“Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com a blat; però jo he pregat per tu perquè la teva fe no falli; i tu quan hagis tornat a mi, enforteix els teus germans” (Lluc 22, 31 i 32)
El dia anterior a la seva mort sobtada, és a dir el mateix dia de la Resurrecció del seu Senyor, el papa Francesc va realitzar la seva benedicció anual Urbi et Orbi (per a l’urbs de Roma i per a l’orbe sencer). I del seu missatge previ cal destacar-ne la crida contra el gran projecte europeu de rearmament. Un rearmament europeu que té un pressupost que dobla el que abans es va empassar la COVID. El dobla malgrat que la lluita contra la pandèmia ja “va gaudir” d’una partida econòmica descomunal i desproporcionada dedicada a la compra d’una quantitat absolutament innecessària de vacunes. En el seu missatge, Francesc també es va referir a tragèdies com la de Gaza, la d’Ucraïna o la de la RD del Congo.
En els seus dotze anys de papat van ser freqüents, com és lògic, aquestes referències als conflictes més variats i successius. I algunes vegades també va fer crides al desarmament. Però aquesta vegada, aquesta crida va revestir una càrrega especial, ja que en aquest moment el rearmament europeu és el projecte estrella de les elits globalistes que, des de l’amplíssima xarxa de polítics i mitjans que controlen, tant van mimar sempre Francesc políticament i mediàticament. Així que podria ser considerat com un important correctiu a aquestes elits, o fins i tot un veritable enfrontament amb elles. Una cosa força excepcional en un Francesc que sempre havia col·laborat amb els seus projectes. Aquesta crida també té una transcendència excepcional pel fet que ell sabia que les seves hores estaven comptades i que segurament es tractava del seu darrer missatge solemne.
Tanmateix, tot això, que s’està donant en un complexíssim marc geopolític mundial, ha de ser analitzat amb una sagacitat i un discerniment que vagin més enllà de les conegudes, manipulades i manipuladores categories de sempre. Categories com les d’esquerres o dretes, conservadorisme o progressisme, democràcia o autocràcia, capitalisme o comunisme, liberalisme o estatalisme, etc. Són força els motius per no deixar-nos embolicar en aquestes categories ja obsoletes. N’enumeraré tan sols tres:
– El terriblement destructor capitalisme de finançarització, que des de fa més d’un segle han aconseguit imposar a tot Occident “les nostres” elits “filantròpiques” propietàries de la Fed, té poc a veure amb el capitalisme semiestatal de la Xina, basat en una economia real/industrial així com en el control estatal dels bancs més grans. I tanmateix, tots dos poden ser considerats capitalismes.
– La ideologia progressista Woke és només una màscara per legitimar i tornar electorament atractives unes “esquerres” polítiques que treballen per a aquestes elits. Gràcies a elles han aconseguit assegurar els objectius que realment els importen: el control de la impressió i el flux del dòlar i l’euro, assegurar-ne la condició de moneda mundial de referència, les guerres d’agressió internacional, el pillatge dels recursos, el control de les vies de transport de recursos com el petroli o el gas…
– Hi ha molts punts en comú entre antiglobalistes oposats entre si, com són Trump i Xi Jinping o Trump i Putin, mentre que són pràcticament irreconciliables les diferències entre estatunidencs: l’estatunidenc Trump (o el seu vicepresident James D. Vance) i els globalistes/demòcrates estatunidencs amb la seva ideologia Woke.
Per a alguns, el papa Francesc va ser, com el va qualificar el mateix president Milei, un imbècil esquerrà fill de puta, el representant del mateix Satanàs. Per molts altres va ser, sens dubte, un maçó infiltrat a l’Església catòlica fins arribar a la seva mateixa cúpula. Fins i tot un bisbe i papa il·legítim. Per contra, per a d’altres ha estat un gran papa, realment progressista, fins i tot el millor papa de la història. Un papa que ha fustigat el liberalisme i ha optat pels pobres; que ha clamat contra el canvi climàtic; etc. L’anàlisi dels diferents posicionaments sobre les qüestions de moral plantejades per Francesc exigiria per si mateixa un article en què es diferenciés clarament entre el progressisme sincer i la perniciosa influència de la ideologia Woke, en què, per exemple, el maltusianisme hi ocupa un lloc clau.
Pel que fa a les crítiques a Francesc sobre qüestions litúrgiques i el dany causat pel Concili Vaticà II, del qual Francesc en va ser un fidel seguidor, ni tan sols mereixen la meva atenció. Com, invocant la Tradició, se’l pot acusar d’haver acabat amb la Missa Tridentina de 1570, quan en realitat va ser aquest ritu de sant Pius V el que menyspreà la veritable tradició, la que venia des del mateix Sopar celebrat pel Senyor la nit abans de la seva captura? El Concili Vaticà II tan sols va fer el que havia d’haver estat fet sense més demora: preguntar-se de debò que és el que feia Jesús quan ens va convidar a fer el mateix, però ara “en memòria” seva (1Corintis 11, 24-26). Allò que els primers cristians anomenaven La fracció del pa a les cases (Fets 2,46), que a partir del segle IV va ser anomenada la Missa (de “Ite missa est”: paraules finals de comiat) és totalment incomprensible si ho desarrelem de les antiquíssimes categories del Peisaj jueu (la Pasqua).
Personalment no m’identifico amb cap d’aquestes dues posicions tan oposades, o extremadament crítica o extremadament elogiosa, a les quals m’acabo de referir. Les anàlisis i els arguments a favor d’una o altra han saturat aquests dies els mitjans de comunicació. Ni encara que tots deguem un gran respecte a qualsevol mort, no puc participar en l’allau d’elogis post mortem, tan acrítics, com ara se li estan dedicant. Per la meva banda, fonamentaré les meves valoracions sobre Francesc i el seu papat no en informes de segona mà sinó en les meves pròpies experiències personals, com acostumo a fer darrerament respecte a les més diverses qüestions.
Pel que fa a aquestes experiències personals no puc deixar de referir-me al comportament molt decebedor de Francesc durant més d’una dècada, tant pel que fa a les nostres pròpies peticions, que li van ser lliurades directament en mà pel nostre amic i mestre en la no-violència Adolfo Pérez Esquivel, com respecte a d’altres importants assumptes internacionals directament relacionats amb aquestes peticions. Tot i això, prefereixo ser de nou benèvol i quedar-me finalment només amb el seu darrer missatge Urbi et Orbi. Això no m’impedeix optar per una posició considerablement crítica.
Acabo d’utilitzar l’expressió “de nou” perquè en el moment de la seva elecció com a papa, ja vaig optar per jutjar de la manera més benèvola possible el seu comportament en el cas del suposat abandonament de dos companys jesuïtes segrestats per la dictadura. És el que va fer també Adolfo Pérez Esquivel, molt més bon coneixedor que jo de tot el que es refereix a Jorge Mario Bergoglio. Adolfo sempre va defensar que Francesc no va col·laborar amb la dictadura, tot i que no s’hi hagués enfrontat amb l’energia amb què ho van fer alguns altres clergues. Alguns van arribar a ser assassinats: els bisbes Enrique Angelelli i Carlos Ponce de León, així com més de quaranta sacerdots i religioses. Adolfo fins i tot va prologar el llibre La lista de Bergoglio, en què es relata com aquest va ajudar un centenar de persones a escapar de la dictadura.
Aquesta mirada benèvola sobre Bergoglio em va portar fins i tot a l’enfrontament amb el director d’un diari conegut que, contràriament al que jo vaig fer, va optar per donar suport a les crítiques (excessives des del meu punt de vista) d’analistes com Horacio Verbitsky. Tot i que aquest enfrontament també va tenir a veure amb el fet que em va resultar extremadament dur que aquest diari fos tan intransigent amb el suposat col·laboracionisme de Francesc (acusant-lo de no haver defensat els seus dos companys jesuïtes), mentre, tan sols uns mesos abans havia estat totalment tolerant amb Moratinos, el ministre “socialista” que va rebre a Madrid el monstre Paul Kagame (responsable de milions de crims) amb somriures i copets a l’esquena.
La no col·laboració de Francesc amb la dictadura és una cosa que sembla confirmada fins avui per diversos investigadors, com és el cas de l’historiador i periodista Marcelo Larraquy. Tot i que una cosa molt diferent és la valoració elogiosa que Marcelo Larraquy fa dels èxits del seu papat. Una valoració també excessiva des del meu punt de vista, igual que des del punt de vista de veritables experts vaticanistes com Eric Frattini. Una valoració excessivament elogiosa que, no obstant, és molt majoritària a Occident i que arrasa en tots els mitjans corporatius i estatals controlats per Black Rock i Vanguard. Aquesta és la sinopsi amb què Marcelo Larraquy promociona el seu llibre Código Francisco: Cómo el Papa se transformó en el principal líder político global y cuál es su estrategia para cambiar el mundo:
“Des de la Santa Seu, Francesc ha alçat la veu per denunciar les ferotges conseqüències del canvi climàtic i del capitalisme salvatge, la vulnerabilitat dels pobres, el tràfic de persones, el narcotràfic, les màfies i la desgraciada marxa de milions de refugiats i immigrants. De la mateixa manera, amb la seva diplomàcia i discerniment va aconseguir reanimar les relacions entre els Estats Units i Cuba, reactivar les estancades converses de pau a Síria i afrontar l’avenç gihadista a l’Orient Mitjà promovent el diàleg ecumènic i interreligiós. La seva crida a la misericòrdia i la comprensió a favor dels divorciats, els homosexuals i les noves famílies ha animat una discussió que inclou feligresos i consagrats, però ha posat en alerta els sectors conservadors que resisteixen la seva heterodoxa manera d’entendre el missatge bíblic.”
Segur que la major responsabilitat de la manca de resultats concrets a què es refereix Eric Frattini no va ser de Francesc, sinó dels seus oponents. No podem, doncs, ser crítics amb ell per aquest motiu. Però tampoc no podem afirmar que s’hagin donat èxits que en realitat no han estat aconseguits. Una cosa són les paraules reformistes o les declaracions d’intencions i una altra cosa són els fets. L’astut Obama es va presentar electoralment com un reformador del fosc món de les finances, però en realitat n’era un còmplice, un home de les elits financeres.
En el cas de Francesc, no parlo de complicitat com la d’Obama. Simplement qüestiono la realitat de tots aquests èxits que enumera Marcelo Larraquy. Simplement recordo que de les paraules als fets hi ha un bon tros. I els gestos simbòlics (renúncia a viure a les estances papals del Vaticà, fer de Lampedusa, amb els seus centenars d’africans acollits, el destí del seu primer viatge…) són importants, però no es poden considerar “èxits” en el sentit habitual del terme. Una cosa semblant es podria dir de les encícliques i d’altres documents.
D’altra banda, hi ha diversos elements dignes de ser tinguts en compte. Alguns massa foscos. Està més que documentat que, per exemple, les elits que tant van protegir Francesc van fer, al contrari, la vida impossible a Benet XVI. Fins i tot arribant a negar a l’IOR del Vaticà el codi SWIFT, imprescindible per a qualsevol transferència internacional. Van possibilitar així intencionadament i eficaçment l’accés de Jorge Mario Bergoglio al papat. Hillary Clinton, molt preocupada per la transparència del Banc del Vaticà (oh, quina bona dona!!), va pressionar extremadament (en representació d’Obama i Soros) Benet XVI.
Però la clau és que no podem desconèixer fets com aquell que Benet XVI era totalment incompatible amb la “progressista” ideologia Woke. Una ideologia que per a aquestes elits s’ha anat convertint en una estratègia imprescindible per entronitzar al poder polític unes “esquerres” que, gràcies a la seva màscara progressista Woke, han de convèncer la majoria electoral i, un cop al poder, executar les polítiques de dominació unipolar globalista. No podem desconèixer fets com que Benet XVI tingués el ferm propòsit d’estrènyer llaços amb el Patriarcat de Moscou. Un veritable tabú per a unes elits per a les quals també era clau separar Rússia d’Europa.
No és estrany sinó summament revelador que Benet XVI, el primer papa que va començar a enfrontar de debò el problema de la pederàstia, sigui tan sistemàticament acusat d’encobrir-la, mentre que l’encobridor Joan Pau II ha estat elevat als altars. “Casualment” el russòfob papa polonès, gran aliat de Reagan i la Thatcher, va ser una peça fonamental per a l’esfondrament de la Unió Soviètica, així com un ariet contra les vel·leïtats d’aquells que pretenen fer una lectura dels textos evangèlics i bíblics en clau d’alliberament integral.
*****
Per tant, la meva primera pregunta seria aquesta: Igual que Karol Wojtyla no va aconseguir integrar en un marc d’anàlisi geopolítica global la seva pròpia experiència vital a la Polònia atacada per la Unió Soviètica, de manera que la seva russofòbia va condicionar tota la seva ideologia… ¿li hauria passat una cosa semblant a Jorge Mario Bergoglio, que, des de la seva mentalitat i simpaties progressistes, sembla que va ser incapaç d’intuir el ferotge rostre que s’amagava darrere les amables màscares progressistes amb què es cobrien gent com Obama, Soros o Lynn Forester de Rothschild?
Diverses vegades m’he referit ja al fet que “Jesús percebia els pensaments d’aquelles elits que acabarien amb ell, els coneixia bé i sabia el que amagaven a l’interior (Mateu 9, 4; Joan 2, 24).[…] Que n’és de fàcil deixar-se manipular pel poder i els seus paranys! Que n’és de difícil descobrir el veritable rostre darrere les màscares i les intencions ocultes als cors!”. Reitero aquesta pregunta de manera més alarmant encara: La lluciferina propaganda de les elits globalistes va aconseguir atrapar Francesc gràcies a aquesta mateixa educació, amabilitat i astúcia pròpies de Satanàs contra les quals ell mateix alertava el clergat i els bisbes? Un Satanàs a qui el mateix Francesc considerava no com una nebulosa sinó com un ésser personal.
I la meva segona pregunta seria aquesta: La presa de posició de Francesc, el dia de Pasqua, contra el rearmament europeu promogut per les elits globalistes podria ser considerada com un distanciament respecte a aquestes elits i un retorn al Crucificat/Ressuscitat? Un retorn realitzat en les hores que ell sabia que eren les últimes de la seva vida abans d’haver d’enfrontar-se a Ell cara a cara i al seu propi judici final.
Completaria aquesta segona pregunta amb una altra que m’obliga a entrar ja en la segona gran temàtica d’aquest article: Aquest procés interior de Francesc podria ser aquella possible conversió a què em vaig referir en el darrer dels quatre duríssims articles que vaig escriure el 2017 (justament també un dissabte de Vigília de Pasqua)? Van ser uns articles que tractaven sobre la seva solemne i vergonyosa petició de perdó a Paul Kagame, el responsable de les enormes matances dutes a terme a Rwanda i a Zaire/RD del Congo des del primer d’octubre de 1990. Petició de perdó a Paul Kagame, el més important i sanguinari “gendarme” genocida africà d’aquestes mateixes elits globals amb les que Francesc semblava tenir tant de feeling.
Què diríem de Pius XII si hagués demanat perdó solemnement a Adolf Hitler pels crims que van cometre els jueus en l’aixecament del gueto de Varsòvia o els que va cometre la resistència francesa contra els ocupants nazis i els seus col·laboracionistes? Aquesta comparació és absolutament pertinent. Els qui honestament i amb una dedicació suficient s’interessin a conèixer allò realment succeït (tan ocultat i tergiversat) en aquests països africans les darreres dècades, podran confirmar per si mateixos la pertinència d’aquesta comparació. L’única diferència entre un cas i l’altre és que els pobles de la profunda Àfrica negra no interessen als “nostres” mitjans ni, en conseqüència, a les nostres societats tan desinformades. Però aquests pobles no haurien d’haver importat al vicari de Crist a la terra, precisament per ser els últims, aquells amb els quals Ell es va identificar?
Per acció i omissió, el penós comportament del papa Francesc en aquesta enorme tragèdia africana és inexplicable sense un factor clau: la seva proximitat i simpatia envers els demòcrates, que des de Bill Clinton són el principal braç polític de les elits globalistes occidentals i que, en particular, ho han estat en la sagnant espoliació dels extraordinaris recursos naturals de la immensa RD del Congo. Uns demòcrates que han gaudit sempre de la simpatia no dissimulada de Francesc. A diferència de “l’impresentable” Trump, amb les seves “nefastes” polítiques (d’emigració, per exemple, o de qüestionament del canvi climàtic), que ha estat tractat sempre amb duresa pel “progressista” papa Francesc, mentre adoptava punt per punt l’agenda globalista.
Posteriorment a aquella històrica trobada amb Paul Kagame, Francesc va tornar a desconcertar totalment als qui hi havíem dipositat alguna expectativa de salvació per als soferts pobles de Rwanda i la RD del Congo: sorprenentment, nomenava com a primer cardenal de la història de Rwanda Antoine Kambanda, company de maldats de Paul Kagame. No va respondre mai als nostres documents que li van ser lliurats en mà en què li sol·licitàvem que rebés algun legítim representant de les víctimes majoritàries de Rwanda, víctimes que es compten per milions.
En un primer moment li va ser lliurat un extens document, traduït al castellà, en què el supervivent de la matança de Gakurazo el 5 de juny de 1994 relata com van ser assassinats l’arquebisbe de Kigali, dos bisbes, nou sacerdots i un religiós per ordre de Paul Kagame, que s’hi va referir amb el terme “escombraries”. Més d’un any després li va ser lliurat un document senzill, d’una sola pàgina, en què li demanàvem que escoltés les víctimes majoritàries. Mai no ens va respondre. Per contra, durant anys va anar rebent centenars d’esportistes, empresaris, etc. I, per descomptat, va rebre Paul Kagame, a qui va demanar perdó, com ja he explicat. Finalment, amb el nomenament del nou cardenal, Francesc, l’amant dels pobres i les víctimes, queia en una cosa molt difícil de qualificar, molt més que un simple error.
És molt trist que Francesc hagi tornat a repetir el mateix que va fer Joan Pau II, en una tragèdia incomparablement menor que la de Rwanda/Congo (els meus citats quatre articles porten per títol “La passió de Crist avui al Vaticà”, aquest és el primer, aquest és el segon i aquest és el tercer), com ens recorda Eric Frattini (minut 1:14:40 al 1:19:30 d’aquest vídeo): no va voler rebre monsenyor Romero, que va viatjar a Roma per explicar-li el que estava succeint al Salvador. Ni tampoc va fer la menor declaració sobre el que succeïa a l’Argentina de la dictadura del 76, malgrat haver rebut informes abundants i detallats.
En els anteriors projectes estrella de les elits esmentades (el de la vacunació i control social massius, el de la utilització d’Ucraïna per provocar l’esfondrament de Rússia o el d’imposar l’Agenda 2030) el papa Francesc ha estat (encara que sigui des de la inconsciència o la confusió) un col·laborador eficaç. Recordem que, per exemple, el Vaticà va estar a l’avantguarda de tots els estats del món en la imposició de l’obligatorietat de la vacunació. O la sorprenent crida a tot catòlic a posar-se la vacuna “per amor als altres”. Quin gran error, vist des de l’actual perspectiva, en què cada cop més científics i institucions confirmen els estralls provocats per unes “vacunes” que havien de frenar una pandèmia amb un origen artificial cada cop més evident!
O recordem l’arrogant reprimenda de Francesc al patriarca ortodox rus Kiril, acusant-lo de ser “l’escolà de Putin”. O molts altres posicionaments lamentables davant la guerra de l’OTAN i Rússia a Ucraïna. O la seva adhesió entusiasta a l’Agenda 2030. O altres iniciatives globalistes com la del nou Capitalisme Inclusiu, adhesió que igualment em vaig atrevir a criticar inequívocament en el seu moment. O la seva anàlisi tan atlantista del segle XX a la seva encíclica Laudato si’, mi’ Signore. Al punt 104, Francesc recorda “el gran desplegament tecnològic ostentat pel nazisme, pel comunisme i per altres règims totalitaris al servei de la matança de milions de persones”. Greu silenci sobre tantes i tantes guerres d’agressió o crims contra la pau, amb tantes desenes de milions de víctimes mortals, dels quals n’és responsable l’Occident cristià i, especialment, els Estats Units.
Però aquesta col·laboració de Francesc amb “les nostres” elits i els seus polítics progressistes va semblar haver-se tallat finalment amb la condemna del gran projecte europeu de rearmament. En aquest cas, segurament es tractaria d’un procés gradual. De manera que aquelles primeres preses de posició tan tendencioses van anar gradualment moderant-se. De manera que fins i tot el mateix president Putin, un cristià convençut i generós, acaba de referir-se al papa Francesc com una persona noble i amant de Rússia. Així el missatge Urbi et Orbi de Francesc, en el seu darrer dia de vida, hauria estat el colofó d’un positiu procés en què cal inscriure els seus molts posicionaments i moltes actuacions lloables al llarg dels dotze anys de pontificat.
Geopolítica amb Juan Antonio Aguilar – Fins al minut 17:40 (El Mundo por Montera, 22.04.2025)