Observeu atentament el mapa de dalt. Què hi veieu?
Hi veieu el desenvolupament d’un sistema ferroviari d’alta velocitat que no té comparació enlloc del planeta. Hi veieu la realització d’un pla per connectar totes les parts del país amb infraestructures modernes que redueixen els costos de transport, milloren la mobilitat i augmenten la rendibilitat. Hi veieu una visió del segle XXI on el capital dirigit per l’Estat enllaça les poblacions rurals amb els centres urbans elevant el nivell de vida de tothom. És l’expressió d’un nou model econòmic que ha tret 800 milions de persones de la pobresa i ha aplanat el camí de la integració econòmica mundial. Un gegant industrial que s’expandeix en totes direccions i estableix les bases d’un nou segle d’integració econòmica, desenvolupament accelerat i prosperitat compartida.
Hi ha als Estats Units un sistema ferroviari d’alta velocitat comparable al de la Xina?
No, no hi és. Fins ara s’han construït als Estats Units menys de 50 milles de ferrocarril d’alta velocitat. (“L’Acela d’Amtrak, que arriba als 240 km/h en 49,9 milles de via, és l’únic servei ferroviari d’alta velocitat dels Estats Units”). Com tothom sap, la xarxa de transports dels Estats Units està obsoleta i és un caos.
Però, per què? Per què els Estats Units estan tan endarrerits respecte a la Xina en el desenvolupament d’infraestructures crítiques?
Perquè el model de la Xina, dirigit per l’Estat, és molt superior al dels Estats Units. A la Xina, el govern participa directament en el funcionament de l’economia, cosa que significa que subvenciona aquelles indústries que potencien el creixement i estimulen el desenvolupament. Per contra, el capitalisme estatunidenc és una salvatge batalla campal en què els propietaris privats poden desviar grans sumes de diners a improductives recompres d’accions i altres tripijocs que no contribueixen en absolut a crear ocupació ni a enfortir l’economia. Des del 2009, les empreses estatunidenques han gastat més de 7 bilions de dòlars en recompres d’accions, una activitat que augmenta els pagaments als accionistes rics però que no produeix res de valor material. Si aquest capital s’hagués invertit en infraestructures crítiques, totes les ciutats dels Estats Units estarien connectades a una xarxa ferroviària gegantina d’alta velocitat que s’estendria de “mar a mar”. Però això no ha passat, perquè el model occidental incentiva l’extracció de capital per a l’enriquiment personal en lloc del desenvolupament de projectes que serveixin al bé comú. A la Xina veiem com es poden produir canvis transformadors ràpidament quan la riquesa d’una nació es fa servir per erradicar la pobresa, elevar el nivell de vida, construir infraestructures d’avantguarda i establir les bases d’un nou segle.
Aquí hi ha més dades d’un informe del Servei de Recerca del Congrés sobre “L’ascens econòmic de la Xina…”:
“Des de la seva obertura al comerç exterior i la inversió estrangera i l’aplicació de reformes de lliure mercat el 1979, la Xina ha estat una de les economies de creixement més ràpid del món, amb un creixement anual real del producte interior brut (PIB) del 9,5% de mitjana fins al 2018, un ritme descrit pel Banc Mundial com ‘l’expansió sostinguda més ràpida d’una gran economia en la història‘ Aquest creixement ha permès a la Xina, de mitjana, duplicar el seu PIB cada vuit anys i ha contribuït a treure de la pobresa uns 800 milions de persones. La Xina s’ha convertit en la major economia del món (en paritat de poder adquisitiu), fabricant, comerciant de mercaderies i posseïdora de reserves de divises… La Xina és el major soci comercial de mercaderies dels Estats Units, la font d’importacions més gran i el tenidor estranger més gran de valors del Tresor estatunidenc, que ajuden a finançar el deute federal i a mantenir baixos els tipus d’interès als Estats Units.”… L’ascens econòmic de la Xina: història, tendències, reptes i implicacions per als Estats Units, Servei de Recerca del Congrés.
Aquí teniu més informació d’un article del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals titulat Afrontant el desafiament del capitalisme d’Estat xinès:
“La Xina té ara més empreses a la llista Fortune Global 500 que els Estats Units… i gairebé el 75% són empreses estatals. Tres de les cinc empreses més grans del món són xineses (Sinopec Group, State Grid i China National Petroleum). Les empreses estatals xineses més grans ocupen posicions dominants en molts dels sectors més crítics i estratègics, des de l’energia al transport marítim, passant per les terres rares. Segons càlculs de la Càtedra Freeman, els actius combinats de les 96 empreses estatals xineses més grans pugen a més de 63 bilions de dòlars, una quantitat equivalent a gairebé el 80% del PIB mundial.” Afrontant el repte del capitalisme d’Estat xinès, Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals.
I aquí tenim més dades d’un informe de l’FMI titulat L’Àsia preparada per impulsar el creixement econòmic mundial, impulsada per la reobertura de la Xina:
“Es preveu que la Xina i l’Índia juntes generin prop de la meitat del creixement mundial aquest any. Àsia-Pacífic és un punt relativament brillant en el context més ombrívol de la difícil recuperació de l’economia mundial.
Com mostra el Gràfic de la Setmana, la regió aportarà prop del 70% del creixement mundial aquest any, una quota molt més gran que els darrers anys.” L’Àsia, preparada per impulsar el creixement econòmic mundial, impulsada per la reobertura de la Xina, segons l’FMI.
En resum, el model xinès dirigit per l’Estat supera ràpidament l’estatunidenc en pràcticament tots els àmbits de la indústria i el comerç, i el seu èxit s’atribueix en gran mesura al fet que el govern és lliure d’alinear la seva estratègia de reinversió amb la seva visió de futur. Això permet a l’Estat ignorar la rendibilitat a curt termini dels diversos projectes sempre que estableixin les bases d’una economia més forta i expansiva els propers anys. El reformador xinès Chen Yun va anomenar aquest fenomen “economia gàbia”, cosa que significa que l’economia pot “volar lliurement” dins dels confins del sistema polític més ampli. En altres paraules, els dirigents xinesos veuen l’economia com un instrument per assolir la visió col·lectiva del futur.
L’èxit de la Xina es deu només en part al seu control sobre indústries essencials, com la banca i el petroli. Cal tenir en compte que “la proporció d’empreses estatals (SOEs) en el total d’empreses del país ha baixat a només el 5%, tot i que la seva participació en la producció total continua sent del 26%”. I tot i que el sector estatal s’ha reduït dràsticament les dues darreres dècades, el president xinès Xi Jinping ha posat en marxa un pla d’acció triennal destinat a augmentar la competitivitat de les SOEs transformant-les en “entitats de mercat” gestionades per “propietat mixta”. En poques paraules, la Xina continua compromesa amb la via de la liberalització malgrat les dures crítiques d’Occident.
També cal assenyalar que l’anomenat Miracle Xinès no s’hauria produït mai si la Xina hagués aplicat els programes recomanats pels anomenats “experts occidentals”. Si la Xina hagués imposat les reformes radicals (com la “teràpia de xoc”) que va fer Rússia després de la dissolució de la Unió Soviètica el 1991, hauria experimentat el mateix resultat desastrós. Afortunadament, els responsables polítics xinesos van fer cas omís dels consells dels economistes occidentals i van desenvolupar el seu propi programa de reformes graduals que va tenir un èxit inimaginable. La història es resumeix en un vídeo de YouTube titulat “How China (Actually) Got Rich (Com s’ha enriquit –realmente– la Xina)”. A continuació transcric part del text. Qualsevol error que hi hagi és meu:
“La història econòmica més sorprenent de les darreres dècades ha estat l’ascens de la Xina. Del 1980 al 2020, l’economia xinesa es va multiplicar per més de 75… Va ser la major i més ràpida millora de les condicions materials en la història moderna… La Xina havia estat un dels països més pobres del món, però ara és una potència econòmica… Els economistes prediuen que superarà els Estats Units com la major economia del món a finals de la dècada. La gent en diu ‘el miracle xinès’. Alguns descriuen aquest miracle com una simple història del ‘lliure mercat‘. Diuen que ‘és una història senzilla. La Xina era pobra (però) llavors l’economia es va alliberar de les urpes de l’Estat. Ara la Xina és rica‘. Però això és enganyós. L‘ascens de la Xina NO ha estat un triomf del lliure mercat…
Des de la dècada del 1980, les polítiques de lliure mercat s’han estès arreu del món. Molts països han experimentat transformacions de gran abast. Liberalitzant els preus, privatitzant indústries senceres i obrint-se al lliure comerç. Però moltes de les economies que es van sotmetre al mercat, de la nit al dia s’han estancat o decaigut des de llavors. Cap ha registrat un creixement com el de la Xina. Els països africans van experimentar una contracció econòmica brutal. Els països llatinoamericans van patir 25 anys d’estancament. Si comparem la Xina amb Rússia, l’altre gegant del comunisme al segle XX, el contrast encara és més sorprenent.
Sota el socialisme d’Estat, Rússia era una superpotència industrial mentre que la Xina seguia sent en gran mesura una economia agrícola. Tot i això, durant el mateix període en què les reformes xineses van conduir a un increïble creixement econòmic, la reforma de Rússia va conduir a un brutal col·lapse. Tant la Xina com Rússia havien estat economies ordenades en gran mesura a través de comandaments estatals… Rússia va seguir les recomanacions de l’economia més ‘científica‘ del moment, una política de l’anomenada ‘teràpia de xoc‘. Com a principi bàsic, la idea era que calia destruir la vella economia planificada, per deixar espai perquè sorgís el mercat… S’esperava que Rússia emergís com una economia de ple dret de la nit al dia… Quan Boris Ieltsin va prendre el poder, va eliminar tots els controls de preus, va privatitzar empreses i actius estatals i va obrir immediatament Rússia al comerç mundial. El resultat va ser una catàstrofe. L’economia russa ja estava desorganitzada, però la teràpia de xoc va ser un cop fatal. (Els economistes occidentals) van predir algun dolor a curt termini, però el que no van veure venir va ser com de greus i destructius serien els efectes. Els preus al consum es van descontrolar, la hiperinflació es va apoderar del país i el PIB va caure un 40%.
La depressió de la teràpia de xoc a Rússia va ser més profunda i perllongada que la Gran Depressió. Va ser un desastre per als russos corrents… L’alcoholisme, la desnutrició infantil i la delinqüència es van disparar. L’esperança de vida dels homes russos es va reduir en 7 anys, més del que cap país industrialitzat ha experimentat mai en temps de pau. Rússia no va aconseguir un mercat lliure de la nit al dia. Per contra, va passar d’una economia estancada a una ruïna buida dirigida per oligarques. Si el simple fet de desfer-se dels controls de preus i de l’ocupació estatal no va crear prosperitat, sinó que va destruir l’economia i va matar un gran nombre de persones, aleshores és clar que la ràpida transició als ‘mercats lliures‘ no era la solució…
Al llarg de la dècada del 1980, la Xina es va plantejar aplicar la mateixa mena de reformes sobtades que Rússia. La idea de començar de zero era atractiva, i la teràpia de xoc va ser àmpliament promoguda per economistes (respectats)… Però al final, la Xina va decidir no aplicar la teràpia de xoc… En lloc d’enderrocar tota la (economia) de cop, la Xina es va reformar de manera gradual i experimental. Es van tolerar o promoure activament les activitats de mercat a les parts no essencials de l’economia. La Xina va aplicar una política de preus de doble via… La Xina aprenia de… les nacions més desenvolupades del món, països com els Estats Units, el Regne Unit, el Japó i Corea del Sud. Cadascun d’ells gestionava i planificava el desenvolupament de les seves pròpies economies i mercats, protegint les indústries incipients i controlant la inversió.
Els economistes occidentals del lliure mercat pensaven que aquest sistema seria un desastre… Però els dirigents xinesos no van escoltar, i mentre Rússia s’enfonsava després de seguir el programa de ‘teràpia de xoc’, la Xina va tenir un èxit notable. L’Estat va mantenir el control sobre la columna vertebral de l’economia industrial així com la propietat sobre la terra. A mesura que la Xina creixia en la nova dinàmica de la seva economia, les institucions estatals no es van degradar a fòssils del passat, sinó que sovint van ser els impulsors a la frontera de les noves indústries, protegint i garantint el seu propi creixement. La Xina actual no és una economia de lliure mercat en cap sentit de la paraula. És una economia de mercat dirigida per l‘Estat. El govern posseeix efectivament tota la terra i la Xina aprofita la propietat estatal a través de la competència del mercat per dirigir l’economia. L’enfocament de teràpia de xoc propugnat arreu del món va ser un fracàs. Mentre que Rússia es va enfonsar després de la sobtada transició, les reformes graduals de la Xina li van permetre sobreviure. I això va marcar la diferència.” How China (Actually) Got Rich, YouTube.
El fet que les empreses públiques xineses estiguin protegides de la competència estrangera i rebin subvencions del govern ha enfurismat les empreses estrangeres, que pensen que la Xina té un avantatge injust i no compleix les regles del joc. No hi ha dubte que és una crítica justa, però també és cert que les sancions unilaterals de Washington –que ja s’han imposat a aproximadament un terç de tots els països del món– constitueixen també una clara violació de les normes de l’OMC. En qualsevol cas, l’enfocament de la Xina cap al mercat sota Xi ha estat ambivalent en el millor dels casos. I tot i que “la participació del sector estatal en la producció industrial es va reduir del 81% el 1980 al 15% el 2005”, (en l’esperit de la reforma) Xi també s’ha assegurat que el Partit Comunista Xinès tingui més influència en la gestió empresarial i en la presa de decisions de les empreses. Naturalment, res d’això ha agradat als titans empresarials dels EUA i la UE, que creuen fermament que les parts interessades corporatives han de governar el galliner (com fan a Occident).
Tanmateix, la qüestió més important no és que la Xina subvencioni les seves empreses estatals, ni tan sols que la Xina es converteixi en la major economia del món la propera dècada. Aquest no és el problema. El veritable problema és que la Xina no s’ha integrat a “l’ordre basat en regles” liderat per Washington, com s’havia previst al principi. El fet és que els dirigents xinesos són fortament patriotes i no tenen intenció de convertir-se en un Estat vassall de l’imperi global de l’Oncle Sam. Aquest és un punt important que l’analista polític Alfred McCoy aclareix en un article a Counterpunch:
“El control creixent de la Xina sobre Euràsia representa clarament un canvi fonamental en la geopolítica d’aquest continent. Convençut que Pequín jugaria el joc global segons les regles dels Estats Units, l’establishment de la política exterior de Washington va cometre un greu error de càlcul estratègic l’any 2001 en admetre-la a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) ‘En tot l’espectre ideològic, a la comunitat de política exterior dels Estats Units’, van confessar dos antics membres de l’administració Obama, ‘compartíem la creença subjacent que el poder i l’hegemonia dels Estats Units podrien modelar fàcilment la Xina a gust dels Estats Units… Totes les parts del debat polític es van equivocar.’ En poc més d’una dècada després de l’ingrés a l’OMC, les exportacions anuals de Pequín als Estats Units es van multiplicar gairebé per cinc i les seves reserves de divises van passar de només 200.000 milions de dòlars a la xifra sense precedents de 4 bilions el 2013.” L’ascens de la Xina i la caiguda dels Estats Units, Counterpunch.
És clar que els responsables de la política exterior estatunidenca van cometre un error de judici catastròfic respecte a la Xina, però ara no hi ha manera de desfer el mal. La Xina no només emergirà com l’economia més gran del món, sinó que també controlarà el seu propi destí, a diferència de les nacions occidentals que han estat subsumides en el sistema dirigit per oligarques (FEM) que ho decideix tot, des de la política climàtica fins a la vaccinació obligatòria, i des dels lavabos transgènere fins a la guerra a Ucraïna. Totes aquestes polítiques són establertes per oligarques que controlen els polítics, els mitjans de comunicació i l’extens Estat profund. Un cop més, la qüestió amb la Xina no és la mida o els diners; es tracta de control. Actualment, la Xina controla el seu propi futur amb independència de l'”ordre basat en regles”, la qual cosa la converteix en una amenaça per a aquest mateix sistema.
Si observem altre cop el mapa de dalt, podem entendre per què Washington es va precipitar en la seva guerra per poders amb Rússia. Al capdavall, si la Xina ha estat capaç d’estendre la seva xarxa ferroviària d’alta velocitat per tota la Xina en només 12 anys, què ens oferiran els propers 12 anys? Això és el que preocupa Washington.
L’emergència de la Xina com a potència econòmica regional al continent asiàtic és gairebé una certesa en aquest moment. Qui ho pot impedir?
Washington no. Els Estats Units i l’OTAN estan actualment empantanegats a Ucraïna, tot i que se suposava que Ucraïna seria una plataforma de llançament per estendre les bases militars estatunidenques per l’Àsia Central i (finalment) cercar, aïllar i contenir la Xina. Aquest era el pla, però cada dia sembla menys probable. I recordeu la importància que l’assessor de seguretat nacional Zbigniew Brzezinski va donar a Euràsia en el seu clàssic El Gran Tauler d’Escacs fa gairebé 3 dècades. Va dir:
“Euràsia és el continent més gran del globus i és geopolíticament axial. Una potència que dominés Euràsia controlaria dues de les tres regions més avançades i econòmicament productives del món… Al voltant del 75% de la població mundial viu a Euràsia, i la major part de la riquesa física del món també es troba allà, tant a les seves empreses com sota el seu sòl. Euràsia representa el 60% del PNB mundial i prop de tres quartes parts dels recursos energètics coneguts” (The Grand Chessboard: American Primacy And Its Geostrategic Imperatives, Zbigniew Brzezinski, p.31)
L’opinió consensuada entre els responsables de política exterior és que els Estats Units s’han de convertir en l’actor dominant a l’Àsia Central si esperen mantenir la seva elevada posició actual en l’ordre mundial. L’ex-subsecretari de Defensa, Paul Wolfowitz, va arribar a afirmar que la “màxima prioritat” de Washington ha de ser “impedir la reaparició d’un nou rival, ja sigui al territori de l’antiga Unió Soviètica o a qualsevol altre lloc, que suposi una amenaça de l’ordre que abans plantejava la Unió Soviètica”. Els sentiments de Wolfowitz es continuen reiterant a tots els documents recents sobre seguretat nacional dels EUA, incloent-hi l’Estratègia de Seguretat Nacional i l’Estratègia de Defensa Nacional. Tots els experts estan d’acord amb una cosa i només una: que els Estats Units han de prevaler en el seu pla per controlar l’Àsia Central.
Però, fins a quin punt és probable això ara? Quines probabilitats hi ha que Rússia es vegi obligada a abandonar Ucraïna i no es pugui oposar als Estats Units a Euràsia? Quines probabilitats hi ha que la iniciativa xinesa de la Franja i la Ruta (Belt and Road Initiative, BRI) no s’estengui per l’Àsia i arribi a Europa, el Pròxim Orient, l’Àfrica i fins i tot l’Amèrica Llatina? Feu una ullada a aquest breu extracte sobre el pla xinès de la Franja i la Ruta (BRI):
“La Xina està construint el major projecte mundial de desenvolupament econòmic i construcció mai emprès: La Nova Ruta de la Seda. El projecte pretén ni més ni menys que un canvi revolucionari en el mapa econòmic del món… L’ambiciosa visió és ressuscitar l’antiga Ruta de la Seda com un modern corredor de trànsit, comerç i economia que vagi de Shanghai a Berlín. La Ruta travessarà la Xina, Mongòlia, Rússia, Bielorússia, Polònia i Alemanya, estenent-se al llarg de més de 8.000 milles, creant una zona econòmica que abastarà més d’un terç de la circumferència de la Terra.
El pla preveu la construcció de ferrocarrils d’alta velocitat, carreteres i autopistes, xarxes de transmissió i distribució d’energia i xarxes de fibra òptica. Les ciutats i els ports situats al llarg de la ruta es destinaran al desenvolupament econòmic.
Una part igualment essencial del pla és el component marítim, la ‘Ruta Marítima de la Seda’ (MSR), tan ambiciós com el seu projecte terrestre, que unirà la Xina amb el Golf Pèrsic i el Mar Mediterrani a través de l’Àsia Central i l’Oceà Índic. Un cop completada, com l’antiga Ruta de la Seda, connectarà tres continents: l’Àsia, Europa i l’Àfrica (i ara l’Amèrica Llatina). La cadena de projectes d’infraestructura crearà el corredor econòmic més gran del món, que abastarà una població de 4.400 milions d’habitants i una producció econòmica de 21 bilions de dòlars…
Pel món en general, les seves decisions sobre la Ruta són ni més ni menys que transcendentals. L’enorme projecte conté el potencial d’un nou renaixement del comerç, la indústria, el descobriment, el pensament, la invenció i la cultura que podria rivalitzar amb la Ruta de la Seda original. També és cada dia més clar que els conflictes geopolítics al voltant del projecte podrien desembocar en una nova guerra freda entre Orient i Occident pel domini d’Euràsia. El resultat és lluny de ser segur.” (“La nova Ruta de la Seda podria canviar per sempre l’economia mundial”, Robert Berke, Oil Price)
La Xina és el futur
El “projecte d’infraestructures insígnia” de Xi Jinping està reconfigurant les relacions comercials a l’Àsia Central i arreu del món. Amb el temps, la BRI inclourà més de 150 països i una miríada d’organitzacions internacionals. Es tracta, sens dubte, del projecte d’infraestructures i inversió més gran de la història, que inclourà el 65% de la població mundial i el 40% del PIB global. Les millores de les rutes per carretera, ferrocarril i mar augmentaran enormement la connectivitat, reduiran els costos de transport, impulsaran la productivitat i milloraran la prosperitat generalitzada. La Franja i la Ruta és l’intent de la Xina de reemplaçar l’enfonsat ordre “basat en regles” posterior a la Segona Guerra Mundial per un sistema que respecti la sobirania de les nacions, rebutgi l’unilateralisme i es basi en els principis del mercat per aconseguir una distribució més equitativa de la riquesa.
La BRI és el projecte xinès per a un Nou Ordre Mundial. És la cara del capitalisme del segle XXI i està destinada a desplaçar el centre del poder mundial cap a Pequín, que esdevindrà de facto el centre del món.
Font: The Unz Review
Com s'ha enriquit –realment– la Xina (The Gravel Institute, 09.06.2022)
Es poden activar els subtítols automàtics en català