Les troballes més interessants i més importants de la meva vida les he fet en els llibres. El Descobriment d’Amèrica és molt poca cosa al costat del que jo he descobert en els manuscrits i en la lletra impresa. Cristóbal Colom, abans d’embarcar-se cap a les Índies devia haver consultat molts llibres de literatura, d’astronomia, de nàutica i de geografia. Sense aquestes lectures no hauria sospitat mai que Amèrica existia.

La més gran descoberta que jo he fet amb les meves insistents lectures és que Déu existeix. Ja coneixeu la meva alegre i apassionada addicció als quatre Evangelis i al Nou Testament. En aquest petit llibre, escrit fa gairebé 2000 anys, hi vaig descobrir la meva raó de ser. Històricament i literàriament, aquest llibre té un valor personal incalculable per aquells que els saben llegir, interpretar i meditar. Més que res, per aquells que el saben interpretar. Tant, tant i tant valor, que n’ha inspirat milions més de llibres. El Nou Testament ha estat, de fet, la inspiració de la majoria dels llibres escrits i publicats aquests vint últims segles. Fins i tot, sovint he sospitat que alguns dels més grans clàssics grecs i llatins, escrits abans de Crist, també s’inspiraren en el Nou Testament, encara que aquest no existís. La Literatura, com la Vida, és un tot absolut des que el món és món, des del principi a la fi, des de l’infinit a l’infinit. Això és el que penso. Això és el que em proporciona la pau eterna. Algun cop he manifestat, verbalment i també per escrit, que per mi no hi ha més eternitat que el present. Un present, però, que no s’acaba ni s’acabarà mai. Això que acabo de dir també ho he trobat en els llibres i m’ho he cregut. La fe fa veritables miracles. Des de molt petit, ja en les meves primeres lectures, vaig descobrir que els llibres m’obrien la gana i la ment. Ja em direu, “L’illa del tresor”, “Gulliver”, “Robinson Crusoe”, “Mobby Dick”, “Alícia en el País de les Meravelles”! Això sí que són troballes! És cert que jo no era conscient d’aquestes descobertes, plenes de felicitat i de màgia, però es veu que no em passaven desapercebudes del tot.

Em va passar el mateix amb el Nou Testament. Jo no tenia consciència de la riquesa que estava adquirint i llegint, però d’alguna manera s’incorporava a la meva experiència vital. Aquest llibret era, així mateix, un altre gran llibre d’aventures amb un valor excepcional. Únic. Qui podia ser el creador màgic d’aquesta història? Qui havia tingut la feliç idea d’escriure-la? El que semblava inqüestionable era que tenia quatre autors, i era per això mateix que molta gent el coneixia pels quatre evangelis. El més sorprenent era que els quatre evangelistes narraven el mateix: les paraules i els fets de Jesús de Natzaret, amb qui, personal o indirectament, havien conviscut i conegut, i del qual eren contemporanis i, almenys dos d’ells, havien plorat i rigut. Era gairebé una biografia escrita a vuit mans. Alguns detalls diferien entre els quatre relats, però la trama, l’argument i el més que essencial missatge, coincidien. Els quatre relats evangèlics conflueixen en un final apoteòsic i enlluernador. És estrany que un llibre d’aquestes característiques, amb paraules i fets tan transcendents i escrits per quatre autors on cap d’ells coneixia el projecte dels altres tres, coincidissin, malgrat s’escrivissin en espais i temps no coincidents, per contar les mateixes coses gairebé de la mateixa manera i amb poques diferències de forma i d’estil, llevat de l’últim, Joan, on encara que el contingut sigui idèntic, sembla més inspirat, espiritual i poètic. Més humà i diví alhora.

En aquest llibre, tot m’indicava, i m’ho segueix indicant, que l’existència de Déu és real. Parlo de l’existència “real” vista des del meu punt de vista. Què és real i què no? Quina millor troballa que aquesta de l’existència de Déu podia fer jo? Només un llibre me la podia proporcionar, com tants altres llibres me n’han proporcionades altres. Una altra certesa indubtable, igualment relacionada amb els llibres i en el mateix sentit, en el sentit de que Déu existeix, és la que m’ha fet gaudir tota la vida de la lectura i dels llibres. D’on m’ha arribat aquest gaudi? Qui l’ha generat i me l’ha fet arribar? Déu no només existeix, sinó que m’estima incondicionalment regalant-me tanta història, tanta filosofia, tanta literatura i tant plaer estètic i sublim com he experimentat durant tants anys de vida. Tanta felicitat i benaurança. Benaurats i feliços els que llegeixen, perquè ells habitaran el regne del goig i de la pau!

Els quatre autors d’aquest llibre d’aventures tan meravellós com és el Nou Testament, saberen posar en boca de l’heroi protagonista unes paraules tan oportunes i convincents que a mi m’impactaren profundament des de la primera lectura. Però el millor era que aquestes paraules anaven, gairebé sempre, acompanyades de fets prodigiosos, com podia ser la curació d’un malalt, la resurrecció d’un mort, la devolució de la parla a un mut o de l’oïda a un sord i apaivagava els trons i les tempestes. Insòlit. Els que ens ho conten ho presenciaren en viu. Més que un gran heroi amb poders extraordinaris, era un superheroi que deia i feia el que tots nosaltres ens agradaria dir i fer algun dia. Perquè, a més, tenia la virtut de ser un home com nosaltres. Caminava, xerrava, s’entretenia amb els vells i els joves, visitava els pobles i les ciutats, menjava i bevia com qualsevol de nosaltres. Aleshores, si era com qualsevol de nosaltres, nosaltres podem ser com ell. Confluïen en la seva persona tots els elements humans i divins. Jo no he llegit mai cap obra literària protagonitzada per un personatge tan formidable i versemblant alhora com la de Jesús. Perquè aquesta és, potser, la més grandiosa de les seves característiques: la seva immensa innocència i la seva infinita confiança en ell mateix i en el seu Pare. Tal com va dir moltes vegades, ell i el Pare eren una sola cosa. Jo me’l creia i me’l crec, de la mateixa manera que el creuen i se l’han cregut multituds de dones i d’homes durant dos mil anys fins el dia d’avui. Quina lectura més jovial, festiva i reconfortant! Més tònica i agraïda. Jo no paro de donar gràcies per tant d’èxtasi i delectança. Per tanta alegria i felicitat.

Quan als anys seixanta del segle passat vaig descobrir els populars superherois americans com Superman i companyia, vaig veure que ells vivien per allò mateix que vivia Jesús en el Nou Testament: per la veritat i la justícia. Pel bé de tothom, pel benestar de la gent, pels marginats, pels malalts, pels pobres i desvalguts. Vaja coincidència. Només hi havia una petita diferència: que els supermans eren de broma i Jesús era de bon de veres. Sí, perquè Superman i tots els que l’imitaven també lluitaven “pel model americà” d’aleshores, del moment. Jesús ho feia “pels segles dels segles”.

Font: dBalears