Els nous governants de l’Estat Islàmic a Síria (ISIS) han provocat una campanya de represàlies sectàries contra les comunitats alauites i cristianes, un genocidi en desenvolupament que no ha estat rebut amb indignació, sinó amb propostes diplomàtiques als senyors de la guerra d’al-Qaida, ara governants des de Damasc

Les matances i la repressió d’alauites i cristians a Síria van començar immediatament després de la caiguda de Damasc i han continuat durant els darrers tres mesos i mig.

El 7 de desembre de 2024, l’endemà que la capital caigués en mans de militants amb base a Idlib, Israel va començar a bombardejar territori sirià i va desplegar tancs al sud del país.

Tot i això, els canons de Haiat Tahrir al-Xam (HTX) i els seus grups extremistes salafistes afiliats, que havien pres el control de Damasc, no apuntaven Israel, sinó a la població alauita de Síria. El que va començar com a atacs a llocs religiosos alauites i cristians es va convertir ràpidament en la matança sistemàtica d’alauites.

Una campanya de neteja ètnica

Militants afiliats a l’HTX, ara integrats a les forces de seguretat sirianes, van assaltar ciutats i pobles alauites, humiliant els residents, saquejant cases, arrestant homes i executant-los als carrers. Els vídeos que van gravar els mostren arrossegant els detinguts per terra, obligant-los a bordar com a gossos i celebrant escenes de degradació pública i mort.

Des del principi, va quedar clar que aquestes faccions extremistes salafistes, impulsades per l’odi i la venjança, pretenien fer una neteja ètnica. La campanya no va ser espontània, sinó el resultat de 14 anys d’incitació sectària.

La caiguda de Damasc va ser sobtada, i la commoció que va provocar ha desencadenat un temor generalitzat de genocidi contra les minories. Fa més d’una dècada, des de l’inici de la crisi siriana el 2011, els alauites han estat marcats per al seu extermini: desenes de milers de militants estrangers, atrets per la crida al «gihad» contra el govern del derrocat president Baixar al-Àssad, un alauita, van entrar a Síria corejant lemes com «Alauites a la tomba, cristians a Beirut!».

Aviat van proliferar les fàtues que decretaven que la sang, les propietats i les dones de cristians, drusos i alauites eren «halal». A la primera gran massacre a Jisr al-Shughur el 2011, 120 policies sirians van ser executats i llançats al riu Orontes (Nahr al-Asi).

Poblacions senceres van ser desplaçades de zones com Al-Mukharram Alfuqaney, amb més de 34.000 residents expulsats i més de 300.000 famílies d’Idlib reassentades a les seves llars.

Per aquesta època, l’extremadament sectari xeic Adnan al-Arur, parlant des de Riad al canal de televisió Al-Wisal, va demanar explícitament l’extermini dels alauites: «Oh, alauites, per Al·là, us trossejarem i us donarem de menjar als gossos». Va instar: «Feu el gihad i Al·là us recompensarà amb la terra i les dones dels alauites».

De manera similar, el clergue salafista Yassin al-Ajlouni va emetre una fàtua declarant: «Pren dones alauites i druses, però està prohibit casar-s’hi. Fes-les servir com vulguis, sense matrimoni». Aquesta incitació aviat es va estendre entre els clergues salafistes d’arreu del món àrab, cosa que va provocar matances massives i altres atrocitats.

Una de les més notòries va passar a Latakia el 2013, quan 190 alauites, entre ells 57 dones i 18 nens, van ser assassinats a la nit. Altres massacres van seguir a Hama, Homs, Latakia, Tartous i Ghouta oriental, cadascuna de les quals es va cobrar la vida d’almenys 100 persones, normalment durant els enfrontaments entre l’exèrcit sirià i les forces extremistes islamistes.

Avui, però, ja no hi ha aquests enfrontaments, només HTX i els seus grups afiliats apunten les armes contra civils alauites indefensos.

De massacres aïllades a purgues sistemàtiques

Els atacs recents s’han convertit en un genocidi a gran escala a causa de dos factors clau: un bloqueig mediàtic gairebé total i la constant representació falsa de les atrocitats com a actes aïllats de venjança, sense relació amb HTX. Durant el primer mes del que es va descriure àmpliament com a «incidents individuals», els xeics, jutges, acadèmics i agricultors alauites van ser blanc específic.

Tot i les afirmacions que la violència va ser esporàdica i reaccionària, la seva documentació explica una història diferent: la d’atacs sistemàtics a llocs sagrats, detencions massives, saquejos, desplaçaments forçosos i destrucció de llars.

Tots van ser catalogats pel Centre Nacional de Documentació de Violacions de Síria, que va publicar fotos i vídeos a Facebook abans que Meta eliminés la pàgina en un aparent intent de censura. El grup continua compartint contingut a través de WhatsApp malgrat els continus intents de suprimir el seu treball.

Profanació, execucions i expulsions forçoses

Entre els nombrosos exemples il·lustratius de les repetides violacions a les comunitats alauites i cristianes hi ha la destrucció de tombes i santuaris, la profanació d’esglésies, els atacs als fidels, la crema de l’arbre de Nadal a Hama i la incineració de la tomba d’Abu Abdallah al-Khasibi.

Només entre el 8 i el 25 de desembre, els grups extremistes salafistes van atacar esglésies, van assaltar poblets cristians, van disparar contra símbols religiosos i van matar cuidadors de santuaris. La següent breu llista d’incidents verificats il·lustra com en són de sistemàtics i freqüents aquests atacs:

– 19 de desembre del 2024: Es va disparar contra l’església ortodoxa grega de la ciutat de Hama. El bisbe Nicholas Baalbaki, metropolità ortodox grec de Hama, va dir: «Van arribar grups de persones armades, ens van apuntar amb les seves armes, van trencar creus, van escodrinyar les parets de l’església i se’n van anar».

– 22 de desembre de 2024: Al poblet sirià de Safsafa, es van  violar propietats d’alauites i cristians, es van extorsionar diners i les seves dones van ser objecte de violència.

– 23 de desembre del 2024: Grups extremistes islamistes afiliats a HTX cremen l’arbre de Nadal a Hama. Es va disparar contra joves cristians que intentaven evitar la crema de l’arbre.

– 24 de desembre de 2024: El mausoleu dels alauites al poble de Barouha, prop de la ciutat de Talkalakh a Homs, va ser atacat per grups extremistes islamistes. La seva tomba va ser cremada, les seves pertinences robades i destruïdes.

– 25 de desembre de 2024: Militants van calar foc a la tomba de 700 anys d’antiguitat d’Abu Abdallah al-Khasibi, un important erudit de la comunitat àrab alauita, i cinc civils alauites que cuidaven del santuari van ser massacrats. Militants armats van trepitjar els cadàvers i van posar per a les fotografies.

– 5 de gener de 2025: Al barri cristià d’al-Kasa, a Damasc, un militant extremista salafista a cavall i amb una bandera de l’ISIS va desfilar pel barri a la plaça Burj al-Rus. A més, es va fer un anunci al barri cristià per exigir l’ús del hijab, i es va ordenar a homes i dones que no caminessin junts.

– 15 de gener de 2025: La Universitat privada cristiana al-Hawash de Homs va ser violada i es van imposar les creences islamistes salafistes a tots els membres de la institució.

– 15 de gener de 2025: Al barri cristià d’al-Qasda, a Damasc, un cotxe ple de militants extremistes islamistes armats procedents de Ghouta, que portaven màscares, va intentar distribuir fullets que imposaven l’ús del nicab i demanaven la prohibició de fumar. Quan els joves cristians van intervenir, els militants van disparar a l’aire per intimidar la multitud, i es va produir una baralla.

– 16 de gener del 2025: L’església ortodoxa grega de Hama va ser atacada de nou i la porta de l’església va ser destruïda.

– 15 de febrer de 2025: Es van assaltar pobles cristians a Wadi al-Nasara (Vall dels Cristians) i es van segrestar 12 joves cristians. Tres van ser alliberats més tard i nou van ser retinguts com a ostatges, a causa del repic de les campanes de l’església.

– 17 de febrer de 2025: Al poble de Zaydal, a Homs, grups extremistes salafistes van atacar el cementiri cristià, destruint creus i alguns símbols religiosos cristians.

Tant les comunitats alauites com les cristianes es van enfrontar a detencions massives, violentes invasions de llars, evacuacions forçades i saquejos a gran escala. Pobles com Kafr Nan, Cobbarin, Talbiseh i Talkalakh van ser objecte de bombardejos d’artilleria, robatoris de propietats i execucions públiques.

L’11 de gener, el líder de l’oposició siriana George Barshini va declarar que HTX estava duent a terme un genocidi sistemàtic, afirmant que milers d’homes alauites havien estat detinguts en 40 presons, amb plans a llarg termini per exterminar-los.

Desaparicions, dipòsits de cadàvers i fosses comunes

El 2 de gener, al poblet d’al-Ghawr, dos combois de l’HTX van arribar a l’alba, van obrir foc indiscriminadament, van assaltar l’escola, van intimidar els estudiants, en van ferir molts i van executar residents als carrers. L’ancià Ahmad Mari Jardo va morir mentre fugia, i quatre joves van ser abatuts a trets en intentar protegir-lo. Els cadàvers van ser abandonats a la seva descomposició, a les famílies se’ls va negar el dret a enterrar els seus morts i el saqueig va continuar sense oposició.

El 5 de gener, 34.000 persones van ser desplaçades de la zona alauita d’al-Mukharram Alfuqaneyin, Homs. A tot Homs, la població alauita està sent ràpidament liquidada. Més de 300.000 famílies, la majoria estrangeres, són portades d’Idlib i s’instal·len a les cases dels alauites.

Un resident del poblet de Matnin, a Hama, va informar el 12 de gener que «totes les cases del barri occidental (barri alauita) van ser robades i incendiades, totes les seves propietats van ser robades, la gent va ser expulsada del poblet, van ser amenaçats de mort i execució si tornaven al poblet».

El 16 de gener, al poble de Cabborin, Homs, es va disparar amb armes pesades contra habitatges a partir de les 8 del matí i fins a les 5 de la tarda. Més tard, els militants extremistes van dur a terme batudes, registres i detencions aleatòries, arrestant desenes de persones, la majoria civils, que van ser acorralades i portades al riu Orontes (Nahr al-Asi).

A més, molts vilatans, inclosos els més grans de 60 anys, van ser copejats i torturats durant més d’una hora. Van ser sotmesos a abusos sectaris, insults i humiliacions, mentre estaven atrapats sota setge, sense poder sortir de la zona.

El 17 de gener, almenys 300 persones de Homs-Cobbarin, Talbiseh i el poblet kurd de Dasnieh van ser arrestats i portats «a la riba del riu Orontes, on les van executar totes».

El 24 de gener, el periodista Wahid Yazbek, amb seu a Homs, va informar sobre nombrosos assassinats als dipòsits de cadàvers dels hospitals:

«Hi ha dotzenes de cadàvers sense identificar als hospitals de Homs. A l’Hospital al-Walid es van trobar 23 cadàvers sense identificar. Hi ha 102 cadàvers al Gran Centre Forense d’al-Waer i a l’hospital Karm al-Loz. La majoria tenen la cara desfigurada.»

El periodista Nidal Hamade va observar:

«Els hospitals de Homs segueixen rebent els cadàvers de desenes de persones procedents de les presons de Homs i Hama, totes mortes sota tortura i després afusellades amb una bala de gràcia al cap. La majoria dels cadàvers pertanyen a soldats i oficials que van desaparèixer els primers dies després de la caiguda del règim. Ara estan sent liquidats.»

El 31 de gener, al poblet d’Arza, a Hama, tots els homes alauites van ser executats a la llera del riu Orontes. Es van produir execucions similars a Homs, amb almenys nou morts i molts segrestats. La massacre de Fahel, on 58 residents van ser assassinats i una noia va morir de xoc al costat del cadàver del seu pare, va ser la primera reconeguda pel governador de l’HTX de Homs. Altres massacres han estat negades o atribuïdes a actors rebels.

Després del col·lapse de Damasc, més de 30.000 soldats sirians es van rendir, però des de llavors han desaparegut. Les famílies es van manifestar exigint respostes, mentre sorgien informes de centenars de cadàvers no identificats trobats als dipòsits de cadàvers dels hospitals. Molts mostraven signes de tortura i execució. Els periodistes van confirmar que els cadàvers eren majoritàriament de soldats que van desaparèixer els primers dies de la presa de poder de l’HTX.

Aquestes històries representen només un recompte selecte dels actes violents verificats duts a terme contra les minories sirianes, especialment alauites i cristianes, des del derrocament del govern d’al-Àssad.

El destí de les dones

Entre el desembre del 2024 i avui, desenes de dones han estat víctimes de segrestos. Algunes van ser trobades més tard assassinades i mutilades, entre elles la professora Rasha al-Ali de la Universitat de Homs. Els vídeos mostren el segrest de dones alauites i cristianes.

Una supervivent va informar que 70 dones van ser segrestades només del seu poble. Els mitjans de comunicació locals van estimar que més de 100 dones professionals, entre elles metgesses, enginyeres i professores, van ser segrestades en només dos dies. Hi ha la por generalitzada que algunes d’aquestes dones puguin haver estat traslladades a Idlib, on HTX ha regnat durant gairebé una dècada, i que ara hi pugui haver un mercat d’esclaves o de trànsit d’òrgans, semblant a les pràctiques de l’ISIS.

Un gran nombre d’homes segrestats també van ser executats extrajudicialment. Només fins al 18 de febrer, hi va haver almenys 53 casos documentats de segrestos i execucions extrajudicials, tot i que el nombre real és certament molt més gran.

«Mateu, però no feu fotos ni enregistreu vídeos»

Les ordres internes de l’HTX descoratjaven la documentació de les violacions per part dels seus quadres armats. Altes figures extremistes salafistes, entre elles Huzayfa Azzam i el comandant de l’HTX Abu Mahmoud al-Sus, van donar instruccions als militants de «matar, però no fer fotos ni enregistrar vídeos». La violència es va emmarcar com «la neteja de les restes de l’antic règim», amb instruccions estrictes de no deixar proves digitals.

Sus va ser la primera persona a entrar a l’estudi de la televisió estatal siriana després de la caiguda de Damasc. En aquell moment, mentre celebrava la revolució, va transmetre el missatge que «tot el poble sirià és un». Tot i això, en marcat contrast amb aquest missatge, el 13 de gener va fer una crida pública al genocidi, declarant:

«Us instem que, si voleu fer alguna cosa, no ho enregistreu. No us exposeu ni exposeu als altres. Feu el que vulgueu, però no ho filmeu. Filmar només perjudicarà la revolta i els revolucionaris. No filmeu, i si filmeu, no ho publiqueu. No ens beneficiarà. Només ens donarà un mal de cap, ja que ho haurem d’encobrir. No cal. Feu el que vulgueu, però no filmeu. És inconvenient, us dono la llibertat de desfer-vos dels [pinxos d’Assad], ningú us ho impedirà.»

El 6 de març, un grup que es feia dir «Escut de la Costa» va anunciar la resistència armada a les matances en curs. Un dia després, HTX va llançar una campanya militar a gran escala a la regió costanera de Síria. Es van bombardejar pobles, es van assassinar famílies i es van cremar cases. Els altaveus de les mesquites de les principals ciutats van cridar a l’extermini dels alauites.

Segons l’Observatori Sirià de Drets Humans (OSDH), amb seu al Regne Unit, 6.316 persones van ser assassinades entre el 8 de desembre i el 18 de març. La documentació local suggereix que la xifra real supera les 30.000, amb pobles sencers arrasats.

Es va informar que els dies 7 i 8 de març, al poblet de Barmaya, a prop de Baniyas, 25 persones van ser assassinades i 65 cases incendiades. Les zones rurals de Tartús i Banyas van ser bombardejades durant dies, i els atacs amb drons es van dirigir contra civils que fugien. Al poblet de Barmada, les cases van ser saquejades i després incendiades. Es van registrar fosses comunes a Jabla i Qardaha. Alguns cossos van ser vestits amb uniformes militars per disfressar les massacres com a baixes en combat.

Un silenci internacional ensordidor

La condemna de l’ONU només va arribar després d’una sessió a porta tancada sol·licitada pels presidents rus i estatunidenc, Vladímir Putin i Donald Trump. En resposta, HTX va ordenar l’eliminació dels cossos per amagar les proves.

Els cadàvers van ser cremats, llançats al mar o en barrancs. Algunes famílies van informar que els seus éssers estimats van ser enterrats sense el seu coneixement. Al poble de Snobar, la supervivent Raghda Ali va publicar una llista de més de 130 víctimes, moltes de la mateixa família. «La gent del meu poble, les meves germanes, els meus veïns, els meus parents, tots han desaparegut». Va acabar la llista amb les paraules: «I la llista continua».

A Baniyas, es va calar foc a cadàvers i cases. Els cossos van ser llançats a les valls. L’11 de març, Qardaha, el poble natal de la família al-Àssad, va ser incendiat. Un militant extremista islàmic va filmar les flames, jactant-se que havien mort «almenys 300 persones».

En un cas punyent, Zarqa Sebahiyeh, de 86 anys, es va veure obligada a veure com els cadàvers dels seus dos fills i el seu nét es descomponien al carrer durant quatre dies. Se li va negar un enterrament. La seva casa saquejada està ocupada ara pels assassins de la seva família, que segueixen vivint davant seu.

Quan el governador de HTX va visitar el lloc per oferir els seus condols, l’acompanyava el famós cabdill Hassan Soufan. Mentre les mares afligides suplicaven justícia, ell responia amb un somriure: «No tornarà a passar».

A mesura que els cadàvers s’amunteguen i desapareixen poblets sencers, l’anomenada Síria de la postguerra es revela no com un moment de reconciliació, sinó com una nova fase de represàlies sectàries organitzades, possibilitades pel silenci, enfosquides per la narrativa i que es desenvolupen amb impunitat.

Font: The Cradle

Foto: Alauites que fugen de la violència a la regió costanera de Síria creuen el riu Nahr el-Kabir per arribar a un lloc segur al Líban (Reuters/Mohamed Azakir, 11.03.2025).