Hi ha signes ben eloqüents que ho anuncien, el règim FPR perdrà aviat el seu reconeixement. Aquest moment, que triga a venir, serà un alleujament per al poble ruandès, però també un greu perill per al petit nucli que s’ha enriquit sobre els cadàvers dels seus conciutadans.
Fem una breu referència del passat per comprendre el proper futur. En els anys 50, era una utopia imaginar que la monarquia, tanmateix ben estructurada i sòlidament ancorada en la mentalitat popular, podia bascular i desaparèixer. La realitat va ser més autèntica que el somni, el rei va marxar i el poble, abans considerat objecte a dominar i doblegar, va prendre els seus drets. La injustícia, l’explotació, la desigualtat van acabar desesperant aquells que creien que amb el temps, la paciència, i el silenci n’hi hauria prou per canviar les coses. Van decidir trencar el tabú : actuar i aturar aquells que controlaven la situació.
Els règims hutus que es van succeir van conèixer dificultats intrínseques, exacerbades per rivalitats regionals i internacionals. No van tenir temps d’assentar un projecte de gran envergadura, capaç de respondre a les preocupacions de tots els ruandesos sobre els criteris ètnics i regionals. Els seus errors o la seva fragilitat van conduir a l’eliminació física del president Kayibanda (1er president de la República) pels parents de Habyarimana, el qual va ser al seu torn assassinat pel seu successor, el general Paul Kagame. L’arma que és utilitzada per eliminar el teu germà no et perdonarà mai!
Kagame, baldament ho sabés, va actuar fredament per decapitar els dos països, Rwanda i Burundi. No va vacil·lar a sacrificar sobre l’altar del poder els modestos tutsis, massacrats per una horda d’hutus desencadenada per la mort del seu president. Kagame ha sabut utilitzar la qüesti. ètnica per conquerir el poder, escampant la por per mantenir-se al tron. Els seus col·laboradors més propers el descriuen com un sinistre, cínic, taciturn, calculador i rancuniós permanent. Alguns l’excusen, pretextant que és la conseqüència de la seva llarga i difícil vida a l’exili. Per contra, si tots els exiliats actuessin conforme al seu sofriment, la terra seria un infern. Creiem, més aviat, que és la seva pròpia naturalesa la causa del sofriment que infligeix al seu poble des dels 16 anys que és al poder.
La conquesta de Rwanda el 1994 per la rebel·lió vinguda d’Uganda va ser reconeguda per la comunitat internacional. Han calgut alguns anys perquè aquells herois de llavors revelessin ser els verdaders criminals patentats que són, saquejadors professionals. El temps passà i el cercle d’íntims s’anà reduint com una trista pell, deixant pel camí tots els «alliberadors», a excepció del petit nucli dur entorn del dictador Kagame.
El descontentament és palpable en l’exèrcit, sobretot entre els tutsis francòfons, alguns dels quals reconeixen sentir nostàlgia del temps del president Habyarimana. Aquests tutsis que, per portar al poder l’FPR, van sacrificar importants mitjans humans i financers, es troben actualment relegats al mateix nivell que els hutus. És a dir, el més baix en l’escala social, reservat als qui el règim qualifica indistintament de genocides: qualsevol hutu que discuteix l’ordre establert o que pugui constituir un potencial perill per al règim (els intel·lectuals, els grans comerciants) és considerat un genocida.
Per a la majoria dels hutus, aquest càstig injust i generalitzat ha durat massa. Ells se senten frustrats, humiliats per un règim majoritàriament tutsi, els mètodes del qual són més cruels i violents que els de la monarquia. Hi ha un eix hutu-tutsi francòfon que s’està constituint, agrupant-se contra el seu enemic comú. N’hi haurà prou amb una espurna perquè el volcà esclati. Per desactivar aquesta bomba social, l’FPR ha posat a punt una estratègia que creu infal·lible. La de decidir qui és l’hutu bo i el dolent. El bon hutu és aquell que se sotmet, que tradueix en actes els pensaments dels extremistes tutsis. Ha de prohibir les tesis d’una altra època, pronunciar discursos incendiaris contra els seus parents per desacreditar-los als ulls de la comunitat internacional. En recompensa recullen qualque engruna, que potser no tindran temps de digerir, ja que com els ho ha dit tan bé el president Kagame, citant un proverbi ruandès, «un càntir que no serveix es trenca». Els cementeris en daran testimoni. Aquesta categoria d’hutus de servei es compon de gent fràgil, que tenen coses a retreure’s o a passar comptes. Que es refugien darrera una pseudoconvicció per justificar el seu comportament paradoxal. Se’ls reconeix sobretot per la seva excessiva loquacitat en voler rehabilitar l’impensable. Són molt actius al fòrums d’internet i en trobades internacionals, on són exhibits com a trofeus. La seva característica comuna és la por de l’endemà per les conseqüències de la seva «traïdoria» a l’estil de Judes. Segons Maquiavel en el Príncep: «Tots els tirans que la humanitat ha pogut engendrar ho saben. Existeix una habilitat calculada, maquinada, per manipular la inseguretat i utilitzar la por per assegurar la legitimitat del poder».
Kagame i la seva màquina FPR no han escapat a aquesta regla. Fins quan durarà aquesta por? Caldrà una gran explosió perquè les coses retornin a l’ordre? Tots els observadors en són conscients i esperen que les pròximes eleccions siguin una via de sortida de la crisi menys dramàtica. A condició que el règim surti del seu autisme i avaluï correctament la inevitable explosió social que es perfila a l’horitzó. La pregunta recurrent que queda sense resposta i que suscita molts interrogants, és la d’una possible immunitat judicial per als criminals de l’FPR en cas de victòria de les FDU.
Des de l’agosarada tornada a Rwanda de la senyora Ingabire Victoire, presidenta de les Forces Democràtiques Unificades (FDU), un sisme polític s’ha produït sobre la terra ruandesa i, segons l’opinió internacional que s’interessa per aquest petit país que acaba de sortir d’un genocidi, té els ferments en el saber i l’ésser de l’organització de l’FPR que dirigeix el país amb mà de ferro. De seguida de posar el peu sobre la terra dels seus avantpassats, aquesta senyora, qualificada de valenta en els ambients dels exiliats, ha trencat el tabú. Ha pronunciat el discurs que desafia valentament la raó de ser de l’establishment: «no cal tenir por, els hutus també han mort assassinats, els seus han de tenir dret al dol, els culpables han de ser castigats, els gacaca són una font de conflictes i d’odi, etc.». Mai abans d’ella, ningú havia gosat portar la veu tan lluny per enfrontar-se als criminals de l’FPR, que disposen del dret de vida i de mort sobre el poble ruandès.
Des de 1994 que és al poder, aquesta organització política fabrica i reorganitza les lleis que li convenen per tal de cometre crims en el marc del dret establert. Va ser l’estratègia del règim nazi amb els mètodes que no són tan diferents dels que utilitza el règim de l’FPR. En aquest marc legal, l’FPR i el president Kagame poden castigar qui volen. La senyora Ingabire, que gosa ficar-se en el seu terreny, s’arrisca de pagar un pesat tribut. Tanmateix, a aquest règim li caldrà més mala bava per trencar la determinació i el carisma de la senyora Ingabire. Ella ha estat alimentada en la democràcia europea i poua la seva força dels principis fonamentals dels drets de l’home dels quals Holanda n’és un model. Fa por als cacics del règim, que usen tot el seu poder financer, mediàtic i jurídic per fer-la callar, fins i tot definitivament. Actualment, certes organitzacions de drets humans, països com Canadà, Espanya, els Països Escandinaus, la Unió Europea comencen a fer pressió sobre el règim perquè acabi la violència contra l’oposició i prepari eleccions lliures i democràtiques. Kagame sap més que qualsevol que aquestes exigències el farien perdre políticament i reactivarien la màquina judicial internacional.
La por està canviant de camp, constata un especialista belga en Rwanda. Inquietuds per un demà incert es fan sentir. Kigali ho fa tot per anticipar-se a aquest cataclisme tan temut. Segons el nostre informador a la capital ruandesa, una cèl·lula de crisi, que comprendria entre d’altres alguns especialistes britànics afectes a la Presidència de la República, s’hauria establert a l’hotel Uruguiro. Aquesta cèl·lula tindria per missió imaginar tots els escenaris possibles per salvar l’FPR malparat per una oposició cada vegada més organitzada i eficaç.
Heus aquí alguns extractes d’aquest treball que reproduïm integralment. Al vostre judici:
4 hipòtesis de treball
- Prohibir la inscripció de les FDU
Poder provar: terminis caducats, documents administratius incomplets, insuficiència d’estructura local de les FDU, moralitat de la senyora Ingabire que podria ser detinguda, etc. … L’FPR s’enfrontaria a alguns petits partits sense gran objectius polítics.
Conseqüència :
– Pèrdua de credibilitat internacional.
– Pèrdua d’ajudes financeres.
– Possibilitat de disturbis interns.
– Legitimar les lluites armades de les FDLR.
La conseqüència dels esdeveniments seria difícil de gestionar.
- Acceptar l’oposició i organitzar eleccions lliures i transparents.
Conseqüència :
– Derrota de l’FPR i del president en particular, a benefici de les FDU.
– Ajustament de comptes entre ciutadans.
– Detenció de les personalitats qüestionades per Espanya, cap preocupació amb França.
– Motí de l’exèrcit
– Guió de Ndadaye a Burundi.
- Organitzar les eleccions i reproduir guió Twagiramungu (pressió sobre la població i frau massiu)
Conseqüència : ídem que en el primer punt, ja que l’opinió internacional està vigilant.
- Desanimar la presència d’observadors i mitjans de comunicació estrangers amb actes d’inseguretat atribuïts als interhamwes i a les FDLR
– Acceptar el registre de les FDU tot limitant els seus desplaçaments en el temps i en l’espai.
– Intimidar tots els qui donin suport a les FDU.
– Organitzar eleccions reproduint el cas Twagiramungu.
Conseqüència :
– Pèrdua de credibilitat durant un cert temps.
Després de les eleccions, posar en marxa la màquina mediàtica i diplomàtica.
- Eliminar físicament la senyora Ingabire i maquillar l’atemptat en un accident o atribuir-ho a persones incontrolades
Conseqüència :
Agitació de la comunitat internacional, pèrdua de crèdit durant un curt període de temps, llavors fer campanya per disculpar el règim. Risc de conflicte armat.
Conclusió
Segons la nostra font, l’FPR hauria privilegiat el tercer guió. Tanmateix, si la pressió exterior s’intensifica es veuran obligats a considerar el segon guió, tot posant la comunitat internacional davant les seves responsabilitats. Alguns generals de l’exèrcit hi són molt hostils i amenacen amb provocar el caos. El que és cert és que el règim tendeix cap a una sortida, les conseqü.ncies de la qual són imprevisibles.