“El mal que [ara] resideix a Washington no té precedents en la història de la humanitat”

La situació a la que s’enfronta en aquest moment la humanitat és tan extrema que considero que les categories mítiques o mitològiques, i no les pures anàlisis de les ciències socials, són les més adequades per enfrontar-nos a aquesta realitat. I com que les mitologies i filosofies clàssiques estan pràcticament arraconades, ja que no interessen a l’Establishment atlantista que ens està portant a aquesta gravíssima i impredictible situació, he triat com a subtítol una afirmació de Paul Craig Roberts amb evocacions a d’altres mitologies més recents. Mitologies que a la nostra gent jove segur que sí que els arribaran, com són les de “El senyor dels anells” i altres de semblants. I potser també als no tan joves. De fet, els criminals dels grups neonazis d’Ucraïna i la propaganda criminal atlantista té el cinisme d’anomenar orcs les tropes russes.

Certament, és provocativa l’afirmació de Paul Craig Roberts. Aquest antic secretari adjunt del Tresor per a Política Econòmica, editor associat del Wall Street Journal i columnista a diversos mitjans, es concentra actualment en la publicació dels seus articles a la seva pròpia pàgina i als seus llibres. Tot i que el títol és tant o més provocatiu, almenys pel seu autor: Vladimir Putin. En sóc molt conscient. Però crec que ja s’ha acabat el temps de ser contemporitzadors amb els qui estan portant la humanitat cap a l’Abisme, tornant a fer servir terminologies pròpies de John R. R. Tolkien. Ja no hi ha temps per a tanta condescendència. Per això mateix avui em centraré en el provocatiu article de Paul Craig Roberts de l’1 d’abril passat.

Tot el món occidental viu a The Matrix

Les seves anàlisis solen ser lúcides com poques, però en aquesta exposa la més encertada breu síntesi que he llegit sobre la guerra d’Ucraïna, el seu context històric, les seves implicacions globals i el seu enorme significat per a tota la humanitat. Animo a la seva lectura completa. Segurament seran deu minuts de lectura molt ben utilitzats per aquells que estiguin preocupats i interessats a comprendre què és el que està passant al nostre món més enllà del sorprenent domini absolut de la propaganda sobre les ments dels nostres conciutadans. En tot cas, no em resisteixo a citar textualment el seu primer paràgraf:

“Així com tot el que li van dir sobre la Covid els mitjans de comunicació i els funcionaris de sanitat i del govern era fals, també ho és tot el que li han dit els mateixos mentiders propagandístics sobre Ucraïna. Els estatunidencs no han tingut més que mentides des de l’assassinat del president dels Estats Units John F. Kennedy, del seu germà, el senador dels Estats Units Robert Kennedy, president en espera, Martin Luther King, la guerra del Vietnam, l’11 de setembre, les inexistents “armes de destrucció massiva” de Saddam Hussein, “l’ús d’armes químiques” d’al-Àssad, les armes nuclears iranianes, les mentides extraordinàries sobre Gaddafi, la pandèmia de Covid, les invasions russes. Tot el món occidental viu a The Matrix, un món creat per la propaganda. La gran majoria de les persones a Occident no tenen ni idea de la realitat en què viuen. Això els fa impotents i completament incapaços de protegir la llibertat.”

Efectivament, com més endavant també escriurà ell en aquest mateix article, no estem davant d’un conflicte entre l’Occident lliure i la resta del món, infectat pel que sembla de governants autòcrates. Això és només el que ens diu la indecent i poderosíssima propaganda atlantista. Es tracta en realitat d’un conflicte entre la humanitat i unes reduïdíssimes elits atlantistes, increïblement posseïdes per un delirant afany de dominació mundial i una pretensió més delirant encara de ser els qui tenen el dret a reduir la població mundial a la que ells consideren la justa mesura. Són les grans famílies financeres que actualment controlen pràcticament la totalitat dels grans mitjans occidentals, especialment les grans cadenes de televisió, mitjançant els seus fons d’inversió: Black Rock, Vanguard, etc. Igual que controlen els bancs centrals, les accions de les grans farmacèutiques, de les companyies armamentistes, dels grans bancs i pràcticament tot el que existeix d’estratègic a Occident. Sense oblidar el control ferri que exerceixen sobre els governs i, per tant, dels mitjans de comunicació oficials.

Un desconeixement sorprenent d’uns esdeveniments històrics fonamentals

Tot això matisa en una petita mesura les formulacions de Paul Craig Roberts: no és tant a Washington on resideix el Mal, ja que l’Administració estatunidenca està absolutament controlada per aquestes elits des de fa massa dècades. Però el que sí que és cert i vull destacar és que va ser precisament l’assassinat de John F. Kennedy el fet històric que, ja fa més d’una dècada, jo també vaig identificar com el punt d’inflexió on les grans famílies “filantròpiques”, assassinant el president que havia començat a emetre nous dòlars que acabarien desplaçant els de la Fed, van donar un gir decisiu a la història mundial. Amb la impressionant barbàrie que van executar a Dallas, van mantenir el domini sobre la Fed, la impressió del dòlar i el control absolut de l’economia. Això és una cosa sobre el que vaig escriure ja fa anys:

“A l’estrany desconeixement del que és la Reserva Federal se n’hi afegeix un altre. No conec gairebé ningú que sigui conscient que tots aquells presidents estatunidencs que, igual que Theodore Roosevelt, es van enfrontar enèrgicament (abans o després d’ell) a aquests grans monopolis, especialment al monopoli del dòlar, van ser assassinats o van patir, com ell, intents d’assassinat: Andrew Jackson (1767-1845, setè president, al qual es va intentar assassinar), Abraham Lincoln (1809-1865, setzè president, assassinat als cinc mesos d’iniciat el seu segon mandat), James A. Garfield (1831-1881, vintè president, assassinat sis mesos després d’iniciar la seva presidència), John F. Kennedy (1917-1963, trenta-cinquè president, assassinat a la meitat del seu mandat aproximadament)… I això sense comptar ni aquells presidents que ‘van desaparèixer’ de l’escena de manera menys violenta ni a les moltes altres personalitats polítiques que van patir tota mena de seriosos problemes per causa del seu enfrontament a aquests monopolis.

Diguem-ho amb tota claredat: el fet que menys d’un centenar de persones tinguin la mateixa riquesa que mitja humanitat, 3.500 milions de persones, és una bogeria, és l’evidència de la radical perversió del nostre sistema occidental. Això és, a més, només la punta visible de l’iceberg. Els veritablement poderosos no són a les llistes de la revista Forbes sobre les persones més riques. I, encara pitjor, el poder mundial no només es va concentrant acceleradament en un nombre cada vegada més reduït de ‘famílies’ sinó que es tracta d’unes ‘famílies’ els crims de les quals venen de lluny; que no saben què és l’empatia ni tampoc els escrúpols; que es creuen superiors i més capaces que la resta dels mortals; que creuen que el poder i el dret a decidir per tots nosaltres els correspon com un patrimoni irrenunciable i que així ho proclamen ‘sense complexos’ d’una manera cada cop més pública i descarada.

[…]

La nit del 14 d’octubre del 1912, mentre es preparava per fer un discurs electoral a Milwaukee, Theodore Roosevelt va ser víctima d’un atemptat: va rebre un tret al pit que li va trencar una costella. Amb la bala allotjada al pit, va insistir a fer el discurs d’una hora abans de permetre que el traslladessin a l’hospital. Al prefaci ja em vaig referir a les seves tremendes batalles legals contra els grans monopolis d’aquestes famílies. Curiosament, tots aquells presidents estatunidencs que, igual que Theodore Roosevelt, es van enfrontar enèrgicament (abans o després) a la creació d’un banc central controlat per bancs privats, van ser assassinats o van patir intents d’assassinat. I això sense comptar aquells que ‘van desaparèixer’ de l’escena de manera menys violenta:

– Andrew Jackson. Va patir un intent d’assassinat. Aquest president, nascut al si d’una família d’emigrants molt humil i el primer elegit per sufragi universal, estava decidit a acabar amb el poder dels banquers centrals. El 1832 va fer d’aquesta qüestió el centre del programa electoral per a la seva reelecció, programa que va girar al voltant de la polèmica sobre la renovació de la concessió del Poder Federal al Second Bank of the United States. Els actes de la campanya reunien veritables multituds que el consideraven el seu defensor davant de les elits. El 1836, ja reelegit, va vetar l’intent de renovar l’estatut del Second Bank of the United States, aprovat pel Congrés. Recullo una sola de les seves denúncies: ‘Si el poble nord-americà alguna vegada permet als bancs privats controlar l’emissió de la seva moneda […] privaran el poble de tota propietat fins que els seus fills es despertaran sense sostre al continent que els seus pares van conquerir’.

– Abraham Lincoln. Durant la Guerra Civil (1861-1865), va haver de recórrer al crèdit de la família Rothschild, igual que els Confederats del Sud, amb un interès del 25% i fins i tot del 36%. El 1773, l’alemany Mayer A. Rothschild (1744-1812) havia afirmat: ‘Les guerres han de ser dirigides de manera que les nacions implicades s’enfonsin encara més en els seus deutes i romanguin llavors sota el nostre poder’. El 1865, el mateix any en què va ser assassinat, Abraham Lincoln s’havia negat a pagar als banquers els interessos del deute i, gràcies a la seva Llei de Moneda de Curs Legal de 1862, havia fet que el Tresor emetés 449.338.902 dòlars propis. Va ser assassinat el 1865 i la seva llei immediatament derogada.

Durant la Guerra Civil, havia afirmat: ‘Tinc dos grans enemics: l’Exèrcit del Sud davant meu i els banquers darrere. De tots dos, el que està darrere és el meu enemic més gran’. I també: ‘Els poders del diner s’alimenten de la nació en temps de pau i conspiren contra ella en temps d’adversitat. Són més despòtics que un monarca, més insolents que l’autocràcia i més egoistes que la burocràcia. Denuncien com a enemics públics tots els qui qüestionen els seus mètodes o treuen a la llum els seus crims’.

Ja en aquell llunyà conflicte, aquestes grans famílies utilitzaven els mitjans de comunicació per segrestar la democràcia. En un editorial titulat ‘Els Greenbacks [així es van anomenar els nous bitllets] de Lincoln’, del diari londinenc The Times, s’hi podia llegir: ‘Si aquesta malvada política financera, consistent en la creació de diners per l’Estat, que s’està duent a terme a la República Nord-americana continua en vigor, per fi podrà emetre els seus propis diners sense costar-li res. Tindrà tots els diners necessaris per dur a terme el comerç. Pagarà tots els seus deutes i mai més els contraurà. Amèrica del Nord es convertirà en el país més pròsper del món, més encara, la seva prosperitat no tindrà comparació amb res vist fins avui. Aquest govern ha de ser destruït, o ens destruirà a nosaltres’. El 1876, el canceller alemany Otto von Bismarck també es va referir a Abraham Lincoln: ‘Va obtenir pel Congrés el poder de rebre préstecs del mateix poble, amb l’emissió de diners i títols. L’Estat i la Nació van fugir de les maquinacions dels banquers. Ells van entendre immediatament que els Estats Units s’haurien lliurat de les seves urpes. Això va decidir la mort de Lincoln’.

– James A. Garfield. Va ser assassinat el 19 de setembre de 1881, mig any després d’haver assumit la presidència. També havia afirmat: ‘Qualsevol que al seu país controli el volum dels diners és l’amo de la indústria i del comerç’. Pocs dies abans del seu assassinat, en un discurs al Congrés, havia denunciat el domini dels banquers sobre el govern.

– John F. Kennedy. El 4 de juny de 1963, mig any abans de ser assassinat, havia desposseït la Reserva Federal de la seva prerrogativa d’emetre en exclusiva el dòlar. Havia signat l’Ordre Executiva N º 11110 que va tornar al Govern la facultat d’emetre moneda, sense haver de demanar prestat a la Reserva Federal. Va iniciar l’emissió de dòlars per part del Tresor, amb la pretensió de substituir totalment els de la Reserva Federal. Es va donar l’ordre d’emetre uns 4.293.000.000 de dòlars, que van ser anomenats els United States Notes, que tindrien la garantia de l’Estat. Immediatament després del magnicidi, el seu successor, Lyndon B. Johnson (1908-1973, trenta-sisè president), decidia la retirada de tots els que estaven en circulació.

I aquest és només el llistat de presidents. Es podrien citar moltes altres personalitats que van tenir posicionaments semblants i que van patir també problemes semblants com a conseqüència d’ells. Em referiré només al banquer i polític pacifista estatunidenc Louis T. McFadden (1876-1936). Un estudi de 1964 titulat Money Facts, realitzat pel Subcomitè de Finances domèstiques del Comitè de Banca i Moneda, va dir d’ell que ‘mai cap home va fer més per denunciar el poder de la Reserva Federal’. Va patir diversos intents d’assassinat per la seva oposició frontal a aquests grans financers i a la Reserva Federal privada que la Constitució prohibia explícitament: el primer un atac amb arma de foc; més tard un emmetzinament, del qual el va salvar la ràpida intervenció d’un metge que era allà; i, finalment, va morir sobtadament en circumstàncies gens clares per causa d’un atac de cor en un viatge a Nova York.

El febrer de 1927 havia aconseguit que el Govern aprovés la McFadden Act., que tenia per objectiu impedir la concentració de poder bancari, afavorint la competició entre els bancs i prohibint específicament la creació de filials bancàries en altres estats. El 1932 havia iniciat un procés d’impeachment contra el president Herbert Hoover i havia introduït davant de la Cambra una resolució acusant de conspiració el consell de governadors de la Reserva Federal. El 1932, havia iniciat la resolució núm. 158 de la Cambra, amb la qual es posava en marxa un altre procés d’impeachment contra el secretari del Tresor, el consell de governadors de la Reserva Federal i altres funcionaris i directors de bancs.”

Per tant, no és estrany que personalitats tan ben informades com Matthew Ehret considerin l’assassinat dels germans Kennedy, al costat del de Martin L. King, com un decisiu Cop d’Estat mundial. Per a una informació més detallada sobre tot això es pot llegir el magnífic article “Los secretos sucios del templo: de cómo la Reserva Federal de USA y los bancos manejan el mundo” de l’estatunidenc exanalista de mercats Stephen Lendman.

L’estúpida pretensió de les presstitutes dels mitjans i dels polítics de prostituir la veritat

Missió impossible. Perquè la Veritat és la Realitat mateixa, incommovible i eterna. Mentre que, per contra, la Mentida només és, com recorda Adolfo Pérez Esquivel, la Mare de totes les violències. Arribant a la qüestió referent als motius de la intervenció militar de Rússia, Paul Craig Roberts recorda una de les dades impossibles de trobar a la bombolla propagandística en què viu Occident: “Va ser el desplegament d’una força ucraïnesa de 100.000 soldats o més a les fronteres reduïdes del Donbass per a una invasió de reconquesta del territori, el que va provocar la intervenció russa”. A això hi afegeix: “La negativa de Washington a donar al Kremlin una garantia de seguretat va ser una segona raó de la intervenció militar russa. Rússia va dir a Washington en un llenguatge completament clar que no permetria que Ucraïna fos membre de l’OTAN. Tot i això, Washington va persistir en la seva provocació”.

Tot seguit fa referència a la raó de la lentitud de la guerra de Putin: “[…] descarta l’ús d’armes pesades en àrees civils. Els civils són russos i, com va dir Putin, ‘entrem per alliberar aquesta gent, no per matar-la’.” I no estalvia qualificatius extremadament durs amb periodistes i polítics: “Les presstitutes dels mitjans de comunicació d´Occident i els funcionaris del govern tergiversen la intenció dels russos d´evitar la mort de civils russos com un senyal d´una ‘invasió russa estancada’, com proclamen la CNN i les presstitutes de la NPR. Algunes de les presstitutes dels mitjans occidentals van encara més lluny i diuen que és una ‘derrota russa’. Si hi ha una derrota russa, passarà a les negociacions, no al camp de batalla. Els russos són massa confiats per ser negociadors i no ho fan mai bé.”

Després desenvolupa una mica més la qüestió d’aquestes importants diferències entre l’àmbit militar i el de les negociacions: “Els russos han desplegat 200.000 soldats contra els 600.000 soldats d’Ucraïna entrenats i armats pels Estats Units i el Regne Unit. L’exèrcit ucraïnès, que superava en nombre els russos 3 a 1, va ser destruït com a força de combat fins i tot més ràpid del que els russos van trigar a destruir l’exèrcit georgià armat i entrenat pels Estats Units i Israel que va envair Ossètia del Sud l’agost de 2008. L’única raó per la qual qualsevol edifici, qualsevol ucraïnès existeix a Ucraïna és la moderació russa. […] però crec que el govern rus és massa crèdul per tenir èxit en la negociació. Rússia encara té una fibra moral i per error en concedeix una a Occident. Occident no té cap fibra moral. Els russos no saben com negociar amb ‘El Diable’.”

Els idiotes de Washington estan esfondrant la seva pròpia hegemonia actual

Finalment es refereix a la probabilitat de l’esfondrament del sistema dòlar i de l’hegemonia estatunidenca. I, per tant, de la probabilitat d’explosió de la bombolla Matrix en la que viu Occident. Seria, per cert, la menys traumàtica de les possibles ruptures de la nostra “meravellosa” bombolla. En realitat el que afirma, igual que altres analistes, és que el globalisme i l’hegemonia dels Estats Units ja s’estan esfondrant, precisament a causa de les sancions a Rússia per la seva intervenció a Ucraïna:

“Estatunidencs, britànics, francesos, alemanys, japonesos, tot l’imperi estatunidenc no entenen com els han traït, com els han implicat en monstruosos crims, com els han rentat el cervell amb mentides d’uns mitjans en què confiaven estúpidament, com Washington ha destruït la reputació dels Estats Units, o per què la major part del món odia els Estats Units.

Tampoc entenen que l’Imperi Americà està arribant al final. El que han fet les sancions és destruir el món basat en el dòlar que ha permès als estatunidencs imposar a la resta del món el finançament del seu enorme dèficit comercial […]. Rússia, la Xina, l’Àsia central i oriental ara crearan els seus mètodes de pagament separats d’Occident. Això destruirà l’hegemonia del dòlar i el poder estatunidenc.

Arribem al punt de partida. La insolència estatunidenca ha creat una arrogància que no ha pogut prevaldre sobre la determinació russa, xinesa i índia d’existir com a nacions sobiranes. El globalisme estatunidenc, el mètode de Washington per exercir l’hegemonia, s’està esfondrant. Els mateixos idiotes de Washington han esfondrat el seu sistema de govern mitjançant sancions sense sentit que estan expulsant l’Est del sistema del dòlar.”

Tenim un problema seriós

En realitat tenim molts problemes, però un és especialment seriós: els nostres conciutadans occidentals són absolutament incapaços d’acceptar una cosa tan pertorbadora com és el fet que “els nostres” grans mitjans siguin capaços de tanta perversió com per elaborar muntatges semblants al darrer, el de les suposades matances de Butxa (muntatge desmuntat de seguida per Mikel Itulain); o d’acceptar una cosa tan pertorbadora com és el fet que aquells líders atlantistes que apareixen als “nostres” telenotícies com a abanderats dels drets humans, la democràcia i la llibertat siguin uns éssers tan perversos, capaços de coses tan espantoses com la d’executar gravíssims esdeveniments de falsa bandera, provocant amb ells guerres, caos i desolació.

I són incapaços d’acceptar tot això malgrat la gran quantitat de terribles precedents que, “De fet, el terror de bandera falsa ja ha estat admès tantes vegades per part dels funcionaris del govern [dels Estats Units], que només els ignorants deliberats encara dubten de la realitat del concepte”. Aquesta cita textual és la frase final d’un article d’octubre de 2017 de Newsweek que es referia específicament a documents desclassificats recentment que envolten l’assassinat del president John F. Kennedy, documents que mostren que el Govern dels Estats Units va planejar ja en aquella època atacs de falsa bandera per justificar una guerra contra la Unió Soviètica.

En el paràgraf inicial esmentat del seu article de l’1 d’abril passat, Paul Craig Roberts enumera només alguns d’aquests esdeveniments de falsa bandera. Perquè una llista exhaustiva seria inacabable. Fins que no entenguem i acceptem que, en el fur més íntim, aquests delirants psicòpates sumen una ferma decisió de dominació mundial a l’altra de dur a terme un control criminal del volum poblacional, les nostres societats seran, com afirma Paul Craig Roberts al final del primer paràgraf, “impotents i completament incapaces de protegir la seva llibertat”.

Joe Lauria, alhora, per més que en el seu darrer article deixi oberta la resposta a la qüestió de l’autoria de la suposada massacre de Butxa, també exposa unes dades que la fan absolutament incompatible amb la suposada autoria russa. Només l’autoria per part del batalló neonazi Azov seria compatible amb aquestes dades. Joe Lauria és redactor en cap de Consortium News i antic corresponsal a l’ONU de The Wall Street Journal, Boston Globe i nombrosos diaris, com The Montreal Gazette i The Star of Johannesburg. Va ser reporter d’investigació per al Sunday Times de Londres, reporter financer per a Bloomberg News i va començar la seva labor professional amb 19 anys com a col·laborador per a The New York Times. L’opinió d’un sol d’aquests autèntics i dignes professionals val més que les de centenars o milers d’aquells que Paul Craig Roberts anomena les presstitutes dels mitjans.

A continuació, en pocs dies, són nombrosos els articles i vídeos fets públics d’analistes i testimonis directes que mostren la inconsistència de l’escenificació creada sobre aquestes suposades matances. El darrer, de moment, que mereix ser llegit és de Finian Cunningham. És especialment interessant no només pels seus arguments i pels vídeos que l’acompanyen a www.l-hora.org sinó també per la seva lúcida crítica sobre l’impressionant fenomen que s’hagi aconseguit silenciar qualsevol veu discrepant a tot Occident. De manera semblant, segueixen sortint a la llum noves proves que el presumpte atac aeri a la maternitat de Mariúpol va ser un altre indecent muntatge.

La propaganda per a la guerra: autèntica arma de destrucció massiva

El terrible objectiu de tota aquesta propaganda criminal no és altre que el de dinamitar les negociacions per a l’alto el foc alhora que provocar el major i més greu crescendo possible de l’enfrontament bèl·lic. Per això hi ha una altra manera de plantejar aquesta qüestió referent al seriós problema que tenim: sembla ser gairebé impossible aconseguir que la societat acabi veient per fi les grans agències al costat dels grans mitjans (i a tots aquells altres mitjans menors que els segueixen) no com els canals d’informació que pretenen ser sinó com a autèntics artefactes militars tan destructius com les més destructives de les armes. En això és allò que en realitat s’han convertit: en molt més que meres armes de desinformació massiva, com se les anomena de vegades.

No m’estranya, doncs, que Joe Lauria es refereixi a “bombes de la veritat” en el títol mateix d’un interessant article. En ell sorprèn que, mentre tantes presstitutes de la premsa segueixen llançant perillosíssimes mentides-bombes, hagi de ser el mateix Pentàgon el qui faci importants revelacions que desmenteixen diverses falsedats sobre el comportament de Rússia. La situació mundial és tan preocupant, que gent decent dins del Pentàgon actua així per evitar que l’OTAN acabi implicada en un conflicte enorme: “El Pentàgon s’ha embrancat en una batalla conseqüent contra el Departament d’Estat i el Congrés dels Estats Units per evitar una confrontació militar directa amb Rússia, que podria desfermar l’horror més inimaginable de la guerra”.

D’altra banda, és curiós que altre cop, igual que en el cas del doble magnicidi del 6 d’abril de 1994 a Kigali, siguin els acusats de l’autoria d’aquesta suposada matança, els russos, els qui demanin insistentment una investigació de l’ONU (en una altra d’aquelles estranyes sincronicitats de la vida, precisament estic escrivint tot això un altre 6 d’abril, cap al tard, l’hora de l’atemptat). Investigació que segur que no arribarà a bon port, com gairebé sempre passa. En tot cas, encara que es realitzés aquesta investigació i la mentida quedés en evidència, això no tindria la deguda repercussió en la realitat mediàtica virtual. Ella i la realitat real ja són mons massa separats des de fa molts anys. I és en la primera en la que vivim els occidentals.

Els ruandesos són uns experts soferts en escenificacions com la de Butxa. Quan veuen aquests muntatges de cadàvers col·locats de manera tan hollywoodienca, em comenten: “Altre cop la mateixa farsa”. L’important és que, malgrat que es tracta d’una escenificació tan calcada de moltes altres anteriors, han aconseguit tornar a boicotejar les negociacions en què Rússia s’estava realment implicant de debò. Alguns, per sort o desgràcia, atònits després d’haver comprovat com han pogut ser ocultats i distorsionats durant dècades pels grans mitjans uns esdeveniments d’una magnitud tan enorme com els viscuts a Rwanda i el Zaire-Congo, tenim els elements de judici i l’aprenentatge necessaris perquè ara no ens tornin a enganyar.

Des de fa molts dies, gent lúcida i honesta ja esperaven a Ucraïna un nou esdeveniment de semblant perversió i gravetat. Mikel Itulain ja titulava així el seu article del 16 de març: “Se espera una atrocidad en Ucrania”. El documentava amb vídeos com el d’Anne Laure Bonnel, tan desconegut com revelador. Alertava així, igual que ho va estar fent durant anys, sobre tantes falsedats i escenificacions, com les de la guerra contra Síria, la darrera llavors entre moltes altres de semblants. I fa uns dies, Kit Klarenberg alertava també sobre el fet que Hamish de Bretton-Gordon, una fosca figura de la intel·ligència britànica, que va estar al capdavant dels enganys sobre armes químiques a Síria, està tornant a fer de les seves ara a Ucraïna.

És especialment sorprenent que, mentre els veritables especialistes expressen els seus temors sobre l’ús possible per part d’Ucraïna i els Estats Units de les armes biològiques amb què han estat sorpresos, aquí les TV no només no es refereixin a tan extraordinària i greu troballa sinó que es dediquin a especular sobre si Putin llançarà atacs amb armes biològiques. Recentment, el portaveu militar rus, el major general Igor Konashenkov, va anunciar que “Els documents que testifiquen els plans del règim de Kíev per utilitzar vehicles aeris no tripulats [drons] capaços de transportar i ruixar substàncies letals són especialment importants per a les autoritats russes”. Konashenkov va afirmar que la informació que ara té l’exèrcit rus “prova que el règim de Kíev estava considerant seriosament la possibilitat de fer servir armes biològiques contra la població del Donbass i la Federació Russa”.

Els grans criminals demanen que el president Putin sigui jutjat per crims de guerra

M’impressiona també el fet que fins i tot fiscals i jutges progressistes que jo respectava i apreciava, que al seu moment es van posicionar bé enfront de la ignomínia a Rwanda i el Zaire-Congo i van recolzar la nostra lluita, ara, entrevistats a la televisió en programes de màxima audiència, donin per bones farses com la de Mariúpol i Butxa i fins i tot afirmin que no hi ha dubte que caldria jutjar Putin per crims de guerra.

Però el més greu no és el que s’ha dit sinó el que no s’ha dit: ni la menor al·lusió que a l’Audiència Nacional segueixen bloquejades pels Estats Units (com demostren cinc cables de WikiLeaks) els quaranta mandats d’arrest contra generals i altres alts càrrecs del Govern de Paul Kagame, el gran criminal que va assassinar milions d’éssers humans, inclosos deu espanyols; ni tampoc la menor al·lusió a d’altres crims de guerra molt documentats i de molta major magnitud, com els de l’Iraq, Líbia o Síria. Aquest silenci contribueix greument a l’enfortiment d’aquesta bogeria absoluta en què vivim.

Ja vaig comentar anteriorment que per al seguiment dels esdeveniments en aquesta guerra d’Ucraïna és un bon mètode el rastreig dels darrers articles referents a ella seleccionats i publicats a la pàgina www.l-hora.org. I precisament s’hi poden trobar dos nous articles de Scott Ritter sobre aquest cínic intent de jutjar els líders russos per part dels criminals més grans del món actualment, tots ells occidentals a excepció de l’africà Paul Kagame. Recordem que Scott Ritter és el respectat antic oficial d’intel·ligència del Cos de Marines dels Estats Units que va supervisar a l’Iraq el desarmament d’armes de destrucció massiva. Abans d’això, va servir a l’antiga Unió Soviètica implementant tractats de control d’armes i al Golf Pèrsic durant l’Operació Tempesta del Desert.

Són especialment rellevants les qüestions tractades en tots dos articles: al primer la qüestió del dret internacional relatiu al crim d’agressió i com es relaciona amb la invasió de Rússia a Ucraïna, al segon la qüestió dels suposats crims de guerra de l’exèrcit rus. Al meu parer, la qüestió de si existeixen o no guerres justes ha caigut al llarg de la història en un excessiu intel·lectualisme. Però hi ha una altra manera molt més realista de plantejar la qüestió: hi ha, certament, guerres d’agressió i hi ha, igualment, el dret dels pobles a la legítima defensa.

És el principi bàsic de la jurisprudència internacional. Per això Scott Ritter inicia el primer dels seus dos articles amb la transcendental formulació dels Jutges del Tribunal Militar Internacional dels judicis de Nuremberg: “Iniciar una guerra d’agressió no només és un crim internacional, és el crim internacional suprem que només es diferència d’altres crims de guerra en que conté en ell mateix el mal acumulatiu del conjunt”. Durant anys m’he referit sovint a aquesta declaració quan els mitjans occidentals i les grans ONGs atlantistes es dedicaven sempre a denunciar les violacions dels drets humans realment o suposadament realitzats per les nacions agredides i es desentenien del fet de l’agressió internacional patida per ells.

El fet és que al primer dels seus dos magnífics articles Scott Ritter desenvolupa tota una sèrie de raonaments jurídics sòlids que proven que la intervenció de Rússia està legítimament basada en el dret a l’autodefensa col·lectiva anticipada en virtut de l’article 51 de la Carta de les Nacions Unides. Arriba a aquesta conclusió després d’un excursus que el porta tant pel cas de la invasió de l’Iraq com pel de la crisi de Kosovo, que considera pel contrari il·legals.

El segon dels seus articles està dedicat a analitzar els suposats crims de guerra de l’exèrcit rus. De manera semblant que en el primer, arriba a la conclusió que els autèntics crims de guerra caldria adjudicar-los a les tropes ucraïneses que de manera intencionada i sistemàtica estan usant la població com a veritables escuts humans.

La penosa falta de lucidesa dels seguidors d’Aquell que no podia ser enganyat

Però el que em resulta especialment penós és que els qui ens considerem cristians, seguidors de Jesús, el Crist, siguem també tan “impotents i completament incapaços de protegir la seva [la nostra] llibertat”. A aquell Jesús, el de Natzaret, ningú podia enganyar-lo, perquè sabia tot el que s’amagava als cors (Evangeli de Mateu 9, 4; 12, 25; 15, 19; Evangeli de Lluc 11, 17; Evangeli de Joan 2, 24). Però aquesta gent, per a la qual ja he esgotat tots els qualificatius, han abduït els nostres germans en la fe en Jesús.

Estic convençut que fins i tot està molt enganyat el qui per als catòlics representa actualment Aquell a qui ningú podia enganyar: el papa Francesc. Tot i que crec que els seus darrers posicionaments de col·laboració amb aquestes elits que promouen un Gran Reinici i un “nou” capitalisme inclusiu o de crítica radical a Putin mereixen per si sols un article complet.

Crec que fins i tot el mahatma Gandhi es va equivocar dirigint-se al pervers i delirant Adolf Hitler com si fos una persona normal. Com afirma de vegades la meva dona Susana Volosin (que es va integrar en el moviment de la no-violència abans fins i tot que jo, vivint a la comunitat de L’Arca al costat de Lanza del Vasto, el deixeble europeu de Gandhi), els espirituals solen tenir un problema: ni tenen les mínimes nocions sobre psicopatologies ni consideren que calgui tenir-les. N’hi ha prou, pel que sembla, amb un ram floral de “sublims” principis com els de la New Age: no hi ha maldat sinó només ignorància; cal tenir en compte la història familiar de germans nostres com Adolf Hitler i no recórrer mai a la violència, etc.

D’aquesta manera sembla que no només s’hagués de deixar que un pervers delirant com ell arrasés les nacions i el planeta, sinó que fins i tot caldria tractar-lo més amorosament. Però tot això està absolutament als antípodes del Jesús històric. A Jesús ni l’enganyaven, ni tampoc el feien callar. No reprimia les duríssimes invectives. Perquè no confonia l’amor amb la ingenuïtat, la feblesa o el consentiment de la mentida i la maldat.

Repeteixo una vegada més allò que ja he declarat altres vegades: crec que és erroni pensar que la no-violència exigeix ​​a la gent que es deixi massacrar impertorbablement. Això és més aviat una manipulació de foscos teòrics atlantistes com Gene Sharp, que utilitzen les tècniques de resistència civil, robades a personalitats com mahatma Gandhi, no per alliberar pobles com l’Índia, sotmesa per l’Imperi Britànic, sinó per derrocar governs legítims mitjançant les anomenades revolucions de color.

La no-violència és donar la pròpia vida, de manera exemplar i modèlica, mentre es respecta el dret dels pobles a la legítima defensa. Per contra, la tesi central d’aquests llops amb pell d’ovella, tesi segons la qual el dret a la legítima defensa és sempre un parany, és pura manipulació criminal. És tan de sentit comú que els herois de Leningrad (ja que estem tractant sobre Rússia) tenien dret a defensar-se de criminals com els superbs i cruels nazis, que no val la pena continuar intentant argumentar el que és evident. Quina racionalitat podien esperar de gent capaç de massacrar 24.000.000 de russos, en càlculs a la baixa, dels quals dos de cada tres eren civils?

L’opinió pública, la segona potència mundial segons Noam Chomsky, ha estat derrotada

Ara fa dues dècades, ni les multitudinàries manifestacions com les de Barcelona contra la invasió de l’Iraq van ser capaces de modificar l’agenda de les elits que ara, amb un control mediàtic absolut del relat dels esdeveniments, han aconseguit provocar la intervenció de Rússia a Ucraïna. Com s’exposava amb tota evidència i sense cap complex al document de 2019 de la Corporació RAND: activant la guerra al Donbass, reforçant extraordinàriament l’ajuda militar a Ucraïna, i fins i tot forçant la seva entrada a l’OTAN, s’obligaria Rússia a implicar-se en un gran conflicte, amb víctimes militars i humanes, a portar al límit la seva economia (exactament el que ja es va fer fa dècades a l’Afganistan, sota les directrius de Zbigniew Brzezinski), la seva resposta agressiva la deslegitimaria davant del món, la tensaria internament, l’exposaria a demolidores sancions i generaria un front comú contra Putin.

Allò que en algun moment Noam Chomsky va qualificar com la segona potència mundial, l’opinió pública, ha estat totalment derrotada a Occident. Per això em sembla poc realista pretendre mobilitzar ara les nostres societats occidentals, quan no només no estan posicionades contra l’agenda d’aquestes elits sinó, tot el contrari, totalment alineades amb ella en contra del “megalòman” i “criminal de guerra” Vladimir Putin. Que potser es van mobilitzar el més mínim per Líbia o Síria (sense referir-nos a enormes matances pràcticament inexistents a The Matrix com les de la RD del Congo o el Iemen)? És possible que des de Llatinoamèrica les coses es vegin d’una altra manera i que s’esperi que els pobles reaccionin. Tot i que tampoc sembla que les coses allà vagin per massa bon camí. Però la veritat és que aquí, a Europa, el panorama és desolador.

Les imatges dels parlaments occidentals amb tots els diputats drets i aplaudint amb entusiasme el nefast president Zelenski, especialment nefast per a Ucraïna, no només és la imatge de la ignomínia en què vivim immersos, com els qui viuen ficats en aigües fecals fins al coll i a punt d’ofegar-se en la merda. És sobretot la imatge profundament pertorbadora que, com amb tota raó diu el president Putin, Occident és “Un Imperi de la Mentida”. I que, com amb tota raó afirma Paul Craig Roberts, “El Mal que [ara] resideix a Washington no té precedents en la història de la humanitat”.

Són imatges que romandran per sempre en la memòria de la ignomínia: el psicòpata Zelenski, que coneix bé les barbàries perpetrades pels seus al Donbass, dient a les mares dels soldats russos que els seus fills són uns veritables monstres assassins; el psicòpata Zelenski renyant l’ONU i dient-li que s’hauria d’autodissoldre; el psicòpata Zelenski, la presidència del qual es recolza en grups autènticament nazis (fundats per criminals com Stephen Bandera, que van precedir en crueltat genocida els nazis alemanys), aplaudit pels nostres diputats a Madrid quan identificava els seus amb les víctimes del bombardeig nazi de Guernica…

Què els està passant als “nostres” polítics? S’han convertit en uns veritables idiotes? O han venut la seva ànima al Diable, ara encarnat en les elits a les que tant semblen témer i obeir? És realment increïble, impressionant… Per mi això ha significat un punt final en les meves relacions amb la gran majoria dels professionals de la política. Què ens queda, doncs, davant d’uns esdeveniments tan estremidors, extremadament perillosos i tan propers aquesta vegada a les nostres llars i vides quotidianes?

“Pren partit a favor de la justícia, pronuncia’t per la veritat. Déu estarà sempre al teu costat”

Com a ésser humà que observa, s’informa i s’interessa molt per la ciència, ja vaig respondre al llibre Los cinco principios superiores a aquesta pregunta sobre què podem fer. Uns anys més tard, com a cristià profundament convençut que El Ressuscitat és el Senyor de l’Univers i la Història, tornava a respondre-la amb categories evangèliques: “Sense mi no podeu fer res, el qui està unit a mi dona molt de fruit” (Evangeli de Joan 15, 5)… A nosaltres només ens toca, en paraules del mahatma Gandhi, seguir dòcilment el que creiem que Ell ens demana i, en paraules del germà Roger de Taizé, esperar sempre el que és inesperat.

A més de l’extrema dificultat per mobilitzar en aquest moment les societats occidentals, hi ha un altre error que té a veure també amb la manca de realisme. Però és un error previ a l’altre: confondre Occident amb la comunitat internacional. No ser conscients que les poblacions de només tres països “incòmodes”, la Xina, Rússia i l’Índia constitueixen el 40% del total de la població mundial. Pot ser que en algun moment de la història, en èpoques de colonialisme europeu, per exemple, o de dominació hegemònica estatunidenca després de la II Guerra Mundial, l’opinió pública occidental hagi estat la segona potència mundial. Però això ja és el passat.

Va ser l’última cosa a la que em vaig referir a la darrera entrevista que se’m va fer a la televisió abans de ser vetat, pel que sembla definitivament: els nostres suposats experts tenen en general una mentalitat i uns paradigmes absolutament provincians en un món immens i en constants canvis profunds. L’acceptació de Putin a Rússia ha pujat un 20% més aquestes setmanes de guerra, mentre que la de Macron ha baixat a França el 12%. Els nostres insignes tertulians s’entossudeixen a interpretar (manipular) aquests fets: això és degut a l’autoritarisme de Putin i al control a Rússia dels mitjans (a diferència del que passa a Occident, on imperen la llibertat i la informació). Però la realitat és que el món és enorme i que tot el que està passant en les ments occidentals induïdes a la cretinització televisiva és pur provincianisme esmussat i deplorable.

Així que a l’alçada en què ja es troba la meva vida, no tinc cap objecció a escandalitzar una vegada més tantes persones benpensants i políticament correctes, acabant aquest article amb la mateixa afirmació amb què ja el mateix 25 de febrer (és a dir el dia següent a la intervenció de Rússia) vaig iniciar aquesta sèrie d’articles sobre la guerra d’Ucraïna:

“[…] estic absolutament d’acord amb les valoracions sobre l’actual president rus d’un estatunidenc especialment lúcid: el director de cinema, coautor del llibre voluminós Història no oficial dels Estats Units (a partir del qual s’ha realitzat tota una sèrie d’excepcionals documentals), Oliver Stone. El setembre del 2021 va tornar a fer unes lúcides i valentes declaracions sobre totes aquestes qüestions: si no fos per Putin, Rússia ja hauria estat destruïda i convertida en un vassall dels Estats Units; el món i els Estats Units només haurien empitjorat; Washington s’hauria tornat més i més poderós i s’hauria convertit en una tirania; ningú ha de tenir massa poder…”

I en profunda comunió amb un altre estatunidenc, aquell admirat i estimat somiador que es deia Martin Luther King, que va seguir fidelment fins al final la nítida veu que li va dir una nit “Pren partit a favor de la justícia, pronuncia’t per la veritat. Déu serà sempre al teu costat”, em permetré fer ara meves les seves prodigioses paraules unes hores abans de ser assassinat:

“S’acosten dies difícils. Però ara no m’importa, perquè he estat al cim de la muntanya. No m’importa. Com qualsevol persona m’agradaria viure una vida llarga. Però això no m’amoïna ara. Només vull fer la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès pujar a la muntanya. I he mirat i he vist la Terra Promesa. Potser no hi arribaré amb vosaltres. Però vull que sàpiguen aquesta nit que nosaltres, com a poble, arribarem a la Terra Promesa. Així que aquesta nit soc feliç, no m’amoïna res. No em fa por ningú! Els meus ulls han vist la glòria de la vinguda del Senyor!”

Així que ara, prenent partit a favor de la justícia, pronunciant-me per la veritat, sabent que Ell serà sempre al meu costat i responent als qui em pregunten sobre què podem fer, afirmo amb tota l’energia de què sóc capaç: Nosaltres sense Ell no podem fer res, les nostres societats estan derrotades, només Ell donarà una vegada més un prodigiós gir inesperat als esdeveniments. Per part nostra, només ens queda fer dia a dia allò que Ell ens demana: “Pren partit a favor de la justícia, pronuncia’t per la veritat. Déu serà sempre al teu costat”. Si ho fem així, Ell multiplicarà portentosament els nostres insignificants esforços.

No hi ha cap altre camí, encara que això signifiqui haver de fer coses tan desagradables i doloroses com la d’afirmar públicament que el papa Francesc està confós. Oblidem tant pragmatisme, deixem de banda tanta “eficàcia” i “realisme”. Tot això només ens acaba conduint sempre a trair-nos a nosaltres mateixos i a la gran causa de la Veritat i la Llibertat per les quals dèiem lluitar. Quan prendrem consciència que tanta farsa i tanta indecència passaran, sortint un dia a la llum? Res de tot això apareix a l’horitzó: només la glòria de la vinguda del Senyor i la promesa Terra sense mals. Encara hi som a temps de fer allò que a cadascú ens correspongui fer en aquesta vida, un temps de gràcia, un do meravellós per servir i aprendre abans de néixer de nou a la Vida.

Scott Ritter, exoficial dels Estats Units, responsabilitza Ucraïna de la matança de Butxa i diu que Rússia té cura dels civils
Zelenski cedeix la paraula a un neonazi del Batalló Azov en el seu discurs davant del Parlament de Grècia (07.04.2022)