Quan s’asseuran les grans corporacions globals dels Estats Units i Wall Street amb el president Trump i li explicaran que la seva guerra comercial no és amb la Xina sinó amb ells? La major part del dèficit comercial dels Estats Units amb la Xina és a causa de la producció deslocalitzada de les corporacions globals dels Estats Units. Quan les corporacions porten els productes que produeixen a la Xina al mercat de consum estatunidenc, els productes es classifiquen com a importacions de la Xina.
Fa sis anys, quan vaig escriure The Failure of Laissez Faire Capitalism, vaig concloure amb l’evidència que la meitat de les importacions estatunidenques de la Xina consisteixen en la producció deslocalitzada de corporacions estatunidenques. La deslocalització és un benefici substancial per a les corporacions estatunidenques a causa de costos molt menors de treball i compliment regulatori. Els beneficis, els bonus executius i els guanys de capital dels accionistes reben un gran impuls amb la deslocalització. El cost d’aquests beneficis per a uns pocs recau sobre molts: els antics empleats estatunidencs que anteriorment tenien ingressos i expectatives de classe mitjana per als seus fills.
En el meu llibre, vaig citar l’evidència que durant la primera dècada del segle XXI “Estats Units va perdre 54.621 fàbriques, i l’ocupació en la indústria manufacturera va disminuir en 5 milions d’empleats. Durant la dècada, el nombre de fàbriques més grans (aquelles que empren 1.000 o més empleats) va disminuir en un 40 per cent. Les fàbriques dels Estats Units que empren entre 500 i 1.000 treballadors van disminuir en un 44 per cent, les que empren entre 250 i 500 treballadors van disminuir en un 37 per cent, i les que empren entre 100 i 250 treballadors es van reduir en un 30 per cent. Aquestes són pèrdues netes d’empreses de nova creació. No totes les pèrdues es deuen a la deslocalització. Algunes són el resultat de fallides comercials” (p.100).
En altres paraules, per dir-ho en termes simples i clars, milions d’estatunidencs van perdre els seus treballs de classe mitjana no perquè la Xina jugués injustament, sinó perquè les corporacions estatunidenques van trair el poble estatunidenc i van exportar els seus treballs. “Fer que els Estats Units sigui gran de nou” vol dir bregar amb aquestes corporacions, no amb la Xina. Quan Trump s’adoni d’això, suposant que algú l’hi digui, ¿es retirarà de la Xina i s’enfrontarà a les corporacions globals estatunidenques?
La pèrdua de treballs de la classe mitjana ha tingut un efecte terrible en les esperances i expectatives dels estatunidencs, en l’economia estatunidenca, en les finances de ciutats i estats i, per tant, en la seva capacitat per complir obligacions de pensions i prestar serveis públics, i en la base impositiva per a la Seguretat Social i Medicare, amenaçant així aquests elements importants del consens estatunidenc. En resum, l’elit corporativa cobdiciosa s’ha beneficiat a un cost enorme per al poble estatunidenc i per a l’estabilitat econòmica i social dels Estats Units.
La pèrdua de llocs de treball per la deslocalització també ha tingut un impacte enorme i greu en la política de la Reserva Federal. Amb la disminució en el creixement dels ingressos, l’economia dels Estats Units es va estancar. La Reserva Federal sota Alan Greenspan va substituir una expansió en el crèdit al consum pel creixement perdut en els ingressos del consumidor per tal de mantenir la demanda agregada del consumidor. En lloc d’augments salarials, Greenspan es va basar en un augment del deute del consumidor per impulsar l’economia.
L’expansió del crèdit i el consegüent augment dels preus immobiliaris, juntament amb la desregulació del sistema bancari, especialment la derogació de la Llei Glass-Steagall, van produir la bombolla immobiliària i el frau i els derivats hipotecaris que ens van portar a la crisi financera de 2007-08.
La Reserva Federal va respondre al col·lapse no rescatant el deute del consumidor, sinó rescatant el deute del seu únic districte electoral: els grans bancs. La Reserva Federal permet que els bancs petits fallin i que els grans els comprin, augmentant així la concentració financera. L’augment de milers de milions de dòlars en el balanç general de la Reserva Federal va ser totalment en benefici d’un grapat de grans bancs. Mai abans en la història una agència del govern dels Estats Units havia actuat de manera tan decisiva a favor només de la classe dels propietaris.
La forma en què la Reserva Federal va salvar els grans bancs irresponsables, que haurien d’haver fet fallida i desaparegut, va ser elevar els preus dels actius problemàtics en els llibres dels bancs mitjançant la reducció dels tipus d’interès. Per ser clars, els tipus d’interès i els preus dels bonus es mouen en direccions oposades. Quan la Reserva Federal baixa els tipus d’interès, la qual cosa s’aconsegueix mitjançant la compra d’instruments del deute, els preus dels bonus augmenten. A mesura que els diversos riscos del deute es mouen junts, els tipus d’interès més baixos augmenten els preus de tots els instruments del deute, fins i tot els problemàtics. L’augment dels preus dels instruments del deute va produir fulles de balanç solvents per als grans bancs.
Per aconseguir el seu objectiu, la Reserva Federal va haver de baixar els tipus d’interès a zero, cosa que fins i tot amb la baixa inflació reportada es va reduir a tipus d’interès negatius. Aquests baixos tipus van tenir conseqüències desastroses. D’una banda, els baixos tipus d’interès van causar tot tipus d’especulacions. D’altra banda, els baixos tipus d’interès van privar els jubilats dels ingressos per interessos dels seus estalvis per a la jubilació, cosa que els va obligar a reduir el capital, reduint així la riquesa acumulada en un 90 per cent. La subestimada taxa d’inflació també va negar als jubilats la configuració del cost de la vida de la pensió, cosa que els va obligar a gastar capital de la jubilació.
Els baixos tipus d’interès també van encoratjar les juntes directives corporatives a demanar diners prestats per recomprar les accions de la corporació, la qual cosa va elevar el seu preu i, per tant, els bonus i opcions sobre accions d’executius i membres del consell i els guanys de capital dels accionistes. En altres paraules, les empreses es van endeutar pel benefici a curt termini d’executius i propietaris. Les companyies que es van negar a participar en aquesta estafa van ser amenaçades per Wall Street amb absorcions.
En conseqüència, la combinació de deslocalització i la política de la Reserva Federal ens ha deixat una situació en què tots els aspectes de l’economia estan en deute: consumidors, govern a tots els nivells i empreses. Un recent estudi de la Reserva Federal va concloure que els estatunidencs estan tan endeutats i són tan pobres que el 41 per cent de la població estatunidenca no pot recaptar 400 dòlars sense demanar prestat a familiars i amics o vendre possessions personals.
Un país la població del qual està endeutada no té mercat de consum. Sense mercat de consum no hi ha creixement econòmic, a part de les falses xifres orquestrades produïdes pel govern dels Estats Units en explicar la taxa d’inflació.
Sense creixement econòmic, els consumidors, les empreses, els governs estatals, locals i federals no poden pagar els seus deutes i complir les seves obligacions.
La Reserva Federal ha après que pot mantenir surant l’esquema Ponzi que és l’economia dels Estats Units en imprimir diners amb els quals recolzar els preus dels actius financers. El suposat augment dels tipus d’interès per part de la Reserva Federal no és un augment real dels tipus d’interès. Fins i tot la taxa d’inflació subestimada és més alta que l’augment del tipus d’interès, amb el resultat que el tipus d’interès real cau. Si el mercat borsari intenta vendre, abans que es pugui fer molt de mal la Reserva Federal intervé i compra futurs de S&P, la qual cosa eleva els preus de les accions.
Normalment, la Reserva Federal crea molts diners, especialment en conjunció amb un nivell de deute alt del govern dels Estats Units i també dels governs estatals i locals, els consumidors i les empreses, que hauria de causar una caiguda del tipus de canvi del dòlar estatunidenc . Per què no ha passat això?
Per tres raons. Una és que els bancs centrals de les altres tres monedes de reserva –el Banc Central Japonès, el Banc Central Europeu i el Banc d’Anglaterra– també imprimeixen diners. La seva flexibilització quantitativa, que encara continua, compensa els dòlars creats per la Reserva Federal i evita que el dòlar estatunidenc es depreciï.
Una segona raó és que quan se sospita que la cotització del dòlar augmenta el preu de l’or, la Reserva Federal o els seus bancs de negociació de l’or curtcircuiten els futurs de l’or amb contractes informals. Això redueix el preu de l’or. Hi ha nombrosos articles a la meva web escrits per mi i Dave Kranzler que proven que aquest és el cas. No hi ha dubtes sobre això.
La tercera raó és que els administradors de diners, les persones, els fons de pensions i tots els altres prefereixen guanyar diners a no fer-ho. Per tant, estan d’acord amb l’esquema Ponzi. Les persones que no es van beneficiar de l’esquema Ponzi en l’última dècada són aquells que van entendre que era un esquema Ponzi però no es van adonar de la corrupció que ha envoltat la Reserva Federal i la capacitat i disposició del banc central per seguir alimentant l’esquema Ponzi.
Com ja vaig explicar anteriorment, l’esquema Ponzi s’ensorra quan resulta impossible continuar donant suport al dòlar tan sobrecarregat com està pels nivells de deute i l’abundància de dòlars que podrien ser rebutjats als mercats canviaris.
Aquesta és la raó per la qual Washington està decidit a retenir la seva hegemonia. És l’hegemonia de Washington sobre el Japó, Europa i el Regne Unit la que protegeix l’esquema Ponzi estatunidenc. En el moment en que un d’aquests bancs centrals deixi de donar suport al dòlar, els altres seguiran, i l’esquema Ponzi es desfarà. Si els preus del deute i les accions estatunidenques es reduïssin als seus valors reals, els Estats Units ja no tindrien lloc en la jerarquia de les potències mundials.
La conseqüència és que la guerra, i no la reforma econòmica, és el futur més probable dels Estats Units.
A l’article següent espero explicar per què cap dels partits polítics dels Estats Units té la consciència ni la capacitat per abordar els problemes reals.