El darrer llibre de Kishore Mahbubani sobre les relacions entre la Xina i els Estats Units

El diplomàtic i professor de ciències polítiques de Singapur, Kishore Mahbubani, és conegut per les seves diverses publicacions en què advoca per una major igualtat en les relacions entre les civilitzacions occidental i asiàtica. El primer pas, per a ell, resideix en el seu desig de despertar l’interès per una civilització diferent de la seva i difondre‘n més coneixements –una preocupació per la comprensió mútua dels pobles i, en última instància, per la pau. Mahbubani pot recórrer a una rica experiència personal i cultural. L’autor està tan familiaritzat amb el món occidental com amb el món asiàtic.

El seu darrer llibre “Has Xina won? The Chinese Challenge to American Primacy”, publicat el 2020, està totalment en línia amb aquesta tradició d’entesa mútua entre els pobles.

Una crida a la cooperació sota una pressió creixent

En el seu llibre, Kishore Mahbubani explica les relacions entre les dues grans potències, els Estats Units i la Xina. Aquestes relacions són de gran importància per als lectors de tots els països, ja que el nostre futur dependrà, en gran mesura, de la capacitat de les dues potències per cooperar. Tindran èxit en la cooperació en qüestions d’importància mundial, o prevaldrà el desig de dominació i, per tant, el perill de guerra?

És un veritable perill. Amb el teló de fons dels greus problemes de política interior i exterior, l’única potència mundial, els Estats Units, està adoptant un to molt irreconciliable i de confrontació amb la Xina, i és precisament aquí, com assenyala Mahbubani, on resideix l’únic element de consens entre els partits polítics estatunidencs, d’altra banda irreconciliables. Lamentablement, en altres països occidentals cada vegada hi ha més polítics que creuen que han d’adoptar el mateix to de confrontació cap a la Xina que els Estats Units.

El títol del llibre podria ser enganyós. A Mahbubani no el preocupa predir la victòria d’una o altra potència en la seva competència global. El llibre acaba amb l’afirmació “La qüestió no és si la Xina o els Estats Units guanyaran, sinó si la humanitat sobreviurà”. Mahbubani adverteix que la Xina i els Estats Units junts representen poc menys del 25% de la població mundial. Els 6.000 milions d’habitants de la Terra esperen que les dues potències se centrin en “protegir el nostre planeta i millorar les condicions de vida de totes les persones, inclosa la seva pròpia gent” (pàg. 282). Perquè això tingui èxit, els uns i els altres han de ser entesos de manera realista en les seves preocupacions i sense ceguesa ideològica, cosa que també implica el reconeixement dels seus propis errors que han dut al camí equivocat de la confrontació.

La ignorància occidental d’una antiga civilització d‘uns quants milers d’anys d’antiguitat

Per al lector d’un país occidental, la forma en què Mahbubani descriu la Xina és aclaridora. Des del principi del seu llibre, Mahbubani insisteix que és un error fonamental percebre el PCX, el Partit Comunista Xinès, principalment com un partit comunista i no com un partit xinès. A l’Àsia oriental es reconeix amb raó que la base de l’actual PCX és principalment la civilització i la cultura xineses. Així doncs, la X representa principalment la cultura xinesa. El sistema de govern xinès reflecteix milers d’anys de tradició i saviesa política xinesa. Mahbubani també reconeix el gran assoliment històric de la Xina els darrers 30 anys: 1.300 milions de persones han sortit de la pobresa. El poble xinès d’avui dia gaudeix de més llibertat individual que sota qualsevol govern xinès anterior. Mahbubani caracteritza els xinesos cultes com a molt oberts i reflexius. “La majoria dels líders xinesos… estan imbuïts dels clàssics del pensament xinès. Aquests mestres pensadors, al seu torn, dediquen la seva atenció a l’antiga filosofia xinesa, una cultura essencialment reflexiva. Unànimement dedueixen que el major error de qualsevol líder xinès seria ser rígid, ideològic i doctrinari. Si bé molts dirigents xinesos reafirmen el seu compromís amb Marx i fins i tot amb Mao, també saben que aquests exemples s’han d’adaptar i aplicar amb flexibilitat. Per contra: “Una gran paradoxa del món actual és que, encara que la Xina ha estat tradicionalment una societat tancada, mentre que els Estats Units afirmen ser una societat oberta, els dirigents xinesos estan més capacitats que els estatunidencs per fer front a un món divers, sense esperar que altres societats els imitin. A diferència dels estatunidencs, entenen que altres societats pensen i es comporten de manera diferent “i que la Xina és probablement la “potència menys intervencionista” entre les grans potències.

Reflexions sobre el debat respecte a la democràcia

Un capítol del llibre està dedicat a l’anàlisi de la qüestió de si la Xina ha de convertir-se en “democràtica”, una demanda que Occident fa constantment. Per això, primer caldria discutir el que realment significa la noció de democràcia. Mahbubani situa aquesta qüestió en un context sociohistòric més ampli de la Xina: “El poble xinès té por del caos, la força que va posar de genolls la Xina en el passat i va causar la misèria del poble xinès. La lluita contra el caos és, per tant, una prioritat màxima. Per això les condicions polítiques estables són una constant en el concepte polític xinès. En cas de dubte, la civilització xinesa dona prioritat a l’harmonia social. Tanmateix, també hi ha l’exemple del desenvolupament democràtic a Taiwan. Per Mahbubani , mantenir aquest laboratori social i polític és d’interès nacional de la Xina, perquè és allà on es pot observar com pot funcionar una societat xinesa fins i tot sota un sistema polític diferent i és allà on es pot aprendre com una part de la societat xinesa actua en condicions democràtiques.

Tot i el creixent antagonisme entre les dues grans potències, Mahbubani és cautelosament optimista. En efecte, no hi hauria cap conflicte d’interessos fonamental entre les dues grans potències si només les forces de la raó prevalguessin sobre el seu desenvolupament a través d’una comprensió mútua dels veritables interessos nacionals dels dos països.

La defensa del canvi del principi de les relacions internacionals

Si tant els Estats Units com la Xina centressin la seva atenció en millorar les condicions de vida dels seus propis ciutadans, s’adonarien que no hi ha un conflicte d’interessos fonamental entre ells. Mahbubani veu la possibilitat que “l’avanç de la raó des de l’Occident de la Il·lustració s’estengui arreu del món, donant lloc a la florida de cultures pragmàtiques i orientades als problemes en cada regió, i permetent el sorgiment d’un ordre estable i sostenible basat en normes”. Mahbubani també entén en aquest sentit una cita del president xinès Xi Jinping: “Les civilitzacions no necessiten xocar entre si, el que necessitem són ulls per veure la bellesa de totes les civilitzacions. Hem de mantenir l’impuls de la nostra pròpia civilització i crear les condicions per a que altres civilitzacions floreixin. Junts podem fer que el jardí de les civilitzacions del món sigui colorit i viu”.

Segons Mahbubani, la capacitat de comprendre i aprendre d’una altra civilització és una de les raons de l’èxit dels països asiàtics: “Una de les raons per les quals Occident ja no és capaç de dominar el món és que altres han après tant precisament d’Occident. Han adoptat moltes bones pràctiques occidentals en els àmbits dels negocis, la política, la ciència i la tecnologia. Per què, avui dia, no hauria Occident també de ser capaç d’assumir aquest repte constructiu superant problemes urgents com la crisi del Coronavirus en un procés de comprensió i aprenentatge mutus?

Les observacions de Mahbubani sobre el paper d’Europa, sobre la qüestió de Hong Kong i Taiwan mereixen ser tingudes en compte per separat, però això aniria més enllà de l’abast d’aquest text. Aquí també, l’autor advoca per més comprensió i menys confrontació en blanc i negre.

L’únic punt negatiu és que el llibre fins ara només ha estat publicat en anglès. Val la pena llegir-lo i és desitjable que aquest important llibre polític es tradueixi al major nombre d’idiomes possible, perquè la idea de la comprensió i la pau internacional es pugui difondre àmpliament.

Nascut i criat a Singapur de pares indis, Kishore Mahbubani se sent connectat a totes les cultures asiàtiques. El seu nom Mahbubani és d’origen persa. L’autor diu de si mateix que té “vincles culturals amb diverses societats d’Àsia en les que hi viu la meitat de la humanitat, des de Teheran fins a Tòquio”. La seva carrera professional va començar el 1971 com a diplomàtic del Ministeri de Relacions Exteriors de Singapur. Va treballar allà fins al 2004, any en què va ser enviat a Cambodja, Malàisia, Washington D.C. i Nova York. Va representar Singapur el gener del 2001 i el maig del 2002 com a ambaixador davant les Nacions Unides i president del Consell de Seguretat de l’ONU. Mahbubani va ser membre fundador i primer degà de l’Escola de Polítiques Públiques Lee Kuan Yew de la Universitat Nacional de Singapur (NUS) des del 2004 fins a finals del 2017.

Font: Horizons et débats