L’última qüestió que sotmeto a reflexió és també un episodi que em va impressionar fortament poc després de l’atemptat. Va passar el 6 d’abril de 1994, unes dues hores o dues hores i mitja després que l’avió presidencial hagués estat abatut. Jo em trobava en companyia del general Dallaire a l’Estat Major de l’Exèrcit. Allà s’havia constituït un comitè de crisi compost per oficials superiors de l’Exèrcit i la Gendarmeria, amb la finalitat d’analitzar la situació i prendre les mesures d’urgència que s’imposaven després de la desaparició del cap d’Estat i el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit. En cap moment, insisteixo, en cap moment vaig experimentar la sensació de trobar-me davant individus que havien organitzat un cop d’Estat. Malgrat el temps transcorregut, el record que conservo fix en la meva memòria d’aquell moment històric és el de trobar-me davant d’uns homes profundament colpits pel que acabava de succeir. La seva forma de comportar-se, la seva entonació de veu, la formulació d’un dubte, l’expressió dels seus rostres, una pregunta que deixava entreveure la por són senyals que no enganyen. Sense cap mena de dubte, incloc igualment en aquesta apreciació al coronel Bagosora; si més no, en les primeres hores que van seguir a l’atemptat contra l’avió presidencial. Tinc la ferma convicció que, si els organitzadors de l’atemptat s’haguessin trobat en aquest moment al voltant de la taula, la reunió hauria discorregut per altres camins completament diferents. D’altra banda, en aquestes circumstàncies la MINUAR havia estat convidada a participar lliurement en l’esmentada reunió

Luc Marchal (Comandant adjunt de les tropes de Nacions Unides a Rwanda el 1994)

 

El realment sorprenent és que s’afirmés la possibilitat que tal acte hagués estat comès per l’ala dura del Govern de Rwanda i de la Coalició per a la Defensa de la República, la CDR. En aquest moment hi va haver una onada de rebel·lió i repulsa entre els oficials de la MINUAR i la majoria d’africans. Era senzillament massa. No he trobat mai un oficial, sobretot entre els observadors militars, que hagi dubtat un instant que fos l’FPR el responsable de l’atemptat.

A més, tot i que es tractava d’un secret, certs oficials de l’FPR no deixaven de mostrar signes de satisfacció pel que fa a l’èxit de l’atemptat. Mai ho van dissimular […]. Personalment, mai he tingut cap dubte sobre la identitat dels que havien comès aquella acció. Els oficials de l’FPR mai han negat que el seu exèrcit va ser el responsable. Al contrari, n’estaven orgullosos.

Amadou Deme (Oficial de Nacions Unides a Rwanda el 1994)