La sobreextensió dels imperis és un concepte geopolític clau. I de màxima actualitat, donada la constant expansió de l’OTAN cap a les mateixes fronteres amb Rússia i el recent atac a l’Iran. Però entre les causes que l’expliquen existeixen també unes claus antropològiques i espirituals profundes, com són l’arrogància i la prepotència.

Fins i tot podríem afegir la clau del lluciferisme, que certament existeix entre “les nostres” elits. Tot i que tal terme produeixi suspicàcies i fins i tot rebuig en unes societats tan desinformades i ignorants com ho són les nostres. I tan adoctrinades a fi que vegin ràpidament conspiracionismes i fantasies imaginàries en qualsevol teoria, o fins i tot qualsevol fet o esdeveniment, que qüestioni els paradigmes que han aconseguit anar imposant, dècada rere dècada, en les ments dels nostres conciutadans.

En tot cas, els “realistes” haurien de saber millor que ningú que la supèrbia acaba sempre en una pèrdua del sentit de realitat. Concretament, l’omnipotència cada vegada més delirant de les elits acaba portant sempre a la pèrdua del sentit de realitat. Finalment, gràcies a la submissió de les societats que controlen, tals deliris condueixen a la sobreextensió imperial i al desastre.

Els reduccionismes materialistes/cientistes

Quan els imperis s’expandeixen excessivament, la qual cosa sembla ser en ells una tendència irrefrenable, els seus recursos i capacitats es veuen desbordats, la qual cosa porta sempre al seu declivi i fins i tot a la seva ensulsiada. L’historiador Paul Kennedy va exposar com tal sobreexpansió pot afeblir un imperi, no enfortir-lo. El gran problema és que ara no ens enfrontem a una ensulsiada imperial més. Ara el que està en joc és l’ensulsiada de les poderoses elits finançadores dels imperis, de les elits que des de fa segles prenen les decisions veritablement importants. I aquest “ara”… és l’era d’armes de destrucció massiva!

Són unes elits que, per la seva situació privilegiada, s’han anat tornant cada vegada més superbes i supremacistes. De manera que l’arrogància o la prepotència són unes claus psicològiques i espirituals molt importants en geopolítica. Tanmateix, no solen ser molt tingudes en compte en els paradigmes geopolítics purament materialistes/cientistes. Però són unes claus l’estudi de les quals és fascinant. Unes claus ben conegudes en els mites mil·lenaris de moltes cultures i civilitzacions. Unes claus de les quals, més recentment, eren ben conscients diversos líders polítics/espirituals com mahatma Gandhi o creadors com J. R. R. Tolkien.

Els reduccionismes espiritualistes

Tot i que també hi ha els paradigmes de signe contrari, els purament espiritualistes que encara no han comprès que la complexitat del que és real desborda àmpliament qualsevol paradigma reduccionista, com aquells que estan centrats tan sols en el que és individual. Paradigmes que no tenen en compte el fet que les realitats sociopolítiques no poden ser reduïdes a la mera suma d’individualitats. I que són, per tant, realitats amb autonomia i lleis pròpies.

En tals visions reduccionistes de signe espiritualista no és de gran valor l’estudi dels processos geopolítics amb els quals es creen i esfondren els imperis. Només importa saber si, per exemple, la reina Isabel II (o qualsevol altre emperador) era una bona o mala persona. O explicar la perversió d’Adolf Hitler pels traumes de la seva infància. Tampoc hi ha diferència entre agressors criminals i herois que van donar la seva vida per la llibertat, la justícia i la pau. Els espirituals no solen tenir temps per a la geopolítica, de manera que per a ells el mateix és Zelenski que Putin.

Tals paradigmes espiritualistes són doncs uns paradigmes tan reduccionistes com els materialistes/cientistes. Estan centrats en espiritualitats molt respectables, però que són presentades com a superiors. Superiors a les cristianes, per exemple. És el que fan molts dels “nous gurus”. Alguns d’ells molt promocionats pel Sistema atlantista, com és el cas de Ken Wilber. Segons ell, el cristianisme és una religió inferior basada en l’esdeveniment suposadament històric de la resurrecció de Jesús.

Aquests espiritualismes es desinteressen tant de la Història com del futur. Diuen que tan sols existeix l’aquí i l’ara. Descarten el teisme. O, com a màxim, per a referir-se a Déu, només accepten l’anomenada via apofàtica, que nega la validesa de qualsevol paraula o afirmació sobre Ell. Només el silenci és important. Menyspreen, per tant, no tan sols els mites sinó també la via teològica d’accés a Déu que sol ser anomenada la via de l’analogia, malgrat que diversos pares de l’actual Física afirmin que només podem acostar-nos a una certa comprensió de la realitat última/quàntica mitjançant analogies.

Intentant obligar Rússia a sobreestendre’s

Els arrogants experts de la poderosa Corporació RAND que van elaborar el confidencial, però ara ja conegut públicament, informe de 2019, van encoratjar la presa de control d’Ucraïna. El motiu fonamental per a això era que Rússia s’esfondraria –suposaven–, igual que abans la URSS, en veure’s obligada a sobreestendre’s intervenint a Ucraïna.

Una intervenció a la qual Rússia es veuria obligada tant a fi d’evitar que Ucraïna estigués encara més dominada per l’OTAN com per a evitar que les poblacions ucraïneses d’ètnia russa fossin oprimides i fins i tot massacrades. La seva prepotència va impedir a aquests experts veure que si l’OTAN se seguia sobreestenent, a fi d’obligar Rússia a sobreestendre’s, estaven perdent el sentit de realitat. Són els necis “savis” i “entesos” que sembla que, en realitat, no entenen res (Mateu 11, 25). Però és la gent en les mans de la qual estan les nostres estupiditzades societats atlantistes.

El realisme dels “petits”

Aquesta gent és l’antítesi d’aquella altra que està fermament fonamentada en percepcions realistes i de sentit comú, encara que les seves formulacions i comportaments semblin tan “elementals” que solguin ser qualificats de “ingenus”. És el cas de mahatma Gandhi: “Cent mil britànics no poden obligar tres-cents milions d’indis a col·laborar amb les autoritats, si aquests es neguen a fer-ho”.

Però, clar, tals “teories” revolucionàries són massa comprometedores per a nosaltres mateixos, per a les nostres acomodades vides, per a les nostres pròpies seguretats econòmiques, socials, psicològiques i de tota mena. Millor oblidar-les, autoconvencent-nos que no podem fer res davant les grans tragèdies mundials i que només el que és familiar, o com a màxim el que és local, és al nostre abast. Cras error, que sol estar acompanyat per un altre  de semblant: el de no percebre l’estreta relació existent entre el que és local i el que és global.

El fet és que, efectivament, tal sobreextensió imperial britànica no podia prolongar-se al llarg del temps. Abans o després havia de rebentar, com així va ser. Avui l’economia de l’Índia, seguida per la de Rússia, és la tercera mundial, després de les de la Xina i els Estats Units.

Les lliçons no ateses de la Història

La delirant sobreextensió de l’Alemanya nazi, amb el seu règim tan increïblement personalista i amb una societat tan increïblement submisa a un ésser desequilibrat, va ser la darrera sobreextensió abans de l’atlantista (promoguda per “les nostres” elits financeres actuals) que ara està arribant a la seva fi. Considerant el fatal desenllaç tant de la nècia sobreextensió de la França napoleònica, que pretenia controlar la immensa Rússia, com el de la posterior Operació Barba-roja de l’Alemanya nazi, “els nostres” geoestrategues haurien d’haver posat enteniment en comptes de tornar-ho a intentar.

Però estaven embriacs de poder després d’haver aconseguit l’ensulsiada d’una sobreextesa URSS. Encara que no van saber veure que una cosa era soscavar des de dins la cohesió i la dignitat d’aquella immensa URSS, cosa que van aconseguir temporalment, i una altra conquerir militarment una Rússia unificada entorn d’un lideratge fort com el de Vladímir Putin. Un líder la lucidesa i la solidesa del qual ja haurien d’haver constatat després de la seva decisiva intervenció de 2007 a Múnic.

El Gran Israel

Al seu torn, la pretensió de sobreextensió sionista s’ha trobat, ara com ara, amb les enormes destrosses provocades pels míssils de l’Iran, així com amb uns descomunals perjudicis econòmics. Tal pretensió de sobreextensió ha convertit al suposat refugi segur que havia de ser el territori d’Israel en el lloc més insegur del món per a un jueu. Centenars de milers d’israelians ja l’han abandonat i molts altres no ho poden fer perquè el Govern els ho impedeix. El gens sospitós Silvain Cypel (redactor en cap del diari globalista més gran en francès, Le Monde, i jueu d’origen) exposa qüestions com aquestes al seu llibre titulat L’Estat d’Israel contra els jueus.

Les elits del sionisme majoritari van preferir la dominació a l’entesa amb els palestins que vivien en aquells territoris, entesa i convivència que intentaven grups jueus minoritaris liderats per personalitats com Martin Buber. Grups minoritaris als quals els britànics no van voler escoltar en qüestions tan importants com aquesta de mantenir un sol Estat compartit.

Els posteriors governs sionistes van fer durant dècades tot el que va estar a les seves mans per a impedir fins i tot la solució de dos estats. Aquest era l’objectiu prioritari i últim de moltes de les seves decisions i accions. Excitats per les seves victòries, van fer més passos: van optar amb arrogància per la sobreextensió i la conquesta. Però actualment el que està succeint apunta més aviat al fet que podrien ser precises les previsions d’Henry Kissinger (algú gens sospitós de ser un antisistema) sobre la inviabilitat de l’Estat d’Israel nascut el 1948.

La supèrbia i el supremacisme… o el poder embogidor de l’anell únic

Acabo ja amb una qüestió que considero fonamental i que és una de les principals lliçons que J. R. R. Tolkien ens regala a El senyor dels anells: ningú és immune a la poderosa temptació del poder, ningú pot resistir-se per si mateix al poder de l’anell únic (ni fins i tot el mateix Frodo). El virus que ha infectat i posseït les elits més poderoses del nostre món pot emmetzinar-nos també a nosaltres, els qui lluitem per la veritat, la justícia i la pau. Si fem ostentació inadequadament de ser els primers en publicar alguna cosa, si ens creiem els millors i els capaços de salvar els pobles, fins i tot si ni tan sols ens adonem que tot és gràcia i nosaltres mers instruments… no som tan diferents de la perversa gent de les elits.

Aquesta és també una qüestió clau en l’origen mateix de la qual possiblement hi ha la tragèdia actual més perillosa per a la humanitat, la tragèdia d’un sionisme obstinat en materialitzar el seu projecte del Gran Israel: Realment Israel és el poble elegit per Déu? Fins i tot per als cristians tal elecció divina sembla ser una dada bíblica inqüestionable, una dada que el mateix Jesús donava per descomptat.

Però, si analitzem en major profunditat, descobrim el veritable nucli del problema: tant Jesús com el seu precursor Joan, el Baptista, es van enfrontar frontalment i molt durament a la pretensió de les elits religioses d’Israel que tal elecció divina era una qüestió de mèrits i superioritat (sempre el supremacisme) i no una misteriosa i inexplicable gràcia immerescuda (que els obligava precisament a ser més humils, agraïts i misericordiosos que els altres).

Conclusió

Els veritables profetes saben bé que només són uns pobres i inadequats instruments d’Algú immensament més gran que ells mateixos. Fins i tot molt més gran que els poders més grans del món. D’aquesta consciència en sorgeix al seu torn la gran confiança. És sorprenent que un profeta actual com va ser Dietrich Bonhoeffer escrivís, a la cel·la de la qual només en sortiria per a ser penjat (enmig d’una societat a la qual ell mateix va qualificar d’“estupiditzada”, enmig d’unes esglésies còmplices amb el seu silenci…), un poema al qual va titular Meravellosa protecció.

Confiança, esperança, coratge… són el missatge que vaig intentar transmetre al llibre La humanitat va cap a l’Harmagedon? O cap a la plenitud del Punt Omega?. Al mateix temps que argumentava en ell que el gran repte al qual s’enfronta avui la humanitat és el d’unificar l’espiritualitat i la lluita per la pau, una lluita que comença per l’interès cap a les realitats geoestratègiques (primera part i segona part).

Imatge: Cartell de la pel·lícula “Bonhoeffer: Agent de gràcia”, dirigida per Eric Till l’any 2000.

"Bonhoeffer: Agent de Gràcia" (Eric Till, 2000)