“Ara els nord-americans fins i tot consideren que es faci volar una planta d’energia nuclear a Ucraïna i que s’insisteixi que els culpables siguin separatistes o russos”, afirma el periodista alemany Udo Ulfkotte, ex corresponsal de Frankfurter Allgemeine Zeitung, un dels principals diaris alemanys. Ha publicat un llibre: Gekaufte Journalisten (“Periodistes comprats”), en el qual descriu com polítics nord-americans i alemanys influeixen en els mitjans alemanys perquè els periodistes donin el biaix desitjat als esdeveniments mundials. Ulfkotte afirma que els periodistes són instats a esbiaixar els seus escrits primordialment a favor de la posició nord-americana i a oposar-se a Rússia. Udo Ulfkotte ha parlat amb nosaltres sobre com passa exactament una cosa semblant i sobre la seva vida actual després que aquestes revelacions van ser fetes públiques.

P: Sr. Ulfkotte, vostè ha dit que va rebre molts diners per escriure articles pro nord-americans. Com de lucratiu és ser un periodista pro nord-americà a Alemanya?

Udo Ulfkotte: No vaig rebre diners, vaig rebre regals. Coses com rellotges d’or, equips de busseig i viatges amb allotjament en hotels de cinc estrelles. Conec molts periodistes alemanys que en algun moment van poder aprofitar això per comprar-se una casa de vacances a l’estranger. Però molt més important que els diners i els regals és el fet que t’ofereixen suport si escrius articles pro nord-americans o pro OTAN. Si no ho fas la teva carrera no condueix enlloc, t’assignen a estar assegut a l’oficina i a ordenar cartes a l’editor.

P: Segons el que vostè ha dit, els periodistes són corromputs subreptíciament, convidant-los a viatges a EUA amb totes les despeses pagades. Però es venen per tan poc els professionals seriosos?

UU: Quan voles a EUA una i altra vegada i mai has de pagar res i et conviden a entrevistar polítics nord-americans, t’acostes més i més als cercles del poder. I vols romandre en aquest cercle de l’elit, per tant escrius per complaure’ls. Tots volen ser una celebritat periodística amb accés exclusiu a polítics famosos. Però n’hi ha prou amb una frase equivocada i la teva carrera com a celebritat periodística s’acaba. Tots ho saben. I tots hi participen.

P: Per què ha decidit recentment divulgar públicament la seva opinió sobre el periodisme alemany?

UU: He tingut tres atacs de cor, ja no tinc fills als quals donar suport, i dia rere dia veig els nord-americans a les notícies, preparant-se per a la seva pròxima guerra. Aquesta vegada és d’Ucraïna contra Rússia. Però sempre és el mateix joc. Ni tan sols un idiota total podrà fer cas omís davant la propaganda parcial contra Moscou dels nord-americans després de la caiguda del vol MH17. Ara els nord-americans fins i tot consideren volar una planta d’energia nuclear a Ucraïna i insistir que els culpables eren separatistes o russos. Ho sento contínuament. És immoral!

P: Vostè afirma que Alemanya és una “república bananera”. No és una opinió massa dura? Després de tot, Alemanya té moviments d’oposició, fins i tot alguns radicals, i els mitjans són crítics amb el govern. Per exemple, la recent transmissió del programa de TV Die Anstalt va causar una certa commoció amb la seva mordaç crítica dels mitjans alemanys fortament esbiaixats.

UU: Després de l’emissió d’aquest programa, amb l’ús de la sàtira (!) pels seus periodistes per expressar la seva crítica als mitjans alemanys -i sobretot, la seva cobertura purament pro nord-americana dels esdeveniments- es van presentar queixes i van ser portats als tribunals. És una evidència perfecta del fet que Alemanya és una república bananera: ni tan sols pots utilitzar la sàtira per criticar la cobertura parcial. Només tenim l’aparença d’una premsa lliure. És una bogeria.

P: Què pensa sobre els atacs a polítics que la premsa alemanya ha agrupat com a “simpatitzants russos” (Schröder, Gysi, Wagenknecht i altres), i els periodistes pro russos?

UU: Aquests “simpatitzants russos” són gent ben educada, sincera. Ho diria, encara que no estic alineat amb ells políticament. Però respecto la seva integritat. El que siguin atacats és típic de repúbliques bananeres com Alemanya, on qualsevol desviació de l’opinió dominant és suprimida.

P: Vostè va esmentar que Alemanya segueix ocultant el fet que el març de 1988, el règim de Saddam Hussein -que llavors estava aliat amb Occident- va cometre un acte de genocidi en una ciutat kurda propera a la frontera iraniana, utilitzant armes químiques fabricades a Alemanya. Pot ser veritat que en tots aquests anys ni un sol diari, ni tan sols un de l’oposició, hagi escrit sobre el tema?

UU: No, van escriure, però van trigar un any a fer-ho! Vaig fotografiar iranians que havien estat enverinats per armes químiques alemanyes sota els ulls dels EUA, però no se suposava que les fotografies fossin publicades. Per aquell temps, iraquians, alemanys i nord-americans estaven celebrant la seva victòria “final” sobre els iranians. Vaig considerar macabre que a Bagdad estiguessin celebrant el fet que havien gasejat conjuntament éssers humans. Vaig patir enormement pel gas, després em va produir càncer. Vaig fer tot el possible per registrar el que havia passat allà, esperant que provoqués una protesta internacional. Però ningú ho va publicar. En lloc de fer-ho, tots van celebrar la seva victòria. Fins avui, em pregunto per què no és cap problema per als cancellers alemanys que viatgin a Israel, es posin de genolls i demanin perdó als jueus per haver-los gasejat, però llavors els iranians matats per gas alemany són només ciutadans de segona classe? Heu sentit a un canceller alemany demanant perdó per això a Teheran? Veiem que els polítics alemanys no són més que titelles dels EUA. Han de fer obedientment el que els diu Washington. Seguim sent una colònia dels EUA, una república bananera i no un país lliure.

P: Vostè diu que els serveis d’intel·ligència li van subministrar informació sobre Líbia, que vostè va publicar sota el seu propi nom. I afirma que ho va fer perquè la CIA i el Bundesnachrichtendienst (BND, servei secret alemany) li van dir que ho fes. Però la informació era interessant i verídica, podria ser que els seus interessos simplement coincidien? Després de tot, vostè podria haver-se negat a publicar-la.

UU: Sí, sí, podria haver-me negat. Sap, l’ADAC -el major club automobilístic alemany- tenia un empleat que treballava per al seu servei de rescat per helicòpter que es va negar a cooperar secretament amb el BND. Va ser immediatament expulsat de l’ADAC i el va demandar, però els jutges van decidir que una persona no es pot negar a treballar amb el BND, i no és un problema que un pugui perdre la feina per resistir-se. Comprèn? Veu el que estic dient? No volia perdre la meva feina.

P: Vostè ha dit que les agències d’intel·ligència van ordenar sis vegades que la seva casa fos violada. Però si vostè estava simplement publicant el que li donaven les agències d’intel·ligència, per què pensaven que havien de violar la casa? O, per altra banda, si vostè seguia publicant informació per compte propi que les agències d’intel·ligència tractaven d’ocultar, no vol dir que encara estava actuant com a periodista independent i de cap manera com “agent extraoficial de la CIA”?

UU: És un error de traducció – les violacions no van ser ordenades per les agències d’intel·ligència, sinó per la policia secreta de l’Estat. El que els nazis solien anomenar Gestapo es diu ara Departament de Seguretat de l’Estat. I van arribar i van realitzar sis violacions sota el pretext que estava traint secrets de l’Estat. Aquestes tàctiques de terror són típiques de repúbliques bananeres.

P: Vostè diu que la publicació del seu llibre podria causar problemes. De quin tipus, per exemple?

UU: Frankfurter Allgemeine Zeitung em va informar per escrit que em demandarien per violar legislació penal, civil i laboral, així com estàndards corporatius en periodisme. Això només podria destruir-me. He sentit que molts altres em volen veure a la presó perquè una vegada més he tret a la llum “secrets de l’Estat”. Potser valdria la pena que volés a Moscou com Edward Snowden i demanés asil. Esperem i veurem com reaccionen els dirigents de la república bananera d’Alemanya, perquè han estat compromesos, i tots poden llegir en el meu llibre com fabriquen l’aparença d’una premsa lliure en aquest país i que la democràcia a Alemanya no és més que una il·lusió.