Darrerament no surto de la meva sorpresa quan intento posar-me al dia sobre la porqueria “informativa” contaminada i tòxica amb què s’alimenta als nostres conciutadans. N’hi ha prou amb dos exemples:
Resulta que la central nuclear de Zaporíjia, la més gran d’Europa, en poder de l’exèrcit rus des del març, està sent atacada amb míssils. I segons la versió unànime dels nostres grans mitjans (unànimement adquirits pels grans fons d’inversió BlackRock i Vanguard), no és clar si els autors d’aquests atacs són els ucraïnesos (armats fortament per les nostres elits anglo-occidentals propietàries de BlackRock i Vanguard) o… els russos que s’ataquen a ells mateixos! D’altra banda, sembla que Rússia està fent un inqualificable xantatge: només vol vendre en rubles el seu gas a aquells enemics que estan fent tot el que és a la seva mà (militarment i econòmica, inclòs el robatori directe de les reserves que el banc central rus manté a l’exterior) per destruir-la!
Si no es tractés de fets gravíssims, tot això seria com una broma pesada. Són fets tan greus com l’atac a una central nuclear, atac que ens col·loca a un pas del desastre nuclear. O com els execrables crims dels quals n’és responsable el Govern de Zelenski, les pràctiques criminals dels quals han hagut de ser reconegudes i denunciades… fins i tot per Amnistia Internacional i el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres!
Tot i que si cito Amnistia i Guterres és simplement perquè són uns indicadors força precisos de les directrius imperials en cada moment. Ara concretament, són un indicador del probable abandonament a la seva sort de Zelenski per part del seu gran padrí imperial. Però malgrat tot, malgrat l’extrema gravetat d’aquests fets, és possible que la manera més eficaç d’abordar un deliri “informatiu” com aquest sigui la d’un relat igualment delirant, però a través del qual es transparenti no només la total manipulació de la informació sinó també la gravetat de la situació. Així que som-hi.
Diuen determinats experts, aquells que competeixen en pusil·lanimitat amb els nostres líders polítics, que la recent visita de Nancy Pelosi a Taiwan ha estat la provocació més gran a la Xina de les darreres dues dècades. Tot i que per als qui no patim semblants bloquejos ideològics i emocionals, un viatge tan valent ha estat una gran notícia. Ja era hora. Taiwan és el punt més sensible de la Xina, com Ucraïna ho és per a Rússia. Ja era hora d’atacar-la directament en aquest punt. No n’hi ha prou amb totes les accions indirectes que venim realitzant des de fa temps, tan valentament implementades pel premi Nobel de la Pau Barack Obama. Per assetjar i provocar la Xina, com abans a Rússia, no n’hi ha prou ni tan sols amb armar nuclearment Austràlia.
Ha arribat el moment de desestabilitzar Taiwan, com ja hem fet amb Ucraïna. Fins i tot encara que calgués alguna cosa més catastròfica. Tan catastròfic com va ser l’atac a Pearl Harbor o com podria ser la destrucció de la central nuclear de Zaporíjia. Ho exigeix la situació límit en què es troba el nostre Sistema Occidental (el millor dels possibles, que cal preservar a costa del que sigui) i ho exigeix el gran poder al que ja estan arribats els nostres infames competidors. Necessitem un gran esdeveniment. I el necessitem ja. Un gran esdeveniment que obligui la Xina a sortir de la seva passivitat tan poc bel·ligerant.
Però no vull seguir endavant sense reconèixer explícitament que tota la lucidesa i coratge que pugui trobar-se en aquest senzill article (en què afirmo que cal fer front a la Xina semblantment al que ja s’està fent enfront de Rússia) té una font de inspiració: els valents i lúcids posicionaments que al seu dia va tenir el secretari general d’Amnistia Internacional, Salil Shetty. Tot i que analitzats i comentats massa tendenciosament per Maximilian C. Forte (Monthly Review, 18 d’agost del 2011), mereixen ser recordats:
“Salil Shetty, secretari general d’Amnistia Internacional, a [el seu article] ‘El Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha d’actuar per acabar amb la repressió a Síria’ comença, en el mateix títol, admetent una ingenuïtat bàsica, ahistòrica. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides no ha actuat mai per acabar amb l’opressió enlloc, és una eina dels poders més opressius sobre la terra, i si actuen per acabar amb l’opressió d’altres és per superposar la seva opressió molt més gran. Fer la pilota a les potències imperialistes, com si fossin les garants dels drets humans, diu molt sobre l’agenda eurocèntrica d’Amnistia. És una agenda tan fallida com les potències a què apel·la. […] Shetty condemna la declaració de les Nacions Unides: ‘es queda molt curta sobre el que realment es necessita.’ I què és el que realment es necessita? Shetty no ho arriba a articular mai –’s’ha de fer alguna cosa i cal fer-la ara’– per tant deixa que s’entengui llegint entre línies. El mateix que Fisk [periodista que també fa una crida a una intervenció militar occidental a Síria] [Shetty] escriu: ‘La impotència del Consell respecte a Síria contrasta fortament amb la ràpida i decisiva acció que va prendre en el cas de Líbia. Però, de fet, són les repercussions de la seva resolució contra Líbia el que ha paralitzat el Consell’. La ‘ràpida i decisiva’ acció contra Líbia, quan es podria haver dit la insensata pressa per un canvi de règim que ha perllongat la guerra i violat els drets humans de molts més libis dels que estaven en joc el febrer. En qualsevol cas, a Líbia se la converteix ara en el punt de referència d’una bona acció (sorprèn que aquesta gent no invoqui els bons vells temps del genocida programa ‘petroli per aliments’ aplicat per les Nacions Unides, entre d’altres de les seves sancions, contra el poble de l’Iraq). Shetty vol que el Brasil, Sud-àfrica i l’Índia s’imposin sobre el Consell de Seguretat per superar el desacord polític i fer alguna cosa contra Síria. Havent posicionat l’acció militar contra Líbia com el punt de partida de la discussió, el seu lament sobre la manca d’acció contra Síria almenys implica un desig d’acció militar: llavors Síria i Líbia serien iguals en la recepció de la curosa i tendra atenció de l’OTAN. […] Més que increïble és que Shetty invoqui l’autoritat moral dels seus veïns àrabs per parlar de Síria: ‘aquests actors clau com la Lliga Àrab, el Consell de Cooperació del Golf i ara el govern d’Aràbia Saudita han parlat clarament contra els assassinats allà [a Síria]’. Fisk no va ser ni tan graciós, ni tan incompetent. Aquesta és Amnistia Internacional, invocant l’opinió saudita sobre drets humans, invocant les veus dels tirans Estats del Golf, una Lliga Àrab de dictadors. ‘Ara és el moment…’ afirma Shetty, mimetitzant la manera de construir l’oració actualment en voga al Washington d’Obama, ‘de prendre una postura i que comptin amb tu’. Prendre una postura i fer què? Que compti amb tu… qui? ‘No haurien de fracassar en la prova siriana’, conclou, […]”.
Tot i que, alhora, segur que el simple subordinat Salil Shetty es va inspirar en els “grans” geoestrategues membres de la cúpula executiva mundial d’Amnistia, com Zbigniew Brzezinski. I els posicionaments d’aquell líder d’aquesta gran organització “no governamental” per als drets humans també es podrien inscriure en les coordenades mentals atlantistes de “grans” homes com el general McNamara o el president Nixon. Tots dos estaven convençuts de la legitimitat i fins i tot necessitat d’utilitzar massivament bombes atòmiques a Corea i Vietnam per preservar la llibertat i la democràcia fins i tot als antípodes planetaris de la seu hollywoodiana de l’Imperi del Bé.
Al seu moment vaig creure que a les nostres elits no els importava que ens enfonséssim nosaltres per tal de crear problemes a Rússia i la Xina. Vaig creure que, com més tard he pogut llegir a Tyler Durden, la facilitat amb què han renunciat de la nit al dia als seus dogmes ambientalistes per intentar afeblir o destruir Rússia era la prova que deixava en evidència el seu veritable objectiu encobert:
“Salvar Ucraïna de Rússia s’ha tornat més important per als líders occidentals que salvar el planeta del canvi climàtic, més important que evitar que les seves poblacions es congelin en la foscor, més important que la viabilitat de les indústries occidentals i més important fins i tot que evitar el risc dʻuna guerra nuclear total entre Occident i Rússia.
[…] Sorprenentment, abans que Occident sortís tan uniformement en defensa d’Ucraïna, els europeus la tenien en baixa estima, ja que la consideraven una cleptocràcia dirigida per oligarques corruptes amb només un lleu indici de l’estat de dret. Aquesta imatge es va transformar de la nit al dia una vegada que Rússia va envair, ja que Ucraïna es va convertir instantàniament en un preferit d’Occident, tan digne com per justificar la destrucció de l’economia i el medi ambient d’Occident, i possiblement d’Occident mateix.”
Es tracta d’un objectiu en realitat només encobert als mitjans “informatius” de masses, però ja formulat “sense complexos” en múltiples documents oficials d’aquestes darreres dècades: impedir l’emergència de qualsevol potència competidora, encara que només ho sigui en un àmbit regional. És a dir: mantenir i fins i tot reforçar una hegemonia mundial absoluta. Una dominació total que en aquest moment té la Rússia de Vladímir Putin com a principal obstacle i com a objectiu prioritari a eliminar. I a la gran Xina com la segona del rànquing.
Però segurament aquestes meves valoracions només eren les d’un pusil·lànime més. Les d’algú que no comprenia la grandesa de l’autosacrifici necessari per assegurar un món en llibertat i democràcia. De manera semblant, al seu moment vaig creure que el Govern xinès tenia prou motius per estar tan indignat. Vaig donar una importància excessiva i definitiva a algunes dades com aquelles a les que es va referir l’ambaixador de la Xina a Espanya, Wu Haitao:
“Taiwan ha estat part del territori xinès des de l’antiguitat. Segons estableix explícitament la Declaració del Caire, emesa pels líders de la Xina, els Estats Units i la Gran Bretanya el 1943, els territoris xinesos com Taiwan i les illes Penghu hauran de ser tornats a la Xina. A la Proclamació de Potsdam de 1945 es reafirma que els termes de la Declaració del Caire s’han de dur a terme. Tot i que més de 70 anys enrere la guerra civil de la Xina va separar físicament l’Estret de Taiwan, no ha estat mai separable la germandat que ens uneix als xinesos que habitem els dos costats de l’Estret. És ben clara la trajectòria històrica de la qüestió de Taiwan, i també ho són el fet i l’statu quo que ambdós costats de l’Estret de Taiwan pertanyen a una sola Xina.
Al món hi ha una sola Xina. Taiwan forma part inalienable del territori xinès, i el Govern de la República Popular de la Xina és l’únic Govern legítim que representa tota la Xina. Això ha estat clarament reconegut per la Resolució 2758 de 1971 de l’Assemblea General de les Nacions Unides. A partir de la fundació de la República Popular de la Xina el 1949, 181 països han establert relacions diplomàtiques amb la Xina sobre la base del principi d’una sola Xina. Aquest principi és la base política amb què Xina estableix les seves relacions diplomàtiques amb la resta del món, un consens universal de la comunitat internacional i una norma bàsica en les relacions internacionals.
En l’actualitat, l’Estret de Taiwan està enfrontant una nova ronda de tensions i severs desafiaments, que es deu, fonamentalment, a les repetides conductes de les autoritats taiwaneses i dels Estats Units per canviar l’statu quo. Les autoritats taiwaneses pretenen assolir la independència valent-se dels Estats Units, i els Estats Units intenten utilitzar Taiwan per contenir la Xina, cosa que no deixa de distorsionar, enfosquir i buidar el principi d’una sola Xina, i encoratja les activitats secessionistes darrere de la ‘independència’ de Taiwan. La qüestió de Taiwan és purament un assumpte intern de Xina. La part estatunidenca ha de prendre accions creïbles per acatar estrictament el principi d’una sola Xina i les estipulacions dels tres comunicats conjunts entre la Xina i els Estats Units, i implementar efectivament el compromís dels cinc nos fet pel líder estatunidenc (a saber: no cercar una ‘nova Guerra Freda’ amb la Xina, no pretendre canviar el sistema de la Xina, la revitalització de les seves aliances no és contra la Xina, no donar suport a la ‘independència de Taiwan’ i no cercar un conflicte amb la Xina).
La Xina i els Estats Units són dos grans països. La forma correcta de tractar-se entre si només pot ser el respecte mutu, la convivència pacífica, la no-confrontació i la cooperació de guanys compartits.
La posició del Govern i el poble xinesos sobre la qüestió de Taiwan és conseqüent. Defensar decididament la sobirania nacional i la integritat territorial és la ferma voluntat dels més de 1.400 milions de xinesos, i fer realitat la reunificació completa de la pàtria constitueix l’aspiració comuna i la responsabilitat sagrada de totes les filles i els fills de la nació xinesa. La voluntat del poble no pot ser desafiada, i la tendència dels temps no es pot revertir. El Govern i el poble xinesos tenen la ferma determinació, la forta voluntat i la gran capacitat de salvaguardar la sobirania nacional i la integritat territorial i materialitzar la reunificació del país i la revitalització de la nació. La qüestió de Taiwan es va produir en un moment en què la Xina era feble i caòtica i, sens dubte, es resoldrà amb la revitalització nacional.”
Però segurament he estat víctima de la confusió. M’he deixat impressionar i influir per tota la parafernàlia dels acords internacionals. En realitat no hauria d’haver abandonat ni per un moment en la meva ment allò que ha de ser per sempre el gran principi de les relacions internacionals: la doctrina del Destí Manifest. La profunda convicció, formulada per primera vegada ja el 1845 per John L. Sullivan, que Déu va triar els Estats Units per ser una nació superior destinada a expandir-se.
Riemann i la perillosíssima visita de Pelosi a Taiwan (EIR, 05.08.2022)