La decisió del papa Francesc I de crear, en aliança amb els Rothschild i altres magnats amb les seves selectes fundacions, el Consell per a un Capitalisme Inclusiu amb el Vaticà és una notícia trista, o com a mínim ambigua, per a algú que, com és el meu cas, ha escrit un voluminós llibre titulat La hora de los grandes “filántropos”. En ell s’hi exposa com aquestes elits són les causants de les majors tragèdies humanes que hi ha hagut després de la Segona Guerra Mundial, així com de l’accelerat procés a Occident tant cap a una concentració cada vegada més gran de riquesa i poder a les seves mans com cap a unes creixents desigualtats cada vegada més abismals.
Com explico en els dos primers paràgrafs del meu anterior article, aquestes elits amb les que Francesc treballarà són també les que precisament van crear i segueixen sostenint a dia d’avui Paul Kagame. Els seus crims, com els d’aquestes elits, no són cosa del passat. Així anem veient cada vegada més clarament que la manera com va ser rebut aquest gran criminal al Vaticà no va ser un accident en l’itinerari personal de Francesc I. Més greu encara va ser el fet que li demanés perdó per l’odi de molts religiosos hutus, a ell que és l’iniciador i la personificació mateixa d’aquell odi que des del 1990 està arrasant Rwanda i la RDC provocant milions de víctimes mortals. Sense comptar ferits, violacions, espolis, èxodes, etc.
Ja no és fàcil sostenir que tals posicionaments fossin la conseqüència de la manca d’informació de Francesc I sobre semblant monstre. Després va venir el sorprenent nomenament d’algú molt proper a Paul Kagame com a primer cardenal de la història de Rwanda. Seríem uns ingenus si creguéssim que aquestes decisions de tanta transcendència són simplement resultat de la casualitat. Mantinguem la possibilitat que a Francesc I li faltés informació sobre els esdeveniments de la història més recent de Rwanda i el Congo. Però, com és que el cardenal que va presidir la Conferència Episcopal Argentina durant la sagnant dictadura de Videla, Massera i Agosti pot ignorar que aquests “filantrops”, amb els quals treballarà, arrasen països, no tenen cap mena d’escrúpols i, de moment –mentre segueixin ocupant amb prepotència la cúpula del poder mundial– són irreformables? Com pot ignorar que va ser Henry Kissinger qui, a les ordres de David Rockefeller i les grans famílies “filantròpiques”, va dirigir el cop d’Estat contra el president Salvador Allende i el Pla Còndor que va ensangonar Argentina i tota l’Amèrica Llatina?
Com explicar aquesta opció de Francesc I? No sé ben bé què en pensa aconseguir. Però em temo que ells segur que aconseguiran d’ell tot el que cerquen. Com a mínim, que els renti i blanquegi molt eficaçment la seva imatge. I, el que és més important, que el representant de Déu a la terra beneeixi el seu “Gran Reinici Econòmic Mundial”, possible ara amb una població mundial disposada a fer sacrificis. Es tracta d’una gran iniciativa de les elits a les qual Francesc simplement s’hi uneix o per les qual és captat? O Francesc I la ve preparant al costat d’ells des de fa ja temps? Què pretén? Que, igual que Zaqueu (Lluc 9, 1-10), es converteixin de sobte, donin la meitat de les seves fortunes als pobres i que aquells als quals van perjudicar els restitueixin quatre vegades més? Una cosa així, cercant sempre els rics, és el que fa l’Opus Dei des dels seus inicis. Serà també el que ara pretén Francesc? En diferents ocasions s’ha referit a aquest relat evangèlic.
Confesso que jo mateix m’he emocionat en més d’una ocasió llegint el conte Cançó de Nadal de Charles Dickens. El triomf de la Gràcia sobre l’avarícia és per a mi el més gran dels miracles. Serà el miracle final. Però dubto molt que Francesc aconsegueixi tal cosa de les elits amb les que està a punt de col·laborar. No crec que la figura de Zaqueu sigui la més adequada per a entendre tot aquest assumpte. Crec que els paral·lelismes evangèlics s’han de cercar més aviat en les elits que van acabar amb Jesús i van intentar, sense aconseguir-ho, acabar amb el seu projecte alliberador. Des de la pregària i l’anhel de comprensió del projecte del Jesús històric que ens transmeten els evangelis, em sembla que les claus per a explicar semblant opció de l’actual papa són unes altres.
Crec que aquestes claus més aviat tindrien a veure, en primer lloc, amb l’estreta relació entre els fins i els mitjans de tot projecte. És a dir, tindrien a veure amb el fet de no haver tingut prou en consideració la indivisibilitat entre fins i mitjans. La persona que he conegut amb la més profunda comprensió i identificació amb Jesús em va fer un dia el més profund i teològic comentari que he sentit sobre les temptacions de Jesús al desert (Mateu 4, 1-11; Marc 1, 12-13; Lluc 4, 1-13). Em va explicar que eren temptacions no sobre la missió de Jesús, que ell ja tenia molt clara, sinó sobre els mitjans per dur-la a terme. Mitjans de poder: el poder taumatúrgic per al seu propi benefici, el reconeixement de la gent, el domini “sobre tots els regnes del món”. La conclusió d’aquest relat és molt clara: per a instaurar el Regne de Déu a la terra… no es pot treballar amb el diable, ni adaptar-se als seus mitjans i mètodes! Que n’és de difícil entendre en els grans àmbits de la política i economia globals la convicció de mahatma Gandhi sobre com de decisius són no només els fins sinó també els mitjans!
La qual cosa ens connecta amb una altra de les possibles claus de l’opció de Francesc I: un pragmatisme massa xato, que sovint està allunyat dels subtils criteris que movien al crucificat-ressuscitat. Ens enfrontem a la important qüestió de com n’és d’inadequat el pragmatisme davant les grans decisions que marcaran la història del cristianisme. En elles només hi val la intuïció, la fidelitat a la suau veu del Senyor. Igual que el diable d’aquest relat, aquestes astutes elits, amb segles d’experiència, saben bé que les persones “pragmàtiques” són més fàcils de convèncer i captar que els autèntics líders espirituals, molt més intuïtius i independents davant el poder. No crec que les elits actuals siguin molt diferents d’aquelles que van ordir el complot contra Jesús, utilitzant Judes, el deixeble que aspirava a reconduir el Mestre per camins més “sensats”, “eficaços” i “políticament correctes”. Fins i tot podrien ser considerades com les hereves, en certa, manera d’elles.
Preguntar-nos si les decisions i el comportament dels papes actuals estan o no en sintonia amb la praxi de Jesús de Natzaret no és, ni de bon tros, una falta de respecte. El predecessor de tots ells, Simó Pere, el pescador, ja es va haver d’enfrontar a aquest escrutini en diverses ocasions. En una d’elles el seu Mestre va ser especialment dur amb ell. Pretenia alliçonar Jesús sobre els esdeveniments futurs i les opcions de Jesús davant d’ells –la seva mort i fracàs–, opcions incomprensibles des de les categories purament humanes de Pere: “Però Jesús es va girar i va dir a Pere: vés-te’n d’aquí, Satanàs, em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.” (Mateu. 16, 23). Més tard va ser Pau de Tars el qui va haver de reprendre Pere (Gàlates 2, 11-14). Que n’és de difícil la fidelitat a l’esperit de les benaurances i les malaurances (Lluc 6, 20-26), el programa d’aquell Jesús històric tan incòmode, aquell que fent-se un fuet va expulsar els mercaders del temple (Joan 2, 13-25)!
Aquestes dues claus anteriors estan estretament relacionades amb una tercera: la incapacitat o capacitat, absolutament intuïtiva, per detectar la hipocresia emmascarada de “grandesa” i “filantropia”. Només els éssers humans totalment oberts i desinteressats, sense prejudicis ni projeccions psicològiques pròpies, són capaços de detectar el que la gent realment amaga en els seus cors. Jesús percebia els pensaments d’aquelles elits que acabarien amb ell, els coneixia bé i sabia el que amagaven en el seu interior (Mateu 9, 4; Joan 2, 24). I era ben conscient de les seves fal·làcies i argúcies: “Guardeu-vos del llevat dels fariseus i saduceus” (Mateu 16, 11-12). Inicialment el títol del meu llibre era La hora de los grandes financieros. Però finalment, a la llum de l’Evangeli, la seva màscara de “filantropia” em va semblar que era la cosa més rellevant a destacar. La hipocresia era la que provocava la indignació més gran de Jesús (Mateu 23, 27-32; Marc 12, 38-40; Lluc 11, 43 i 20, 46). Que n’és de fàcil deixar-se manipular pel poder i els seus paranys! Que n’és de difícil descobrir el veritable rostre darrere de les màscares i les intencions ocultes en els cors!
¿Francesc I ha comès un altre gran error com el que va cometre amb la seva solemne recepció al gran criminal Paul Kagame? O com el que possiblement va cometre Pius XII (si el confrontem al missatge i la praxi de Jesús) no denunciant el nazisme públicament i de manera inequívoca, per molt que salvés calladament desenes de milers de jueus? O com el que segurament va cometre Joan Pau II brandant davant de tothom el seu dit amenaçador sobre el cap d’Ernesto Cardenal? Només Déu és capaç d’emetre un judici al respecte. Pel que fa a mi, l’únic dit amenaçador que m’importa en aquestes alçades de la meva vida –un dit que també es mourà un dia sobre molts caps papals de la història–, és aquest.
En tot cas –sense referir-nos a altres grans profetes i apòstols com monsenyor Romero a Amèrica o monsenyor Munzihirwa a l’Àfrica, sinó només a papes– em semblen molt més evangèlics papats “ineficaços” com el de Joan Pau I. Quin pesat silenci va caure sobre les circumstàncies de la seva mort! Un papat “ineficaç”, com “ineficaç” va ser la vida de Jesús. En el moment més decisiu de la seva vida, davant de Ponç Pilat, el màxim representant a Jerusalem de les poderoses elits de llavors, no va cedir ni un centímetre al pragmatisme. Ni la menor transacció. Amb tan sols els seus trenta i tants anys, quan encara podia fer tantes coses per la humanitat, es va autocondemnar irremeiablement: “Sí, tu ho dius, jo sóc rei. Per això he nascut i per això he vingut al món; per a ser testimoni de la veritat “(Joan 18, 37). Tant de bo m’equivoqui i ens trobem davant una fita històrica, davant d’una veritable genialitat de Francesc I guiat per la mà de Déu! Però la veritat és que trobo molt a faltar les denúncies profètiques frontals del Senyor crucificat-ressuscitat, i de tants altres després d’Ell, fetes sempre des de la terrible situació que les víctimes del poder pateixen segle rere segle.
Capitalisme inclusiu, en aliança amb el Vaticà (08.12.2020)