Dia 22 de juliol passat, la Sala Penal de l’Audiència Nacional Espanyola va fallar «Que debemos absolver y absolvemos libremente a Don Pere Josep Batle Mayol, a Don Pablo Dols Bover, a Don Rafael Gerardo Oliver Roca y a Don Francisco Javier Collado García del delito continuado de apropiación indebida y del delito continuado de administración desleal de que venían acusados en esta causa…». Era el final, de moment, d’un calvari iniciat fa quatre anys en què els acusats han patit l’embargament preventiu dels seus béns i d’ingressos propis i dels familiars més directes, el pagament de despeses substancioses en advocats, a més de les despeses en viatges i pernoctacions a la capital per assistir a les nombroses sessions del judici i, el més greu, han patit els titulars periòdics més les imatges dels exdirectius de Sa Nostra entrant i sortint dels jutjats, acusats d’apropiació indeguda i d’administració deslleial. La notícia de la sentència absolutòria va ser despatxada en un dia pels mitjans que més s’hi havien acarnissat.

He tengut l’ocasió de llegir la llarga sentència i he arribat a la conclusió que la Fiscalia mai no va tenir cap prova per sostenir les acusacions, ni el Jutjat d’Instrucció n’havia d’haver obert Judici oral. Com diu la decisió de l’Audiència Nacional: «Por el contrario, los propios peritos de la acusación declararon en el juicio que no habían advertido indicio alguno de enriquecimiento en los enjuiciados». «El examen de los hechos no arroja prueba ni indicio alguno». I, malgrat tot, les acusacions, i el jutge instructor, «sin indicio alguno» persistiren en la tortura infringida als acusats.

D’aquest cas, en voldria extreure dues conclusions: la primera, que la fallida de les Caixes d’Estalvi, en la majoria de casos, no es va deure a una mala gestió dels administradors, sinó a una operació calculada, aprofitant la crisi financera mundial, per tal de carregar-se el sistema de caixes d’estalvi i passar el negoci als principals bancs. En paraules de Pau Dols durant el judici: «lo de Sa Nostra fue un expolio».

En segon lloc, cal una reflexió profunda sobre les males praxis de determinats funcionaris de la judicatura. Els ciutadans tenim mecanismes per exigir responsabilitats quan ens sentim perjudicats per errors professionals. Podem denunciar, fins i tot penalment, un arquitecte o un mestre d’obres per errors en la construcció. O podem denunciar un metge o un hospital per un error… i n’obtendrem una compensació econòmica i el professional pot ser sancionat i tal vegada inhabilitat per a l’exercici de la professió. Però en el cas dels funcionaris judicials, la impunitat de què gaudeixen pot ser l’origen de gravíssimes injustícies. Perquè ni Pau Dols ni Pere Batle ni la resta d’acusats no rebran cap compensació per les quantioses despeses provocades per aquest judici. Per no parlar del dany immens a la seva imatge i trajectòria professional. A ningú no poden reclamar.

El més greu és que aquest no és un cas aïllat, sinó que hi ha moltes persones damnificades per males praxis judicials. Sandro Rossell, expresident del Barça, absolt després d’estar dos anys en presó preventiva. Els dirigents catalans condemnats i perseguits pels Tribunals, malgrat els tribunals europeus no observen delicte en els fets pels quals els acusen… I, mentrestant, jutges i fiscals segueixen sense assumir responsabilitats pels seus errors, massa vegades provocats pel seu fanatisme polític. O són premiats, com el ministre Marlaska, al qual els tribunals europeus li han anul·lat mitja dotzena de sentències, algunes per emparar tortures policials.