast de l’ambició de Starmer d’esbudellar també l’esquerra cultural del Regne Unit es va posar de manifest el mes passat quan va escriure a l’organisme jueu Board of Deputies per acusar Waters –de manera totalment gratuïta– de “difondre un antisemitisme profundament preocupant”.
Els darrers focs
En una mostra més dels seus instints autoritaris, Starmer va demanar que es prohibissin els concerts del músic.
Les proves del suposat antisemitisme de Waters són tan inexistents com l’afirmació anterior que l’odi als jueus s’havia convertit en un càncer sota Corbyn. I són els mateixos grups de l’establishment que difamen Waters els que difamen Corbyn: el govern, els mitjans corporatius, l’ala laborista de Starmer i el lobby israelià.
Waters ha estat àmpliament denunciat per vestir-se breument amb un uniforme d’estil nazi durant els seus espectacles, com ha estat fent des de fa 40 anys, en una clara sàtira sobre l’atracció i els perills dels líders feixistes.
Ningú es va interessar pels missatges polítics dels seus espectacles fins que va ser necessari utilitzar l’antisemitisme com a arma contra l’esquerra cultural, un cop eliminada l’esquerra política.
Com Corbyn, Waters és un defensor obert i d’alt perfil dels drets dels palestins. Igual que Corbyn, Waters és un antibel·licista sorollós i poc convencional, fins i tot crític amb els esforços de l’OTAN per utilitzar Ucraïna com a camp de batalla on “afeblir” Rússia en lloc d’entaular converses.
Com Corbyn, Waters critica els excessos capitalistes i defensa una societat més justa i més amable, com la que la majoria de la gent ha esborrat de la seva memòria.
Igual que Corbyn, i a diferència dels polítics tecnòcrates sense carisma, Waters és capaç d’atreure multituds i inspirar-les amb un missatge polític.
En el recargolat clima polític actual de la Gran Bretanya, qualsevol amb consciència, compassió o sentit de la injustícia –i qualsevol capaç de comprendre la hipocresia dels nostres líders actuals– corre el risc de ser titllat d’antisemita.
La campanya encara no s’ha acabat. Continuarà fins que s’hagin extingit els darrers focs de la dissidència política.
Font: Jonathan Cook
Foto: Jeremy Corbyn i Keir Starmer
Roger Waters sota investigació per dur roba d'estil nazi en un concert [N+, 27.05.2023]
Roger Waters contra Joe Biden per la guerra d'Ucraïna (TV Pública Argentina)