La mort de Robert Parry és una profunda pèrdua per al nostre país com a comunitat política i intel·lectual. És una pena que la majoria dels estatunidencs no coneguin i, de fet, ni tan sols saben qui és Robert Parry. Aquesta ignorància és un signe de com d’empobrida s’ha convertit la nostra comunitat política i intel·lectual.

Aquells de nosaltres que hem estat seguint el seu treball durant dècades sabem com n’és de fiable i de principis, i quina gran riquesa va ser aquest treball. El donàvem per fet com una pedra angular de la integritat dels periodistes, a la qual sempre podíem tornar per abordar qüestions importants que, tant si hi estàvem d’acord com si no, era infal·liblement honest, minuciosament investigat i exigia la nostra atenció.

També vam donar per feta la seva pròpia història en ser impedit de fer aquest treball honest i basat en principis en els mitjans de comunicació dominants, i haver de continuar la seva carrera a través d’un butlletí informatiu i un lloc web independents (Consortium News), una trajectòria que va garantir la seva continuada integritat i el seu relatiu anonimat.

Donem massa per fet.

Com el roig rabiós que sóc, també vull assenyalar que Robert Parry no és algú a qui anomenaria (o que, crec, no s’hauria anomenat a si mateix) un “esquerrà”, i molt menys un “socialista”. Em vaig estremir una mica cada vegada que el vaig llegir donant a Obama un crèdit generós per les seves bones intencions. Ell era, diria jo (i crec que hi estaria d’acord), un liberal. També ha estat algú que ha treballat d’acord amb l’ètica periodística d’honestedat intel·lectual basada en principis que el liberalisme pretén representar. Enmig de la commoció i la tristesa dels esquerrans com jo, que, gràcies a aquesta profusió, el vaig seguir amb immens respecte, crec que el reconeixem com un dels últims liberals honorables. Veure’l partir és com veure la mort d’un dels últims individus magnífics d’una raça minvada que sempre va ser més petita del que semblava.

Recomano a tothom, especialment als qui no coneixen Robert Parry, que entrin immediatament i escoltin la conversa de Parry en el podcast Ràdio War Nerd de Gary Brecher (comença la transmissió a 33:30).

És una llarga entrevista, però és increïble: un curs complet sobre la història política i dels mitjans de comunicació dels Estats Units en els últims quaranta anys. Escolteu-ho per parts si cal.

Escolteu a Robert Parry en aquesta entrevista, i veureu com funcionen realment el periodisme i els mitjans de comunicació estatunidencs, les limitacions que provenen del cim de manera regular, i per què Parry i els periodistes amb el seu nivell d’integritat són expulsats o han de anar-se’n dels mitjans de comunicació convencionals per fer els seus informes honestament.

Aprendreu sobre les moltes històries importants que Robert Parry va desxifrar, que molts estatunidencs avui en dia mai han escoltat, o que han estat induïts a oblidar: la connexió Iran-Contra-Drogues; la col·lusió de la campanya de Reagan “October Surprise” amb l’Iran per mantenir els ostatges estatunidencs a l’Iran fins després de les eleccions de 1980; i la col·lusió de la campanya de Nixon amb el sud del Vietnam per sabotejar les converses de pau de París i perllongar la guerra del Vietnam. Aquestes van ser històries recolzades amb múltiples fonts internes, de col·lusions veritablement traïdores amb governs estrangers per soscavar la política exterior del govern d’Estats Units, amb un cost horrible per als estatunidencs (els 52 ostatges estatunidencs a Teheran i els 50.000 soldats estatunidencs a Vietnam). Aquestes històries van ser anul·lades i/o ridiculitzades i descartades pels mitjans de comunicació de l’establishment que ara estan fent-nos empassar el Russiagate les 24 hores, els 7 dies de la setmana.

De fet, com es va discutir en aquesta conversa, aquestes històries van ser enterrades pels demòcrates que van ser blanc d’aquestes maquinacions, i que van preferir patir el mal que van causar, fins i tot perdre les eleccions presidencials, en lloc de deixar que el públic vegi coses que puguin alterar la seva fe en la autoriodad de l’establishment. El 1968, Lyndon Johnson coneixia – tenia les cintes de vigilància de l’FBI– la campanya de Nixon que conspirava amb el govern de Vietnam del Sud per sabotejar les converses de pau de París. Ell ho sabia, i ho va qualificar de “traïció” davant el senador republicà Everett Dirksen, que, juntament amb molts altres a Washington, també ho sabien. Però Johnson es va negar a revelar-ho, “pel bé del país”, és a dir, per mantenir la confiança en el sistema.

I potser també perquè no volia revelar que tenia a l’FBI vigilant una campanya política. En realitat, tot el posat “commocionat” sobre la vaporosa història del Russiagate depèn de la total ignorància dels estatunidencs sobre la història que les dues parts van acceptar i ocultar múltiples casos de col·lusió irrefutable amb governs estrangers, amb conseqüències de vida o mort. La seva completa ignorància, és a dir, del periodisme que estava fent Robert Parry.

Com Parry deixa clar, ha estat un exercici bipartidista, polític i mediàtic per mantenir el públic a les fosques sobre l’oportunisme venal de la seva elit governant. Una vegada, durant un sopar de l’elit a Washington, Parry va qüestionar si l’assessor de Seguretat Nacional de Reagan, John Poindexter, hauria de renegar de si mateix per a ocultar el coneixement de Ronald Reagan sobre l’Iran-Contra. L’editor executiu de Parry a Newsweek, Maynard Parker, ho va deixar clar: “A vegades hem de fer el que és bo per al país”.

Aquest és un sentiment del director de l’oficina de Newsweek on treballava Parry, Evan Thomas, que va ser reprès en una conversa sobre la feina dels periodistes. Parry va dir: “Hem d’informar els estatunidencs perquè puguin prendre les seves decisions”. Thomas va respondre: “No, Bob, t’equivoques. El nostre treball és guiar el poble estatunidenc”.

Així que escoltar aquesta conversa també deixarà clar que n’és d’important un internet sense censura, i que n’és de vergonyós per a un lloc com Consortium News –un projecte pioner de mitjans alternatius des de 1995 (com Counterpunch dos anys abans)– ser atacat com a “propaganda russa” per l’execrable grup PropOrNot promogut pel Washington Post. El treball de “guiar” els pensaments del poble estatunidenc ara l’està abordant un esgarrifós consorci de les principals organitzacions dels mitjans de comunicació (Washington Post, New York Times, xarxes principals) i els “super-estats” de les xarxes socials d’internet (Facebook, Twitter, Google), que tractaran de fer complir les pautes de pensament establertes pels seus poders estatals conductors (Estats Units, Israel).

Esquadrons del “contradiscurs” orwellians (20,000 membres només a Facebook!), utilitzant més enllà de l’eina orwelliana de l’algoritme –l’arma curta del que Chris Hedges anomena la policia del pensament del segle XXI– pentinaran tothom, desviant els nostres ulls de manera preventiva de converses “divisives” i “narratives competitives” a “contingut més autoritari”. Ni tan sols veuràs el que no t’ha colpejat.

Durant vint-i-tres anys, Robert Parry, amb el seu Consorci per al Periodisme Independent, ha estat l’exemple del pensament independent que aquest programa perniciós busca no només atacar, sinó també fer invisible. Ell ens va ajudar a construir defenses i alternatives que poden resistir-ho, però caldrà un treball constant i vigilància per mantenir el treball en curs. I trobarem a faltar la seva mà ferma.

Al seu últim assaig, el mateix Parry no era molt optimista. Va reconèixer “la implacable lletjor en què s’ha convertit el Washington oficial i el periodisme nacional”, on va veure com les actituds manipuladores i desdenyoses que va identificar fa trenta anys s’han endurit:

La desagradable realitat que l’any passat em va ensenyar és que és sorprenentment petit el nombre de persones al Washington oficial i als mitjans de comunicació dominants que realment creuen en la democràcia real o en l’objectiu d’un electorat informat.

Admetent-ho o no, creuen en una “democràcia guiada” en què les opinions “aprovades” són elevades, independentment de la seva falta de base fàctica, i l’evidència “no aprovada” és ignorada o menyspreada independentment de la seva qualitat.

Sense falses esperances o desesperació, hem de mantenir el seu treball visible per ajudar a mantenir allunyats els llops arreu del món. No ploris, reorganitza’t. Apallissa els PropOrNot bastards. Llegeix i dóna suport a Consortium News i els altres mitjans alternatius intel·lectualment honestos, i crea’n un, dos o molts més com ells.

Tenim el nostre guia.